Les teories
del desenvolupament personal són hereves directes del que
durant els anys 1960-1970 s’anomenà ‘psicologia
humanista’ i que posteriorment, sobretot en barrejar-se
amb algunes intuïcions procedents de l’Orient (ioga,
budisme zen..) i amb teories de caire higienista, naturistes i
vegetarianes, (sovint originades a finals del segle 19), és
una de les branques del que s’ha anomenat Enfocament Centrat
en la Persona (ECP).
Aquestes teràpies
s’anomenen ‘dinàmiques’, perquè
consideren que la vida psíquica ha de ser entesa com un
constant procés d’integració i ajustament
dels canvis i de relació amb l’entorn. El desenvolupament
personal ofereix una sèrie de tècniques, algunes
més o menys arbitràries, que conduirien al que s’anomena
‘fluorishing’, floreixement o expansió d’un
jo autocentrat o ‘autorealitzat’, per usa el mot de
Maslow. El nucli d’aquestes teràpies està
en l’autosuggestió o autonvenciment. Si el ‘jo’
ha de trobar-se en harmonia amb el món, seria més
feliç, com ja deien els clàssics, el qui aprengués
a necessitar menys i cerqués la qualitat de les relacions,
per comptes dels diners, el poder, etc.
En les diverses
teories del desenvolupament personal, el que hom proposa d’entrada
és un esforç higienista de revisió l’estil
de vida. En el nivell zero d’aquestes teràpies hom
pretén aconseguir una millor integració de les necessitats
mitjançant la revisió de dos elements omnipresents
en la vida quotidiana: la dieta i la relació amb l’entorn.
La dieta,
i especialment l’alcohol, la contaminació del menjar
amb pesticides i la manca d’ordre en el menjar són
causa de problemes psicològics que demanen, especialment
un autocontrol emocional, de vegades proper a les prescripcions
dels estoics. Per la seva banda un entorn agressiu, antiestètic
i desequilibrat (‘lleig’) és causa també
de desordres emocionals, de l’augment de l’agressivitat,
etc. D’aquí que la decoració dels espais,
la correcta il·luminació, el vestit senzill, etc.,
tinguin un paper destacat en l’equilibri emocional.
Més
endavant, la teràpia humanista inicià el que s’anomenava
‘teories de la relació amb el jo’ o ‘d’autocentrament’
que identificà el desenvolupament personal amb l’autoestima,
anant més a l’equilibri intern de l’individu
que a la relació amb l’entorn.
En tot cas,
la tesi central de les diverses tendències integrades en
el ‘desenvolupament personal’ és que l’equilibri
emocional intern sumat a un entorn social i alimentari equilibrat
hauria de tenir conseqüències en la salut, produint
una situació similar al que el grecs antics havien anomenat
‘ataràxia’ (no pertorbació – felicitat).
A un nivell
que demana més justificació teòrica, les
teràpies del desenvolupament personal també s’usen
en la curació d’estats depressius. Implícitament
es vincula la resposta depressiva a una conducta infantil –tesi
altament controvertida– i s’usen les teories cognitives
sobre la depressió d’una manera no sempre ortodoxa.
En aquest àmbit molts terapeutes es conductuals es remeten
a la figura i les propostes de Aaron T. Beck (1921), per a qui
les depressions són conseqüència d’un
tractament deficient de la informació. La percepció
inadequada de l’entorn i d’un mateix tendeix a desvaloritzar
el que som i el que tenim, i a fer-nos creure que les nostres
mancances són més importants que el conjunt de les
coses que sabem i som. Els pensaments negatius bloquegen la nostra
cognició a tres nivells, sobre el jo, sobre el món
i sobre el futur. Com que una característica bàsica
de la depressió és la minusvaloració, la
primera passa del desenvolupament personal seria identificar el
sistema de creences i modificar-lo en un sentit més racional.
Aquest autor va elaborar un conegut qüestionari amb 21 preguntes
de resposta múltiple, molt usat per identificar problemes
emocionals. (Qüestionari de depressió de Beck, amb
diverses revisions). Es pot usar a partir dels 13 anys.
Una altra
autora significativa l’àmbit de les teories del creixement
personal és Marsha M. Lineham (1943) que ha proposat una
teoria de la ‘wisemind’ (ment sàvia) a partir
de la seva particular teoria de les depressions. Per a Lineham,
la depressió es produeix en tres eixos en què els
individus tendeixen a situar-se a l’extrem de cada eix:
(1) el que va de la vulnerabilitat emocional a l’autoinvalidació,
(2) el que va de la passivitat activa a l’aparent competència
i (3) el que va de la crisi implacable al bloqueig de dol.
Una ‘ment
sàvia’ ha de ser assertiva, ha de saber dir no, ha
de tenir resistència a l’angoixa i ha de practicar
la regulació emocional contra la vulnerabilitat. Per aconseguir
aquests quatre objectius es proposen tota una sèrie de
tècniques, bàsicament adreçades a modificar
la forma de relacionar-se amb el propi cos i amb els altres individus,
tècniques que poden ser ensenyades i de vegades més
intuïtives que altra cosa..
Les teories
que, de manera més o menys explícita, proposen ideals
de felicitat, tenen a parts iguals partidaris i detractors aferrissats.
S’ha parlat de ‘psicologia per a pijos’ i de
‘teràpies per a divorciades riques’ i molts
terapeutes consideren que el ‘desenvolupament personal’
és un frau per dos motius: d’una banda perquè
incideix més en el reconeixement dels propis traumes que
en la seva superació i de l’altra perquè crea
molta relació de dependència del client envers el
terapeuta, en una situació de vegades sectària.
La pregunta
és, però, si el ‘desenvolupament personal’
té sentit com a tal, o si créixer com a persona,
més que estar vinculat a realitzar una sèrie d’exercicis
de ioga o de qualsevol altra gimnàstica emocional, depèn
també, i fins i tot bàsicament, del fet d’assumir
tota una sèrie de valors morals, sense els quals l’ego
pot acabar essent només una forma de vanitat o de narcisisme.