Ens ho ensenya el llenguatge: els amors no carnals
i els discursos sense conseqüències són ‘platònics’.
Plató s’anticipa: immobilitzat per sempre en l’actitud
mateixa del filòsof, aquell ésser que es manté
a distància del món real, embrancat en les belles
–o no tan belles– paraules que enuncia debades. ‘Filosofia
platònica’, per a molts una mena de pleonasme. Plató
hauria estat qui, primerament i definitiva, decideix la sort de
la filosofia. I el veiem errant pel cel de les Idees, talment
una ombra; fidel així als nostres tòpics –i
al llenguatge.
Ensenyar Plató vol dir tornar a donar-li
un cos –i d’aquesta manera tornar a donar cos a tota
la filosofia. Significa negar-nos a fer-lo anar errant entre nosaltres,
escudat en la pseudofigura del filòsof, home estrany i
llengut alhora, allunyat per sempre més de la realitat
o, més ben dit, de les realitats. Perquè precisament
no és gaire segur que aquestes realitats tan immediates
-i sobre les quals tenim pressa per actuar– siguin realment
el més real i el que més ens importa. Plató
idealment ens ho explica: el que és real són les
Idees. Fer llegir Plató als alumnes, és fer-los
comprendre la necessitat de donar un tomb per les Idees i la paciència
que cal per fer-ho. Saber prendre’s el temps per habitar
–i no pas per ‘errar’– durant hores sota
el cel de les Idees per poder posar remei quan sigui el moment
a allò que ens corre pressa.
Aquesta és la paciència que volem
ensenyar quan llegim a classe alguns dels seus diàlegs.
Perquè Plató pren cos lentament -i nosaltres amb
ell- a través de la nostra lectura i dels interrogants
que ens provoca a tots. En els diàlegs socràtics
també hi tenim el nostre lloc, avançant en el pensament
conforme avança el diàleg. Comprenem millor que
sovint el saber no és altra cosa que aparença de
saber. I que nosaltres mateixos, que creiem saber, en el fons
no sabem. Aleshores arribem –al mateix temps que els alumnes–
al moment decisiu: el del saber de la nostra pròpia ignorància.
Podem començar a pensar.
Cada vegada, Plató ens mena a aquest inici
del pensament. Als meus alumnes i a mi. I a més a més
de portar-nos a l’inici del pensament, ens hi mena millor
que qualsevol altre, perquè fou el primer a saber la veritat
que dóna sentit a la filosofia: que la Idea està
en el fonament de tot, en el coneixement i en l’acció.
Per dir-ho d’una altra manera, i potser més malament,
perquè està massa lluny de Plató com per
mostrar la seva posteritat: l’idealista és més
realista que el propi realista. O que si hi ha un idealista entre
nosaltres és el suposat realista que creu poder enfrontar-se
a les realitats ‘concretes’ –com ell en diu–,
sense passar per l’abstracció, real, de les Idees.
Un tomb per les Idees que no és ideologia, naturalment,
i que suposa paciència i temps lliure; el temps de l’escola
pròpiament dita, en que s’aprèn i s’ensenya
amb Plató als alumnes que les Idees tenen cos; que les
Idees poden canviar el món. Una idea que pot ser, justament,
acaronada.
Nicolas MILLET és professor de filosofia al Lycée
Choiseul (Tours- França). Text publicat al suplement de
llibres de Le Monde (24 gener 2008).
