Dins l’àmbit de les psicologies ‘New Age’
una de les més prometedores és l’ecopsicologia,
propugnada pel pensador contracultural nord-americà Thedodore
Roszak (1933), especialmente als seus llibres ‘Person/Planet’
(1977, trad. cast., Kairós) i ‘The voice of the Earth.
An exploration of ecopsychology’ (1992). El punt de partida
d’aquesta teoria són les tesis jünguianes sobre
arquetips col·lectius, posades en relació amb les
teràpies humanistes i les teories de la comunicació
elaborades a Palo Alto.
El
fet determinant de l’ecopsicologia és l’existència
d’un ‘inconscient ecològic’. Està
empíricament demostrat que els dibuixos infantils anteriors
als cinc anys segueixen esquemes universals. Així si es
demana a un nen inuït o a un nen xinès que dibuixin
una casa, tots faran el mateix dibuix: una casa de planta baixa,
amb un sol arbre i una mica d’herba. Aquest és el
tipus d’habitatges propis de la sabana, és a dir,
del lloc de què provenim els homo sapiens. És com
si existís en cadascú de nosaltres un record infantil
inconscient i universal (un ‘arquetip’ en llenguatge
jünguià) d’un ‘indret originari’,
d’equilibri. De la mateixa manera, el color verd és
calmant en totes les cultures i els espais mal il·luminats
fan por a tot arreu. Tindríem, doncs, un record de l’evolució
en la nostra ment.
Segons
els ecopsicòlegs aquest inconscient ecològic que
ens recorda la nostra primitiva animalitat primordial i feliç,
està reprimit perquè en la societat industrial hem
tallat els lligams que ens unien a la natura. El fet d’experimentar
cada dia situacions culturals molt agressives (la vida apressada
en les ciutats, la roba encotillada i formal, els espais de color
gris, mal il·luminats, la frustració derivada de
la impersonalitat, etc), es converteix en font de malestar psicològic
i, a l’extrem, també de malaltia perquè es
fa incompatibles amb l’equilibri emocional natural. La competitivitat,
el fet de buscar ‘sempre més’ que té
un origen biològic, derivat del fet que els homes són
‘animals neotènics’, esdevé font d’angoixa,
quan hom viu perpètuament en entorns artificials. La depressió
és explicada, així com dificultat d’integrar
els elements naturals en la pràctica cultural. L’ecopsicologia,
en paraules d’Allen Kanner: ‘posa l’accent en
els lligams emocionals i espirituals, entre els éssers
humans i la resta del món natural’.
En
aquest sentit Roszak i els seus seguidors, recullen les intuïcions
de Gregory Bateson i Palo Alto, per a qui el malestar psicològic
deriva de les set idees errònies que guien la nostra civilització:
1.-
‘nosaltres contra el medi natural’
2.- ‘nosaltres contra els altres’
3.- ‘el que importa és l’individu (l’empresa,
el país) per si sol’
4.- ‘podem i hem de controlar el medi natural’
5.- ‘el vivim en un horitzó que s’expandeix
infinitament’
6.- ‘el determinisme econòmic és sentit comú’
7.- ‘la tecnologia ens ho resoldrà tot’.
Aquestes
vindrien a ser les hipòtesis que ens emmalalteixen i la
situació que es tracta de revertir. Segons el propi Roszak
digué en una intervenció a la Universitat d’Estiu
de Gandia (1987) es tracta de: ‘limitar la violència
tecnològica, pensar en la qualitat de la vida i escoltar
la veu de la terra’. En aquesta hipòtesi, el contacte
directe amb la natura tindria un valor terapèutic, si s’aprèn
a transformar l’ansietat i l’angoixa per experiències
d’alegria, de devoció i amor. La natura tindria,
doncs, una funció tutorial per a l’equilibri emocional.
La consciència ambiental constituiria el punt de partida
del creixement personal. L’ecoterapeuta intenta modificar
hàbits culturals, usant tècniques de respiració,
exercicis d’autoconeixement, etc. que tendeixin a la reconciliació
amb la natura –que seria la part reprimida del nostre inconscient.
La salut mental està vinculada a un canvi en l’estil
de vida. En aquest sentit els ecopsicòlegs usen molt la
paraula ‘sinèrgia’, derivat de la teologia
cristiana. Per al cristianisme l’home sol no val res, però
l’home unit a Déu té un valor infinit. De
la mateixa manera l’home unit a la natura té una
capacitat d’autocentrament, de control emocional i d’empatia
de valor infinit.
La
sinèrgia implica també una reestructuració
cognitiva: ens sentim malament perquè la nostra societat
promou experiències que ens emmalalteixen: fer salut significa
recuperar el sentit de la gratuïtat de la natura, de les
experiències sensorials, de l’equilibri, etc. Aprendre
a donar sentit als petits actes quotidians el començament
de la reestructuració cognitiva.
En
algunes concepcions ecopsicològiques hi té un paper
clau la famosa ‘hipòtesi Gaia’ de James Lovelock
(1979), segons la qual el planeta Terra és un ésser
viu, una mena de ment col·lectiva o un sistema col·lectiu
autoregulat format per éssers vius. Així, l’ecopsicologia
seria una tesi extreta del fet que la natura (eco) és estructuralment
una ment (psique). En conseqüència la natura no només
guia (funció tutorial), sinó que cura. La funció
terapèutica es realitza mitjançant medicina natural,
ioga, etc.
L’ecopsicologia
ha tingut derives clarament místiques (la col·lecció
‘Earth Prayers’ d’Elisabeth Roberts i Elias
Amidon) i s’ha vinculat a opcions polítiques radicals,
en l’esforç per viure en harmonia amb la terra. Però
sobretot ha ajudat al creixement d’una psicologia ecològica
feminista (Mary Gomes) a partir de reflexionar sobre la importància
que prenen algunes metàfores femenines per designar la
natura (‘la terra mare’, etc..). Recuperar el ‘costat
femení’ dels humans i alliberar les emocions forma
part del programa de l’ecopsicologia, cosa que no ha deixat
de provocar conflictes, en la mesura que s’han considerat
conceptes emotius o difícils de definir amb claredat. Fins
i tot acceptant que l’ecologia i el feminisme siguin metàfores
cal reconèixer que quan els individus adopten aquestes
metàfores com a formes de vida, la seva vida és
transformada des del punt de vista cognitiu. És aquí
on l’ecopsicologia té un paper interessant a mig
camí entre la filosofia i la teràpia.
