S’anomenen
‘etnopsicologia’ i ‘etnopsiquiatria’ dues
formes de teràpia intercultural que des de la dècada
de 1960 intenten elaborar mecanismes d’intermediació
cultural, de manera que sigui possible comprendre, acompanyar
i eventualment guarir els subjectes de cultures no-occidentals,
en què els mecanismes i els traumes psicològics
es verbalitzen de forma diferent. Les experiències migratòries,
el desarrelament respecte a cultures tradicionals, la creixent
urbanització que produeix ‘anòmia’ (manca
de sentit de les normes), la manca de família i amics en
un ambient hostil etc., produeixen sovint en els migrants una
sèrie de dificultats per tal de donar un sentit als problemes
de la seva vida quotidiana. Molt sovint, a més, el terapeuta,
format en la tradició occidental, no té ni la possibilitat
de traduir el discurs de l’immigrant i, per tant, una eventual
teràpia queda interrompuda o molt limitada per la pura
i dura dificultat d’establir un terreny comunicatiu comú.
L’etnopsiquiatria
pretén sensibilitzar sobre les diferències entre
els grups socials, entendre els mestissatges, oferir eines davant
els problemes d’identitat col·lectiva i orientar
en el significat dels mites i les cultures.
La paraula
‘etnopsicologia’ ha tingut diversos significats al
llarg del temps i sovint s’ha vinculat a l’estudi
de les ‘peculiaritats’ dels individus que comparteixen
una tradició cultural comú o una ‘personalitat
bàsica’. En paraules d’Abraham Kardiner: ‘una
personalitat bàsica és allò que fa que els
francesos siguin francesos i els comanxes siguin comanxes’.
Si bé entre un francès concret i un comanxe concret
hi poden haver més semblances concretes que entre dos francesos
o dos comanxes triats a l’atzar, si se’ls considera
a l’engròs és obvi que els francesos no són
comanxes, (ni els comanxes francesos) perquè no comparteixen
la majoria de símbols.
Els humans
són els mateixos, però les seves cultures són
diverses; cosa que implica que els sistemes de parentesc, de filiació,
de simbolització, de treball, de relació, de comprensió
del passat i la mort, etc. també difereixen. Els etnopsicòlegs,
molt sovint influïts per les teories de Jüng, afirmen
que hi ha una mena d’inconscient ètnic, format per
símbols compartits entre els membres d’una determinada
cultura. Quan no s’entén aquest principi d’identitat
cultural és impossible un autèntic respecte envers
l’altre.
Això
té una particular influència en l’àmbit
de la malaltia mental. Per als sistemes terapèutics tradicionals,
la malaltia pot ser imputable, per ex., a l’acció
d’un poder invisible (un dimoni, uns ‘djinns’),
a la violació d’un tabú (menjar o tocar quelcom
intocable), a l’atac de bruixes, o al poder d’uns
individus dolents i poderosos (el ‘mal d’ull’).
Aquestes afirmacions no es poden desqualificar a l’engròs
com a creences, sinó que han de ser ‘traduïdes’
i quan s’entenen sovint ens resolen problemes terapèutics
o comportamentals. Els símbols sexuals, per ex., són
molt diversos segons les diferents cultures. De la mateixa manera
ens podríem preguntar per què alguna gent és
efectivament curada per mèdiums i per què recursos
terapèutics que funcionen en les cultures monoteistes no
ho fan en les politeistes. En aquest sentit l’etnopsicologia
i l’etnopsiquiatria adopten una `perspectiva comparatista’,
és a dir, una perspectiva inter o transcultural, que construeix
un dispositiu de traducció/mediació, on sovint el
clima emocional pren una gran importància.
Convé,
però, evitar el que Mario Erdheim va anomenar ‘la
idealització de l’exòtic’ molt fàcil
en aquest marc. Les emocions són fabricades per totes les
cultures a tot arreu i també a Occident. Les formes de
la depressió i l’estrès, per ex., resulten
molt pròpies de les classes mitjanes europees i americanes
però resten perfectament incomprensibles des d’una
mentalitat africana.
El fundador
de l’etnopsiquiatria fou Georges Devereux (1908-1985), nascut
a Transsilvana com a György Dobò en una família
jueva emancipada. Segons sembla ‘debò’ significa
‘hebreu’ en romanès, per això quan es
convertí al cristianisme prengué el cognom ‘Devereux’
de significació inequívoca. Fou sempre un individu
interessat pel tema de la identitat, potser com a conseqüència
de la seva pròpia biografia. Va escriure: ‘La possessió
d’una identitat és una suficiència verdadera
que automàticament incita els altres que anihilen no tan
sols aquesta identitat, sinó la mateixa existència
del presumptuós’. Per a Devereux l’etnopsiquiatria
és antiimperialista i políglota; implica de sortida
el respecte integral a l’altre i, molt especialment a la
seva llengua pròpia.
Estudià
física i química a París i l’any 1935
marxà als Estats Units a fer un doctorat en antropologia
sota la direcció d’Alfred L. Kroeber. Va estudiar
la tribu dels indis mohaves a Arizona i anà a Indoxina
a estudiar la tribu Sedang. Després de treballar en un
Hospital psiquiàtric per a veterans guerra, va tornar a
França l’any 1963 i allí aplicà els
seus coneixements en aspectes d’interculturalitat amb immigrants.
Els seus llibres més importants són: ‘Assaig
d’etnopsiquiatria general’ (trad. francesa, 1971)
i ‘Etnopsiquiatria dels indis mohaves’ (trad. francesa,
1996).
L’interessant
de les experiències de Devereux és que va poder
comprovar, especialment entre els mohaves, que la classificació
de les malalties mentals de cada cultura era profundament diferent
i que les situacions d’aculturació (destrucció
violenta d’una cultura) produïen un gran augment de
malalties mentals precisament perquè els sistemes de classificació
i les estructures familiars feien crisi. Cada cultura té
uns models de treball i uns models de relació propis que
quan entren en crisi arrosseguen tot el sistema simbòlic.
La teràpia
etnopsicològica és grupal i necessàriament
hi ha d’haver algú que parli en idioma matern del
pacient. S’inspira en el concepte africà de ‘l’arbre
de les paraules’, el vell baobab a l’ombra del qual
la tribu podia estar discutint durant llargues hores, només
amb el compromís de no aixecar-se fins arribar a un acord.
Això
no significa caure en el comunitarisme, de la mateixa manera que
pertànyer a una cultura no nega pertànyer a la humanitat,
sinó que implica socialitzar-se en el concret. Devereux
deia que ‘els mohaves em van fer entendre millor les idees
de Freud’ i defensava la universalitat de l’Èdip,
però en una elaboració pròpia de cada cultura.
En
un món on creixen les migracions i s’accentua el
binomi migració/pobresa, l’etnopsicologia i l’etnopsiquiatria
constitueixen, sobretot, programes d’investigació
potents sobre la manera d’evitar que els xocs culturals
augmentin i potenciïn els conflictes quotidians. Dos aspectes
bàsics, la comprensió del significat del parentesc
en cultures no occidentals i la traducció dels sistemes
simbòlics, formen part del nucli mateix que investiguen
aquestes disciplines.
