Amb
la frase « ‘Estem cansats de l’home’ »
Nietzsche resumeix a la GENEALOGIA (II, § 12) una característica
central del nihilisme, que s’ha convertit gairebé
en un tòpic: la misèria i la petitesa de l’home
ens fan sentir pietat. Convé observar, però, que
en el text s’usen les cometes: això vol dir que del
que estem farts i tips no és de l’home com a animal,
com a vida biològica (o zoològica?), sinó
d’una construcció que és cultural, d’arrel
socràtica, platònica i cristiana: l’«home».
El
nihilisme - l’afirmació de la manca de sentit - s’ha
aprofitat de l’humanisme i de la compassió fins a
extrems lamentables i en nom d’aquest «home»
que no deixa de ser una abstracció s’han comès
tota mena de crims. Cansar-se de l’home és, doncs,
la condició per poder fer coses grans i per poder aspirar
al Superhome. En nom de l’home, i de l’humanisme de
la modernitat, les grans paraules manquen de sentit i es desvaloritzen,
perquè l’home deixa de tenir confiança en
les seves pròpies responsabilitatats, li manca el sentit,
no és capaç de trobar una direcció a seguir,
uns valores que creuen. En definitiva, resulta massa senzill veure
‘el llautó’ en la suposada bondat i el ressentiment
rera la proclamada solidaritat. L’home treballa per no pensar
i tan sols busca el confort purament material, perquè ja
no pot aspirar a convertir la pròpia vida en afirmació
creadora de sentit. Aquest «home» ‘ja cansa’
perquè és massa petit, massa miserable.
Al
Renaixement, en les 900 TESIS i a la ORATIO PRO DIGNITATE HOMINE
que les encapçala, Pico della Mirandola havia escrit que
l’home és l’únic ésser capaç
de donar-se els seus propis límits i que Déu mateix
reconeixia l’excepcionalitat de l’home. Era un temps
engrescador. Però aquesta línia d’autonomia
creadora es va estroncar amb l’arribada de Luter i del protestantisme,
segons comenta Nietzsche a l’ANTICRIST. L’«home»
que ara coneixem és el que prové del motlle cristià:
submís, subordinat a la llei i incapaç de crear.
Tant li fa, fins i tot, que aquest «home» sigui ateu.
En el fons la modalitat atea que domina, simplement ha substituït
Déu per la Ciència o pel Progrés però
continua reverenciant, humiliant-se i adorant ídols.
Si
n’estem cansats és perquè aquest «home»
ha dimitit de la seva capacitat de viure creativament. Potser
es podria relacional aquesta frase nietzscheana amb la situació
de la depressió psicològica: un individu deprimit
està ‘cansat d’existir’. Els homes nihilistes
viuen en un sentiment de depressió col•lectiva, en
una vida de tristor. Però Nietzsche està als antípodes
d’aquesta opinió: per a ell la marca del creador
és afirmar la vida i la del nihilista és la negació
de l’instint vital. Un home cansat és en la perspectiva
nietzscheana un ésser mancat d’esperança,
que s’arrossega, i que, en conseqüència, no
mereix la vida. Amb aquest panorama ombrívol, l’únic
que segons Nietzsche podem esperar és l’adveniment
del Superhome. L’home cansat d’ell mateix, el depressiu,
el qui malgasta la vida queixant-se serà, en la perspectiva
nietzscheana, un individu incapaç de viure creativament:
al seu davant només trobarà la misèria de
la repetició sense sentit, mentre al davant del Superhome
hi ha l’efusió dionisíaca. D’aquí
que ens calgui ‘superar l’home’ per guanyar
en felicitat.
Avui
potser no seriem tan ingènuament optimistes sobre el Superhome:
sabem que ha produït també molta misèria moral
i molta exaltació estèril. Però aquesta frase
de Nietzsche sintetitza la seva mateixa concepció del nihilisme:
és nihilista l’home que veu el futur com una simple
repetició del passat trist.
