Si no tenim
un coneixement previ del pensament de Friedrich Nietzsche (1844-1900),
aquesta frase ens sorprèn i d’entrada fins i tot
ens pot resultar íntimament desagradable. En el nostre
entorn cultural, ser egoista és una d’aquestes conductes
que potser es practiquen en privat, però que mai no es
confessen en públic. Fins i tot suposant – i d’entrada
potser seria concedir massa – que l’egoisme fos un
valor, no sembla de bon to reivindicar-lo d’una manera tan
explícita com ho fa el filòsof alemany. Ben al contrari,
en la nostra societat l’estratègia que té
més èxit és la de presentar-se sempre i invariablement
com a solidari i preocupat pel benestar dels altres. De la promoció
més o menys descarada de la solidaritat fins i tot en viuen
una pila de ONG’s. A més, l’egoisme fa lleig
i té aquell punt de ressentiment propi de les passions
tristes. No immutar-se quan altres es moren de misèria
o de fam, sobretot si tenim ocasió d’intervenir per
ajudar o de salvar algú que està en perill greu
i no ho fem, en produeix d’entrada una situació de
malestar i fins i tot de rebuig físic. Les persones normalment
s’ajuden i col·laboren entre elles, de manera que
intuïtivament l’egoisme està mal vist i tendim
a rebutjar la companyia de gent considerada egoista.
Però
ja se sap que un filòsof no està per a dir el que
diu tothom, sinó per a obrir perspectives diferents i per
a fer pensar coses noves, si pot. És per això que,
com a filòsofs, aquesta frase de Nietzsche no ens hauria
d’escandalitzar, ni tampoc no l’hauríem de
llegir en el seu sentit més literal i tòpic.
La paraula
egoisme deriva del llatí (‘ego’:jo) i si l’egoisme
consistís literalment com diu la seva etimologia en l’afirmació
de jo mateix, no hauria de ser avaluat, en principi, com res de
dolent. Més aviat al contrari: construir una personalitat
coherent, forta, resulta un objectiu digne de lloança.
El problema és que, de fet, en la nostra vida de cada dia,
la paraula “egoisme” no significa exactament o literalment
això. L’egoista, en sentit estricte, no és
qui es preocupa del seu propi jo, sinó qui es preocupa
“exclusivament” del seu propi jo. I el matís
resulta bàsic.
En la tradició
filosòfica, l’egoisme s’identifica amb la tesi
segons la qual l’únic objecte d’interès
és un mateix i, en conseqüència, l’única
obligació moral que tenen els éssers racionals és
la de promoure els propis interessos. I això peti com peti
i passi el que passi amb els interessos dels altres. Un egoista
no necessàriament vol fer mal als interessos de ningú;
de fet el que pugui passar amb els altres generalment tant li
és. El que pretén és que triomfin els interessos
propis.
La tesi central
de l’egoisme pot ser considerada des de tres punts de vista:
descriptivament, psicològicament, o normativament. En cada
cas té implicacions diferents.
Descriptivament,
l’egoisme descriu suposadament una situació de fet
(i vindria a defensar que els humans triem sistemàticament
les idees o les opcions que més ens afavoreixen, independentment
de les conseqüències que la nostra tria produeixi
en els altres). Les coses són així i no poden ser
diferents. No seria cap error situar Bentham en aquest corrent.
Una variant
d’aquesta concepció descriptivista és la dels
qui consideren que la ment humana és regida per consideracions
del que anomenen “egoisme psicològic”. Per
als defensors d’aquesta versió, acumular aliments
en benefici propi i fins i tot robar-los, hauria estat l’estratègia
que maximitzava la possibilitat de supervivència dels primats
primitius i a partir d’aquí la nostra ment tindria
tendència a respondre positivament a estímuls egoistes.
Molts sociobiòlegs són partidaris d’aquesta
hipòtesi.
Però
el més significatiu, des d’un punt de vista de la
història del pensament, és l’egoisme normatiu.
Segons aquest punt de vista, tant les persones concretes (Ramon,
Agustí, Josep Maria....) com el món en general aniran
molt millor si els individus són clarament egoistes –
fins i tot si ho són d’una manera descarada –,
que no pas si són solidaris. Al llarg de la història
de la filosofia moral hi ha hagut fonamentalment dos intents seriosos
de justificar l’egoisme normatiu. D’una banda al segle
XVIII el metge Mandeville va argumentar que si cadascú
es preocupa exclusivament de les seves coses el resultat serà
el benestar global de tots – de la mateixa manera que si
cadascú neteja el seu portal, finalment tot el carrer estarà
net. I al segle XIX el filòsof Max Stirner, i amb ell el
pensament anarcoindividualista, van criticar la solidaritat argumentant
que era una manera inacceptable d’entrar a influir en la
vida dels altres i que com que l’autonomia del Jo és
el que ens dóna valor moral com a humans, tot intent de
ser solidaris és un insult per als altres. Essent absolut
el jo de cada individu, l’única cosa digna que cadascú
pot fer per si mateix és promoure els seus propis interessos.
Nietzsche
podria ser considerat, amb matisos, com un altre exponent de les
tesis de l’egoisme normatiu, en la mesura que la “moral
de senyor” que propugna inclou no només una afirmació
del jo sinó també un menyspreu per tota posició
de compassió, autonegació o sacrifici. Nietzsche
va creure sempre que qui té compassió perd força
i que, al cap i a la fi, si algú o alguna cosa ha de morir
és perquè li pertoca de fer-ho i no surt a res lamentar-se
de la feblesa o solidaritzar-s’hi. Com havia anticipat Schopenhauer,
cadascú té el seu capvespre i resulta inútil
impedir-ho.
L’egoisme
nietzscheà té, però, un punt paradoxal. No
és només una expressió del seu rebuig a les
tesis més grolleres dels nihilistes que creuen ser solidaris
i compassius simplement perquè viuen en ramat i no tenen
ni força ni capacitat pròpia. Nietzsche es pensa
també a si mateix com un “exemple”: com un
model d’una nova manera d’entendre la vida, moguda
pel que ell anomena “voluntat de poder”. En aquest
sentit podríem dir que el seu és un “egoisme
paradoxal”. Per entendre aquesta expressió que escrivim
entre cometes convé entendre a què es refereix Nietzsche
quan parla d’egoisme i per això ens serà útil
recórrer a la distinció entre “egoisme”
i “individualisme”, que és subtil però
que no deixa de ser significativa.
Si
una ànima noble és (i cal que sigui) “egoista”
en sentit nietzscheà, és perquè s’autoafirma
a si mateixa. És perquè expressa un “ego”,
una fortalesa pròpia que no pot deixar de fer-se palesa
perquè emana de la fondària, del ser com s’és.
De fet, qui no tingui un fort egoisme, qui no estimi el seu propi
“ego”, necessàriament caurà en la moral
del ramat (en l’esperit gregari), val a dir en el nihilisme.
No té sentit posar-nos al servei dels altres si abans no
posseïm i expressem una identitat pròpia forta. No
té sentit oferir solidaritat o amistat als altres si prèviament
no som solidaris i amics de nosaltres mateixos, perquè
llavors els oferiríem quelcom que no tenim. I per tant,
els mentiríem. Però l’ànima noble (i
egoista, o el que és el mateix, partidària d’ella
mateixa en profunditat) no és “individualista”
en el sentit que no es queda res com a propi, sinó que
es vol expansiva. La virtut – diu Nietzsche –fa regals.
L’ànima noble se’ns mostra com un model, com
l’expressió d’un “home-altre” que
ha superat la misèria nihilista. L’home superior
és egoista en essència perquè, com l’àliga
que és un dels animals amics de Zaratustra, vola sola i
poderosa per l’aire.
