Gràcies
al desenvolupament de les tècniques per captar imatges
del cervell per ressonància magnètica, es trencà
a final del segle passat el tòpic behaviorista de la ‘caixa
negra’. Podem veure com funciona un cervell per dintre i
comprendre millor el que hi passa, és a dir, com s’ho
fan els humans per percebre, sentir o pensar.
Noam Chomsky,
un dels principals actors de la revolució cognitiva i l’iniciador
de la lingüística moderna, afirmà des de 1959
que l’adquisició del llenguatge en l’infant
només pot explicar-se a partir de capacitats que són
anteriors al naixement, fins i tot si només es desenvolupen
en contacte amb el medi. Experiències posteriors han mostrat
que el nen amb poques setmanes ja té un coneixement implícit
de les propietats físiques dels objectes que li permet
organitzar el món que percep.
Tot i que
el mot ‘neurociències’ no aparegué fins
la dècada del 1970, els estudis sobre el funcionament del
cervell de David Hubel i Torsten Wiesel confirmaren les intuïcions
de Chomsky. Estudiant el còrtex visual d’un gat,
Hubel i Wiesel (que van guanyar el Nobel l’any 1983) constaren
en 1963 que les respostes neuronals a un món visual estructurat,
estaven presents des del naixement. Demostrant l’existència
d’un estat neuronal inicial, independent de l’experiència
sensorial, ambdós científics aportaren una confirmació
biològica a la tesi del racionalisme chomskià.
Les neurociències
són clarament deterministes: l’organització
del nostre cervell des del naixement determina el nostre àmbit
del possible. En depèn l’estructura del nostre sistema
cognitiu, les nostres capacitats d’adquisició d’informacions
noves i la forma del nostre comportament.
La noció
d’un estat inicial cognitiu i cerebral ràpidament
s’estengué al conjunt de les ciències cognitives.
De la mateixa manera que la ment de l’infant té un
contingut des del naixement, també el subjecte adult hauria
de posseir un contingut mental independent de les influències
exteriors. Les neurociènces cognitives s’han desenvolupat
sobretot amb l’objectiu d’observar el funcionament
de la ment en temps real i sense interferències.
En els experiments
de neurociències el subjecte no ha de respondre a un estímul,
sinó una instrucció: fer un càlcul, vocalitzar
un mot, recordar un moment de les vacances, decidir entre dues
opcions en un problema moral, preparar una acció, etc...
El mapa de les zones cerebrals que entren en funcionament amb
motiu d’aquestes activitats cognitives revela la localització
i la forma de les xarxes cognitives que hi intervenen, però
també els indicis que el subjecte ha tingut en compte per
tal d’efectuar una operació. Així, la preparació
d’una acció, sigui la que sigui, executada o no,
consisteix en una simulació no-conscient dels moviments
a realitzar per atènyer l’objectiu: quan algú
projecta una acció, les zones cerebrals de la motricitat
esdevenen actives com si el subjecte estigués movent-se.
Aquesta simulació s’estén igualment a les
accions executades per altres persones que observem. Simulant
l’acció observada arribem a ser capaços de
comprendre’n el sentit i, eventualment, de reproduir-la
després.
L’examen
de l’activitat cerebral, combinada amb els paradigmes de
la psicologia cognitiva obre perspectives noves per a comprendre
l’estat intern del sistema cognitiu i del seu contingut.
Això ha permès, per exemple, tenir un coneixement
molt millor de les malalties mentals, especialment de l’esquizofrènia.
Des de fa
poc coneixem, per exemple, els mecanismes de les al·lucinacions
auditives dels esquizofrènics, que els malalts interpreten
com si sentissin veus interiors que els forcen a fer determinades
coses. També comencem a interpretar els problemes vinculats
a l’Alzheimer i a d’altres malalties.