Però Zaratustra guaità
la gent i es meravellà. Llavors parlà així:‘L'home
és una corda tibant entre la bèstia i el superhome,
una corda sobre un abisme. Un perillós passar a l'altra
banda, un perillós fer camí, un perillós
mirar enrere, un perillós tremolar i restar aturat.
La grandesa de l'home rau en el fet de ser un pont i no pas una
meta: allò que en l'home es pot estimar és el fet
de ser una transició i un ocàs.’
Nietzsche,
Friedrich. Així parlà Zaratustra
1. Fes un breu resum del text (entre
40 i 80 paraules). [2 punts]
Nietzsche considera l’home com un projecte: la vida és
moviment i canvi (‘transició’, segons el text)
i, per tant, no s’atura: no hi ha res de definitiu. Allò
que caracteritza els humans és l'ésser inacabats,
el trobar-se entre la bèstia i el superhome. Per això
l’important en la vida és assumir l’esdevenir,
fent camí cap a la superació de la feblesa humana.
2. Respon breument les preguntes
següents (màxim 15 paraules cadascuna):
2.1. Segons el text, què és perillós per
a l'home? [0,5 punts]
El perill rau a suposar que existeix una essència humana
definitiva i no entendre que la vida és projecte.
2.2. Què significa que l'home
és “un pont i no pas una meta”? [0,5 punts]
Que l’home, com la vida tota, és esdevenir. Que es
troba en trànsit envers el superhome.
3. Què és el superhome?
[2 punts]
El superhome és ‘el sentit de la terra’, l’home
afirmador, l’home ‘del gran sí’, del
sí a la vida entesa com a creació. Superhome és
aquell que mostra el camí per escombrar el nihilisme, el
pessimisme i la incapacitat de crear que caracteritzen l'home
actual. En aquest sentit el superhome té ‘moral de
senyor’.
A
partir de Darwin es feu popular arreu d’Europa la idea que
no hi ha en la vida cap estadi definitiu, tota forma viva evoluciona,
s’adapta al medi i canvia o mor. També la revolució
industrial ha instal·lat la idea de progrés (que
provenia de les Llums) al nucli mateix de la vida humana. El Superhome
és l’home del gran sí; l’home que afirma
la vida com un projecte, com una creació. I per tant el
Superhome trenca amb la misèria vital dels individus nihilistes,
ressentits, plens de la mala consciència i que detesten
el cos. Nietzsche és el pensador que vol ‘transvalorar’
tots els valors. Transvalorar significa posar la vida com a condició
prèvia per tal de poder parlar de qualsevol altra cosa.
La vida és l’únic criteri. A parer seu, si
fins ara hem viscut un món trist, nihilista, és
perquè, seguint els platònics i els cristians, hem
cregut que l’important eren les idees i hem menyspreat la
vida de debò que és creació i força
dionisíca. La vida per a Nietzsche no és ni una
idea ni cap ‘valor suprem’, com de vegades es diu
erròniament. La vida és quelcom anterior a tot això:
és la condició prèvia a poder parlar de les
idees i els valors. Sense la vida entesa com a creació,
com a afirmació joiosa del cos, les idees no podrien ni
existir ni pensar-se. Tot allò que viu té voluntat
de poder i el Superhome és l’expressió de
la voluntat de poder a escala humana.
Curiosament
el símbol del Superhome és el nen, perquè
en el nen tot és creació, projecte i obertura a
la vida. Com en el nen, davant el superhome només s’obre
la vida com a aventura. Ni en el nen ni en el Superhome hi ha
res de definitiu i al mateix temps no poden estar quiets. I en
aquesta imatge d’una vida que es mou i que va més
enllà de qualsevol projecte hi ha el nucli mateix de l’humà
que en la mesura que es fa creador esdevé sobrehumà.
4.
A partir del text, contextualitza i explica la idea que té
Nietzsche de l'evolució de l'home. [3 punts]
Per
a Nietzsche l’evolució de l’home no és
un problema biològic, sinó que demana una reconsideració
sobre el paper de la moralitat en la història. Nietzsche
coneixia Darwin, però també havia llegit molts altres
autors i, en especial, se sentia molt a prop de l’univers
torturat de Dostoievski i dels novel·listes russos de qui
va aprendre i adaptar la paraula ‘nihilisme’.
L’evolució
humana té dos sentits, a parer del nostre filòsof:
biològicament no és gaire significativa. Altrament
Nietzsche seria un racista aristocràtic més, un
fanàtic de la raça ària i de totes aquestes
falòrnies. No es tracta, però, de crear una nova
raça en sentit biològic (individus rossos i d’ulls
blaus, per exemple), sinó de pensar l’home d’una
altra manera. És a dir, d’usar el principi de selecció
natural i de l'evolució de l'espècie de què
parlen els evolucionistes en un sentit ben diferent: el d’una
nova moral basada en la vida.
El
sentit en què Nietzsche parla de l’evolució
de l’home vers el superhome no és el de la biologia
sinó el de la voluntat de poder que per a ell és
l’únic criteri de veritat. Per a Nietzsche l’evolució
és un concepte important en la mesura que li permet fonamentar
dues afirmacions centrals en la seva filosofia.
D’una
banda, l’evolucionisme li permet prescindir del concepte
d’un Déu creador. La vida té sentit en ella
mateixa. Si com Nietzsche afirma, resulta que ‘Déu
ha mort’, l’evolucionisme ens ajuda a explicar la
marxa de la vida d’una manera autrònoma, sense cercar
el seu sentit en cap divinitat -és a dir fora de la vida
mateixa. Si el creacionisme és una falòrnia, llavors
no necessitem per a res un Déu. El Superhome no serà
de cap manera un nou déu, sinó ‘el sentit
de la terra’, mentre que el tron dels déus celestials
restarà eternament buit.
D’altra
banda, a més, l’evolucionisme palesa que al món
no hi ha res de definitiu. La vida és obertura, és
un gran sí a la capacitat de creació que és
voluntat de poder que actua com a principi còsmic. En conseqüència,
no ens hauria de sorprendre si descobrim que l'home és
inacabat o, com diu el text, que l’home és un pont,
una transició i no una meta.Però Nietzsche no va
ser un pensador ingenu i s’adonà perfectament que
l’evolució de les espècies no significava
necessàriament progrés, sinó tan sols ‘variació’.
‘Millor’ en Darwin no és un concepte que signifiqui
‘més perfecte’ sinó ‘més
ben adaptat al medi’, o el que és el mateix: més
capacitat per tal de sobreviure i de reproduir-se. El millor en
el darwinisme no és qui té més diners o més
intel·ligència, sinó el qui es reprodueix
més, o en altres paraules té més cries. Per
això Darwin li és útil també com a
defensa contra una concepció ingènua del progressisme.
Recordem aquí que el concepte de temps nietzscheà
és l’etern retorn: res no és ‘superat’
o destruït per la història sinó que en certa
manera hi ha com una roda del temps. Tot torna i el que converteix
l’home en Superhome és la seva capacitat per assumir
el temps com a retorn.
5. Creus que Zaratustra és
un profeta? Justifica la resposta. [2 punts]
Així parlà Zaratustra té una específica
vocació d’Antievangeli cristià i sovint fa
la paròdia del cristianisme. No és estrany, doncs,
que Zaratustra, el seu protagonista, sigui presentat com un visionari
que, incomprès per la resta de la gent, avança una
bona nova: l'adveniment del superhome. Així com, a parer
de Nietzsche, el cristianisme predica la submissió, els
valors tristos i el ressentiment, Zaratustra predica la vida com
a creació i com a projecte.
Zaratustra,
però, no és un Crist; és humà i no
diví. Si predica alguna cosa és ‘el sentit
de la terra’. En la terra no hi ha culpa ni perdó,
sinó vida en perpetu present i aquesta és la força
del Superhome.
Els
profetes en la tradició judeocristiana tenen quatre característiques
bàsiques: (1) anuncien un futur que vindrà però
que ells no podran veure, (2) comuniquen un missatge sagrat que
els supera i (3) funden un nou ordre que implica la superació
o negació de l’anterior. Finalment (4) l’anuncia
del profeta es basa en una ‘visió’ que va més
enllà de la raó i del sentit comú de la seva
època.
Moisès
portà el poble fins a la terra promesa però ell
no hi va poder entrar. De la mateixa manera (1) Zaratustra anuncia
l’adveniment del Superhome però ell no és
encara Superhome. D’altra banda el missatge del ‘gran
si’ el supera: Zaratustra (2) encara viu massa en el món
del nihilisme i de la manca de sentit i prou farà si és
capaç d’obrir els ulls del poble generalment esquerp,
a la voluntat de poder. De forma inexorable (3) el món
del Superhome significarà un trencament radical amb el
del nihilisme i amb el ressentiment propi dels individus miserables.
Zaratustra és (4) un visionari que els seus contemporanis
no poden entendre encara –i la bogeria del propi Nietzsche
pot tenir molt a veure amb això mateix.
En
aquest quàdruple sentit podem dir que Zaratustra fou efectivament
un profeta i, encara més que la seva profecia es va realitzar
al llarg de la segona meitat del segle vint, al menys pel que
fa a la revalorització del cos i de la carn contra el nihilisme
que només cercava el sentit de la vida a extramurs de la
vida mateixa.
Quan
Nietzsche deia que no se’l començaria a entendre
fins al cap de cents anys, tenia raó. Avui som més
conscients que mai de la misèria mental, dels valors tristos
i del ressentiment nihilista. En aquest sentit, Zaratustra és
profeta. Una altra cosa és si la mort de Déu ha
representat un alliberament de la creativitat o si avui estem
esclavitzats al cos i a l’aparença física
com ahir els creients i els platònics estaven esclavitzats
a l’ànima. La mort de Déu no porta necessàriament
a l’alliberament de la capacitat creadora del Superhome,
sinó potser a la submissió a ídols nous que
ara es diuen: moda, consum i superficialitat.
