Em pregunta vostè quines
coses són idiosincràsia en els filòsofs?...
Per exemple, la seva falta de sentit històric, el seu odi
a la noció mateixa d’esdevenir, el seu egipticisme.
Ells creuen atorgar un honor a una cosa quan la deshistoritzen,
sub specie aeterni [des de la perspectiva de l’etern] —quan
en fan una mòmia. Tot el que els filòsofs han manejat
des de fa mil·lennis han estat mòmies conceptuals;
de les seves mans no va sortir viu res real. Maten, omplen de
palla, aquests senyors idòlatres dels conceptes, quan adoren
—es tornen mortalment perillosos per a tot, quan adoren.
La mort, el canvi, la vellesa, com també la procreació
i el creixement són per a ells objeccions —fins i
tot refutacions. El que és no esdevé; el que esdevé
no és... Ara bé, tots ells creuen, fins i tot amb
desesperació, en el que és. Però, com que
no poden apoderar-se’n, busquen raons de per què
se’ls escapa. «Hi ha d’haver una il·lusió,
un engany en el fet que no percebem el que és: on s’amaga
l’enganyador?» —«Ho tenim, criden joiosos,
és la sensibilitat! Aquests sentits, que també en
altres aspectes són tan immorals, ens enganyen sobre el
món vertader.»
NIETZSCHE, El crepuscle dels ídols
1.Expliqueu
breument la idea principal del text. [2 punts]
En
aquest text, Nietzsche critica la manera de nihilista fer filosofia,
pròpia de la tradició platònica que busca
fer de les idees unes entitats pures, perfectes i alienes al temps
i que nega el canvi com si aquest fos una il·lusió
i no l’autèntica realitat de les coses. Només
a través dels sentits tenim accés a la realitat
que és material sensible i no ideal o intel·ligible.
2.Què vol dir, en aquest
text, l’expressió «idòlatres dels conceptes»?
[3 punts]
Els
idòlatres dels conceptes són els platònics
i els seus hereus (els cristians, Kant...), que per comptes de
comprendre la vida com a canvi, la volen fossilitzar. Però
la vida no és cap concepte; és un immens procés
de canvi i de transformació que, precisament per la seva
estructura dinàmica mai no es pot reduir a concepte o a
teoria.
Un
“ídol” és un fals déu i quan
separem les idees de la vida la fossilitzem, la neguem. Els filòsofs
tradicionals són idòlatres perquè busquen
el sentit de la vida fora de la vida o, en altres paraules, perquè
neguen la sensibilitat que és l’única realitat
a l’abast de tots nosaltres i l’única condició
de la vida. Idolatrar els conceptes significa, per exemple, buscar
la idea de Bé més enllà de les coses bones,
o cercar una Forma pura més enllà de la matèria
sensible. Quan separem els conceptes de la vida, senzillament,
els matem.
Els
conceptes tendeixen a “normalitzar” les coses; és
a dir, serveixen per dir-nos com “han de ser” les
coses, les persones o la vida. Però suposar que les coses
han de ser com la teoria vol, o com pretén que siguem,
és una ingenuïtat. La vida sempre resulta més
valuosa i més canviant que qualsevulla idea.
Quan
un concepte se separa de la vida simplement perd tota la seva
força. Per això Nietzsche dirà que el Bé
no és cap idea sinó que consisteix en tot allò
que ens ajuda a dir “el gran sí a la vida”,
és a dir, en la voluntat de poder.
3.Compareu
entre si les dues nocions de realitat que hi ha en aquest text.
[3 punts]
Implícitament,
en aquest text de Nietzsche trobem dues maneres de comprendre
el paper de la filosofia en la seva relació amb la realitat:
la del ser i la de l’esdevenir, que ens porta a la polèmica
d’Heràclit/Parmènides. Hi ha, d’una
banda, una concepció de la realitat i del pensament que
podem identificar amb el “ser”. El ser és la
perfecció de les Idees que no canvien. Però aquesta
concepció tracta la realitat com una mòmia, com
alguna cosa ja morta i que, precisament perquè està
morta, no pot canviar.
Però,
afortunadament –pensa Nietzsche– també hi ha
qui considera la realitat des del punt de vista de l’esdevenir
i del canvi, en l’eco d’Heràclit que Plató
prengué com a model del món sensible.
És
significatiu que Nietzsche parli en aquest text de l’egipticisme
dels filòsofs. Egipte és el model de societat en
que durant anys i panys (al llarg de més de dos mil·lennis)
sembla que no passi res, i que s’aturi el món. L’obsessió
dels egipcis per la mort té alguna cosa a veure amb el
fet que a través de la idea sembla que matem el pluralisme
del món material sensible que no es deixa reduir a concepte.
En certa manera la filosofia de Plató i la dels idealistes
que en deriven són “egípcies”: veuen
el món com a ésser que mai no canvia, eterna, fixada
per a sempre a través del llenguatge.
L’altra
concepció de la realitat, del tot diferent, és la
nietzscheana, que té molts punts de contacte amb l’etern
esdevenir de l’ésser i amb el canvi d’Heràclit.
La realitat segons Nietzsche no és un “ser”,
sinó un “fer-se” igual que la vida és
tota ella canvi. No hi ha res d’etern com no sigui l’instant;
precisament perquè tot flueix, com diria el filòsof
d’Efès, no té sentit intentar congelar la
realitat per mitjà de conceptes estèrils, que tal
vegada resulten pràctics per gestionar la nostra vida quotidiana,
però que poden acabar tenint ben poc o res a veure amb
la realitat que pretenen reflectir i descriure.
4.Expliqueu
per què creieu que l’autor del text té raó
o per què creieu que no en té. [2 punts]
És
evident que la filosofia ha estat entesa al llarg de molts segles
com una pura discussió de conceptes, teòrica i desarrelada;
i això l’ha conduït a oblidar amb facilitat
la relació d’aquests conceptes amb el món
real. Nietzsche va ser un dels primers que, denunciant el platonisme,
va fer possible superar-lo a través d’una “transvaloració
de tots els valors” que proposava revalorar la vida i devaluar
les idees. Tal com denuncia Nietzsche, molts dels conceptes filosòfics
ja van néixer morts perquè per comptes de celebrar
la vida volen censurar-la o “normalitzar-la”. Nietzsche
té raó en la mesura que moltes idees de la nostra
tradició cultural són ja com mòmies egípcies;
incapaces d’explicar-nos la realitat i la vida del present.
Pensar a partir del model de Nietzsche significa dir un si a la
vida, revalorar el cos, el joc i la festa per sobre de les Idees.
La raó que ens proposa Nietzsche seria, en definitiva,
com la d’Heràclit que sap que tot canvia i com la
del sofista que juga amb les Idees per comptes d’actuar
com un creient.
