Història de la filosofia grega - Història de la Filosofia medieval - Maquiavel - Montaigne- Galileu - Descartes - Ignasi - Hobbes - Pascal - Van del Enden - Spinoza - Empirisme (Locke) - Empirisme (Hume) - Mandeville - Il.lustració francesa (Montesquieu - Voltaire - Rousseau - La Mettrie- Sade) - Meslier - Kant - Fichte - Hegel - Kierkegaard - Feuerbach - Stirner - Marx - Utilitarisme (Mill) - Schopenhauer - Nietzsche - Filosofia de la Sospita - Freud - Durkheim - Weber - Kraus - Jaspers - Russell - Ayer- Wittgenstein - Popper - Feyerabend - Heidegger - Arendt - Anders - Jünger - Patocka - Korczak - Mounier - Rougemont - Escola de Frankuft - Benjamin - Jonas - Weil - Ellul - Mumford - Jankélévitch - Sartre - Simone de Beauvoir - Lévi-Strauss - Girard - Morin - Cioran - Foucault -Rawls - Sen - Habermas - Lorenz - Singer - Wilson - Macintyre - Zadeh - Georgescu-Roegen - Vattimo - Sloterdijk - Fukuyama - Pogge - Illouz - Rosa - Filosofia política - Utopies - Anarquisme - Liberalisme - Socialdemocràcia - Conservadorisme - Totalitarisme - Republicanisme - Ètica bàsica - Contra el relativisme -Empatia -Tecnoètica - Ètica i empresa - Decreixement - Bioètica- Neuroètica - Ètica Periodística - Ètica i ecologia - Ètica animal - Ecologia humana i Antropologia - Biopolítica - Darwin i l'ètica - Einstein i l'ètica -Africana - Guerra Justa - Ateisme - Laïcisme - Cristianisme - Religions del món - Sociologia bàsica - Filosofia de la història - Argumentació - Teoria del Coneixement - Teoria de Ciència - Història de la Psicologia - Contes per pensar - Vocabulari Filosòfic - Introducció a la Filosofia - Dossier Selectivitat

 

POESIA SOBRE GRECIA

 

 

  • Història de la filosofia: Un sonet de J.M.Valverde
  • Los Dioses de Grecia: Un poema de Schiller
  • A las estatuas de los dioses: Un poema de Cernuda
  • L'Arxipèlag: Un poema de Hölderlin
  • Els origens de la filosofia: Textos

 

 

 

Història de la filosofia: Un sonet de J.M.Valverde

 

Entro en el aula, empiezo a hablar a un ciento

de caras mal despiertas: por un rato

sobre sus vidas, rígido, desato,

cumpliendo mi deber, el frío viento

 

del Ser y de la Nada, de la Idea

y la Cosa; la horrible perspectiva

del vértigo que se ha hecho inofensiva,

espectáculo gris, vieja tarea.

 

Si alguno, casi inquieto, se remueve,

los más sueñan, o apuntan, o hacen ruido.

Pero basta: es la hora ya. De nueve

 

a diez, vieron el Ser, ese aguafiestas;

prosigan su vivir interrumpido:

yo vuelvo a mi silencio sin respuestas.

José María VALVERDE

 

Si cadascú té els seus mestres, el meu va ser José María VALVERDE. Aquests apunts han de començar recordant-lo en un poema que (a més) resumeix la vida de molts de nosaltres. Agraeixo als meus alumnes d’un vell curs d’història de la filosofia haver recollit aquests apunts (que he completat d’una manera maldestra).

 

La nostàlgia de Gràcia. Una imatge romàntica.

Los dioses de Grecia

Cuando aún gobernabais el bello universo,

estirpe sagrada, y conducíais hacia la alegría

a los ligeros caminantes,

¡bellos seres del país legendario!,

cuando todavía relucía vuestro culto arrebatador,

¡qué distinto, qué distinto era todo entonces,

cuando se adornaba tu templo,

Venus Amazusia!

 

Cuando el velo encantado de la poesía

aún envolvía graciosamente a la verdad,

por medio de la creación se desbordaba la plenitud de la vida

y sentía lo que nunca había sentido.

Se concedió a la naturaleza una nobleza sublime

para estrecharla en el corazón del amor,

todo ofrecía a la mirada iniciada,

todo, la huella de un dios.

 

Donde ahora, como dicen nuestros sabios,

sólo gira una bola de fuego inanimada,

conducía entonces su carruaje dorado

Helios con serena majestad.

Las Oréadas llenaban las alturas,

una Dríada vivía en cada árbol

de las urnas de las encantadoras Náyades

brotaba la espuma plateada del torrente.

(...)

 

La seriedad tenebrosa y la triste resignación

fueron desterradas de vuestro alegre servicio,

todos los corazones debían latir felices,

pues estabais emparentados con la felicidad.

No había entonces nada más sagrado que lo bello,

el dios no se avergonzaba de ninguna alegría

donde las inocentes musas se ruborizaban,

donde las Gracias se ofrecían.

(...)

 

Hermoso mundo, ¿dónde estás? ¡Vuelve,

amable apogeo de la naturaleza!

Ay, sólo en el país encantado de la poesía

habita aún tu huella fabulosa.

El campo despoblado se entristece,

ninguna divinidad se ofrece a mi mirada.

De aquella imagen cálida de vida

sólo quedan las sombras.

 

Todas aquellas flores han caído

ante el terrible azote del norte,

para enriquecer a uno entre todos

tuvo que perecer ese mundo de dioses.

Con tristeza te busco en el curso de los astros,

a ti Selene, ya no te encuentro allí,

por los bosques te llamo, por las olas,

pero resuenan vacíos.

(...)

 

Ociosos retornaron los dioses a su hogar,

el país de la poesía, inútiles en un mundo que,

crecido bajo su tutela,

se mantiene por su propia inercia.

 

Sí, retornaron al hogar, y se llevaron consigo

todo lo bello, todo lo grande,

todos los colores, todos los tonos de la vida

y sólo nos quedó la palabra sin alma.

Arrancados del curso del tiempo, flotan

a salvo en las alturas del Pindo;

lo que ha de vivir inmortal en el canto,

debe perecer en la vida.

 

Friedrich Schiller: Los dioses de Grecia - Der Götter Griechenlandes-

Traducció castellana de Daniel Innerarity. Poesía filosófica, Ed. Hiperión, Madrid,

(2ª ed. 1994).

 

Los dioses de Grecia; Schiller: materilas per l'anàlisi del poema

Per què m’agrada aquest poema?

Senzillament perquè el text mostra la distància entre el que ens mereixem (ser grecs, viure l’estadi estètic) i el que som..

Vocabulari:

Venus: Nom romà d'Afrodita, deessa de la bellesa

Helios: El sol

Oréadas, Dríadas y Ninfas: Nimfes, divinitats inferiors, filles de Zeus, símbols de la fecunditat de la natura. Les Orèades són pròpies de les muntanyes, les Dríades dels arbres i les Nàiades dels rius.

Muses: Nimfes de les aigües, que van passar a ser inspiradores i protectores de la poesia i de la intel·ligència en general. Eren nou i se les situa en el seguici d'Apol.lo. Calíope simbolitza la poesia èpica, Clio la història, Erato la lírica coral, Euterpe la flauta, Melpòmene la tragèdia, Polimnia la pantomima, Talia la comèdia, Terpsícore la dança i Urània l'astronomia.

Gracias: Nom romà de les Càrites gregues. Són tres (Àglaie, Eufrosine i Talia) dedicades a cantar i ballar en els banquets dels déus.

Selene: La lluna, divinitat femenina protectora del part. Va aconseguir que el seu amant, el pastor Endimió restés eternament jove, tot i que adormit amb els ulls obert per tal que la pogués veure i va tenir cinquanta fills amb ell.

Qüestions:

.- En el poema, quines característiques són pròpies dels déus grecs? S'ha dit que la poesia de Schiller és una protesta contra el món on ha desaparegut la petja del sagrat. Hi estaries d'acord? Contraposa les característiques dels déus grecs -tal com apareixen en el poema- a les del déu cristià.

.- Per què el món grec és el món de la poesia, segons Schiller?

.- Per què caracteritzaries aquest poema com un típic exemple de Romanticisme?

.- Quin concepte de veritat apareix en el poema? Et sembla vigent? Per què?

.- Què significa sublim? Busca la definició que dóna el diccionari Fabra. Diries que la imatge dels déus grecs és sublim? Per què?

 

La nostàlgia de Gràcia. Poesia del segle XX.

A las estatuas de los dioses.

Hermosas y vencidas soñáis,

vueltos los ciegos ojos hacia el cielo,

mirando las remotas edades

de titánicos hombres,

cuyo amor os daba ligeras guirnaldas

y la olorosa llama se alzaba

hacia la luz divina, su hermana celeste.

 

Reflejo de vuestra verdad, las criaturas

adictas y libres como el agua iban;

aún no había mordido la brillante maldad

sus cuerpos llenos de majestad y gracia.

En vosotros creían y vosotros existíais;

la vida no era un delirio sombrío.

 

La miseria y la muerte futuras,

no pensadas aún, en vuestras manos

bajo un inofensivo sueño adormecían

sus venenosas flores bellas,

y una y otra vez el mismo amor tornaba

al pecho de los hombres,

como ave fiel que vuelve al nido

cuando el día, entre las altas ramas,

con apacible risa va entornando los ojos.

 

Eran tiempos heroicos y frágiles,

deshechos con vuestro poder como un sueño feliz.

Hoy yacéis, mutiladas y oscuras,

entre los grises jardines de las ciudades,

piedra inútil que el soplo celeste no anima,

abandonadas de la súplica y la humana esperanza.

 

La lluvia con la luz resbalan

sobre tanta muerte memorable,

mientras desfilan a lo lejos muchedumbres

que antaño impíamente desertaron

vuestros marmóreos altares,

santificados en la memoria del poeta.

 

Tal vez su fe os devuelva el cielo.

Más no juzguéis por el rayo, la guerra o la plaga

una triste humanidad decaída;

impasibles reinad en el divino espacio.

Distraiga con su gracia el copero solícito

la cólera de vuestro poder que despierta

 

En tanto el poeta, en la noche otoñal,

bajo el blanco embeleso lunático,

mira las ramas que el verdor abandona

nevarse de luz beatamente,

y sueña con vuestro trono de oro

y vuestra faz cegadora,

lejos de los hombres,

allá en la altura impenetrable

 

Luis Cernuda. Invocaciones (1934-1935)

Busca antecedents del poema : Poesia romàntica, Hölderlin i Leopardi.

Pensem

El trencament entre els déus i els homes.

El poeta com a mitjançer.

S’ha de tenir nostàlgia de Grècia o més aviat cal tenir nostàlgia del present que no tenim?

 

La nostàlgia de Grècia. Poesia romàntica: Hölderlin.

L’arxipèlag

 

Digues! Atenes, ¿on és? Oh, déu carregat de tristesa!

D’aquella ciutat preferida no en queda més que les cendres

que jeuen damunt de les urnes dels mestres en ribes sagrades?

¿No en queda un senyal, cap indici, per tal que aquell que navega,

passant-hi a la vora, l’esmenti i pugui guardar en la memòria?

¿Potser no lluïen a dalt de la ciutadella, les formes

dels déus? A aquella ciutat, ¿no s’hi alçaven columnes?

Sonora, de l’àgora estant, no hi brunzia la veu ravatada

i fervent del seu poble? ¿I doncs? ¿No baixaven, amb pressa, els camins,

de portes alegres avall, cap al port que tothom beneïa?

 

Friedrich Hölderlin: L’Arxipèlag (fragment)- Der Archipelagus-

Traducció catalana de Jordi Llovet. L’Arxipèlag - Elegies, Quaderns Crema, Barcelona (1ª ed. 1999).

 

Els origens de la filosofia

Teetet: Poso els déus per testimoni, Sòcrates, que la meva sorpresa és inimaginable quan em pregunto què significa això: hi ha moments que, de veritat, pensar-hi em fa venir vertigen.

Sòcrates: És del tot propi d'un filòsof aquest sentiment de sorpresa. La filosofia no té pas cap altre origen i qui la va fer néixer d'Iris [la Dialèctica] i de Thaumes [la Sorpresa] havia de saber-ne molt de genealogies. Plató, Teetet, 155c

La filosofia grega sembla iniciar-se amb un disbarat , la proposició que l'aigua és origen i matriu de totes les coses. ¿De debò és necessari aturar-s'hi i prendre-se-la seriosament?. Certament; per tres raons: primera perquè aquesta tesi enuncia quelcom sobre l'origen de les coses; perquè ho fa sense emprar ni l’al·legoria ni la fàbula; i tercera perquè comporta, ni que sigui de manera embrionària, el concepte que tot és una i la mateixa cosa. Nietzsche, 1873

És ben cert que no [surto de la ciutat] i espero que sabràs excusar-me'n quan escoltis la meva raó, a saber, que sóc un amant del coneixement i els homes que habiten a la ciutat són els meus mestres, no pas els arbres ni el camp. Plató, Fedre, 230

Els primers que filosofaren, consideraven tan sols aquells principis que es donen sota l'espècie de matèria. Allò de que els éssers estan constituïts, d'on venen quan arriben a ser i al que tornen quan finalment es corrompen, persistint en ells la substància amb les seves variables modificacions; això és, l'elemental i el principi de tots els éssers. Aristòtil, Metafísica, I, 3

Werner Jaeger (Paideia) ha destacado algunas características generales de los primeros "filósofos" en contraste con los profetas del pasado: la sosegada indiferencia por las cosas que parecían importantes al resto de los hombres, como el dinero, el honor, e incluso la familia; la atmósfera de ocio y de libertad intelectual en que pudo desarrollarse su espíritu de investigación; el creciente individualismo: se escribe ya en primera persona; el nuevo espíritu crítico: la antiguas autoridades pierden validez, sólo es verdad lo que "yo" puedo explicar con razones concluyentes. Toda la literatura jónica, desde Hecateo y Heródoto hasta los médicos (en cuyos escritos se hallan los fundamentos de la ciencia médica por siglos) se hallan impregnados de este espíritu.

Salvador Pániker: Filosofía y mística. Una lectura de los griegos. Ed. Anagrama, Barcelona, 1992, p.44

 

Tria autor/tema

Envia un email a l'autor