Hans Selye
(1907-1982), metge vienès de família hongaresa,
fou doctor en química per la Universitat de Praga (1929)
i es traslladà posteriorment a Amèrica. Establert
al Canadà, ha passat a la història per l’elaboració
del concepte d’estrès, que començà
a usar per primer cop a finals de la dècada de 1940 per
designar un estat de tensió contínua i no resolta
en l’organisme, que pot ser provocat per causes molt diverses
i que acaba produint un conjunt de senyals o símptomes
que es manifesten en forma de malestar físic, psíquic
o emocional.
Sembla que
la paraula ‘stress’ aparegué en anglès
al s. 14 amb el significat d’opressió, adversitat,
dificultat, etc. Al s. 19 el mot significa ‘sobreesforç’
(strain) i després s’aplica a la resistència
de materials sotmesos a una tensió. Segons l’Organització
Mundial de la Salut estrès són: ‘el conjunt
de reaccions fisiològiques que preparen l’organisme
per a l’acció’. Això, en principi, no
hauria de ser perillós, però com s’ha vist
pot acabar per resultat molt incapacitant.
Els estudis
fets sobre veterans de la 2ª Guerra Mundial recent retornats
del front de guerra, permeteren a Selye elaborar la teoria de
l’estrès psicològic, entès com una
forma de transacció entre l’organisme i el medi,
molt més complexa que l’ansietat. Si bé tota
situació nova prova incertesa i ansietat, l’estrès
vindria a ser l’expressió d’una ansietat desmesurada.
Quan l’ansietat no és transitòria sinó
estable i continuada diem que l’individu pateix ‘estrès’.
Consisteix en aquella mena de resposta de l’organisme davant
estímuls percebuts cognitivament com a amenaçadors,
que provoquen una resposta física desmesurada i una gran
incapacitat per centrar-se en una tasca concreta. Però
l’estrès no es dóna només en persones
que pateixen situacions de violència explícita,
sinó que ha acabat descrivint una situació generalitzada
dels individus, sobretot dels assalariats, en les nostres societats
occidentals.
L’estrès
és la malaltia més típica i tòpica
del sistema capitalista en els primers anys del segle 21. Quasi
del tot desconegut en altres cultures, s’ha convertit en
una plaga a Occident, de manera que, segons declaracions del ministre
francès de treball, Xavier Bertrand (18 de març
de 2008), ‘en els països industrialitzats té
un cost entre el 3 i el 4% del PIB’. Un estudi de Murray
i Lopez (1998), de la Universitat de Harvard pronosticava que
al 2020 les cinc malalties més freqüents al món
serien les cardiopaties, la depressió severa, l’accident
de trànsit, els vessaments cerebrals i les malalties cròniques
de pulmó, però totes tindrien com a factor subjacent,
directe o indirecte, la situació de estrès.
L’estrès
es manifesta en forma de malalties físiques (fatiga, insomni,
problemes digestius...), hàbits de vida excessius (fumar
més, menjar massa o massa poc...) i també amb reaccions
d’angoixa, còlera, contactes difícils amb
els altres, violència, indecisió...
Com deia el
propi Hans Selye: ‘L’home modern haurà de dominar
el seu estrès i aprendre a adaptar-s’hi o es veurà
condemnat al fracàs professional, a la malaltia i a la
mort prematura’.
L’antecedent
més immediat de la teoria de l’estrès de Selye,
cal cercar-la en el concepte d’homeostasi elaborat per Walter
Cannon (1929). En grec, ‘homoios’ significa ‘similar’
i ‘stasis’ vol dir ‘posició’. Per
a Cannon la tendència fonamental del cossos era la recerca
de l’equilibri dinàmic. La lluita i la fugida serien,
així, reaccions per recuperar l’equilibri. Tant el
menjar com el dormir tenen un paper central en aquest procés
perquè restauren els equilibris trencats per l’esforç,
el treball, etc. En l’homeostasi corporal juguen un paper
central el sucre i l’orina: els desequilibris en ambdós
element són una de les causes bàsiques d’un
gran nombre de malalties comunes. Però també des
del punt de vista psicològic, la conducta humana podria
ser considerada des del punt de vista de l’assoliment de
l’equilibri.
A partir de
l’homeostasi es pot comprendre l’estrès com
aquella situació emocional (o psicològica) en què
l’individu considera que l’equilibri intern ha estat
trencat i en què lluita o fugida no són bones estratègies
per a recuperar la l’homeostasi. Quan l’organisme
no pot aconseguir l’equilibri davant una situació
es produeix una reacció natural d’estrès.
Cal destacar que l’estrès no és necessàriament
una malaltia, sinó una situació o un procés
natural de l’organisme que cerca adaptar-se a una situació
nova i complexa en la seva gestió.
D’aquí
la distinció entre ‘Euestrès’ (estrès
‘bo’) i ‘Disestrès’ (estrès
‘dolent’). Selye deia. ‘no és l’estrès
que ens mata, sinó la nostra reacció a ell’.
En situacions d’estrès ‘bo’ som més
ocurrents, més divertits, tenim més memòria,
ens brillen els ulls, se’ns eriça el pèl,
etc., malgrat que després quan arribem a casa ens sentim
cansats i sentim pessigolleig a les cames. En el ‘disestrès’,
en canvi, ens notem baixos de moral, cansats, incapaços
de respondre i sovint violents. Un conferenciant brillant i ben
pagat que parla a un auditori interessat pot estar sota una situació
d’euestrès, en canvi un professor que repeteix una
lliçó en una escola sòrdida, a alumnes sense
motivació per la matèria i amb directors i caps
d’estudis agressius i controladors, està fàcilment
exposat a un seriós ‘disestrès’, depenent
de les estratègies adaptatives de què disposi (per
ex., la ironia, la complicitat amb altres companys del claustre
de professors, la capacitat de relaxar-se, la felicitat en la
seva vida sexual fora de la feina, etc...).
Segons Selye,
‘els humans no haurien de procurar evitar la tensió
més enllà del que eviten l’aliment, l’amor
o l’exercici’. L’euestrès ens ajuda a
créixer, mentre el disestrès ens ensorra.
Per això
Selye anomenà l’estrès, Síndrome General
d’Adaptació (SGA). Aquesta SGA passa per tres fases:
(1) reacció d’alarma, (2) resistència a la
situació estressant i (3) exhauriment.
(1)En la reacció
d’alarma es mobilitza l’energia per afrontar la situació
estressant, el que fa que altres sistemes, com l’immunitari,
quedin desassistits, cosa que ens fa més vulnerables a
les malalties.
(2)Resistència
vol dir que si la situació estressant s’allarga ,
el cos s’hi adapta. Però això és molt
dolent per a la salut perquè l’energia es concentra
en la reacció de resistència a l’estrès.
(3)Exhauriment
és el que es produeix quan el cos ja no pot resistir més.
Després d’una exposició perllongada a una
situació estressant, la resistència disminueix i
el sistema immunitari esdevé deficient. L’ego amenaçat
dubta de les seves pròpies capacitats (pessimisme existencial).
Apareixen infeccions, malalties cardíaques, tristor i idees
suïcides, etc.
S’ha
debatut molt perquè no tothom reacciona amb igual davant
les situacions que poden provocar estrès. Es coneixen algunes
‘paradoxes de l’estrès’ i sembla demostrat
estadísticament que la vacuna contra la grip té
menys eficàcia entre persones estressades que s’ocupen
de malalts amb demència senil i que les persones estressades
que treballen en temes de comunicació (mestres...) pateixen
molt més reuma que el promig. No sabem, però, per
què succeeix això des del punt de vista fisiològic.
Alguns psicòlegs
atribueixen aquesta reacció diferent al paper de les hormones.
Sembla demostrat que tenir massa o massa poques hormones vinculades
a l’estrès (adrenalina, cortisol) disminueix o bloqueja
la memòria. Els individus sotmesos a estrès tendeixen
a cometre el que s’ha anomenat ‘l’error del
sucre’: menjar productes de pastisseria industrial o sobrealimentar-se
atura momentàniament el procés estressant però
produeix d’altres malalties.
En el món
dels psicòlegs és habitual dir que l’estrès
‘depèn del CINE’. És una regla mnemotècnica
per referir-se a les quatre causes bàsiques de la malaltia:
C (control), I (imprevisibilitat), N (novetat), E (ego amenaçat).
Quan tenim la sensació de perdre el control sobre la nostra
vida, quan estem sotmesos a atzars imprevisibles, quan no som
capaços d’assimilar una novetat o quan el nostre
ego o autoimatge es veu amenaçat, llavors l’estrès
ens fa mal. En paraules del propi Selye: ‘cada estrès
deixa una cicatriu indeleble i l’organisme paga per la seva
supervivència després d’una situació
esgotadora fent-se una mica més vell’.
En la dècada de 1970, Herbert J. Freudenberger (1926-1999),
metge alemany resident als Estats Units, elaborà el concepte
de ‘síndrome de Burn Out’ (o ‘del cremat’)
que ell vinculava a la intensitat del compromís laboral
del treballador. Definí aquest estat como “fatiga
o frustració produïda per la devoció a una
causa, manera de vida o relació, que fracassa en produir
la recompensa esperada”. De manera que es ‘crema’
més qui més ‘s’implica’ amb l’empresa
i la feina. ..
Per a alguns
estudiosos el Burn Out significa l’extensió i intensificació
de l’estrès laboral (a distingir de l’estrès
vital, és a dir de l’acumulació de canvis
vitals, a casa, en les relacions humanes, etc.) i per a altres
el pas de l’estrès a la depressió.
El ‘Burn
Out’ es caracteritza per (1) exhauriment, sentiment de manca
de força, tant a nivell físic com fisiològic,
(2) cinisme, distància i indiferència respecte al
treball i (3) ineficàcia, que descriu el sentiment de fracàs
professional i la pèrdua de confiança en les pròpies
capacitats. El pateix un 25% dels ensenyants i un 50% dels metges
i té a veure amb el sentiment de no ser reconegut professionalment.
B.M. Byrne defineix la síndrome inclou variables com són
l’ambigüitat de la situació, el conflicte de
rol, la sobrecàrrega laboral, el clima de grup i l’autoestima.
Existeix un test de 22 preguntes anomenat ‘Malasch Burnout
Inventory’ que permet mesurar la intensitat de la síndrome
del cremat.
