Una de les
conseqüències de la preponderància del behaviorisme
en psicologia fou la d’assumir sense crítica el dogma
segons el qual la ment és una ‘caixa negra’
i que, en conseqüència els processos mentals (aprenentatge,
memòria, pensament consciència … i fins i
tot els límits del lliure albir!) no es podien analitzar
més que per els seus efectes sobre la conducta. Aqueta
perspectiva no començà a canviar fins les dècades
de 1970-1980. El nou paradigma és ara la comprensió
biològica de la ment humana.
Al prefaci
del seu llibre ‘In search of memory. The emergence of a
new Sciencie of Mind’ (2006, trad. cast, B.A. 2007), Eric
R. Kandel, metge vienès recriat a Amèrica, premi
Nobel de Medicina (2000) i un dels creadors dels que primer s’anomenà
‘neurociències’, i ara ‘biologia de la
ment’, parla de cinc principis que són el fonament
d’aquesta nova ciència i que resumim:
1.- No es
pot separar la ment del cervell. El cervell és un òrgan
biològic complex i la ment és el conjunt d’operacions
que el cervell realitza, de la mateixa que caminar és un
conjunt d’operacions que porten a terme les cames.
2.- En cada
funció mental –del reflex més simple fins
la música o l’art–, intervenen circuits mentals
especialitzats de diferents regions cerebrals. Per això
cal parlar de ‘biologia mental’ més que de
‘biologia de la ment’ per posar èmfasi en què
les operacions mentals no tenen un emplaçament cerebral
únic.
3.- Tots els
circuits estan constituïts per les mateixes unitats elementals
de senyalització, les cèl·lules nervioses.
4.- Els circuits
neurals utilitzen molècules especifiques per trametre senyals
a l’interior de les cèl·lules nervioses i
també entre dues cèl·lules distintes.
5.- Aquestes
molècules específiques que constitueixen el sistema
de senyals s’han conservat al llarg de milions d’anys
d’evolució.
Kandel, metge
però format en la psicoanàlisi, ha dedicat la seva
vida a l’estudi dels processos cerebrals que ens permeten
recordar i específicament al fenomen de la ‘plasticitat
neuronal’. Els seus estudis més coneguts els ha fet
amb el cargol marí ‘Aplysia’, estudiant el
que succeeix amb les sinapsis nervioses durant els processos de
condicionament clàssic, però es poden aplicar al
conjunt d’éssers vius amb un cervell més complex.
Com diu ell
mateix: ‘Una de les característiques de la memòria
és que es construeix per etapes. La memòria a curt
termini dura uns minuts, mentre que la memòria a llarg
termini pot durar molts dies o períodes encara més
llarg. Els experiments sobre el comportament suggereixen que hi
ha una transformació gradual de la memòria a curt
en memòria a llarg i que, a més, aquesta transformació
s’aconsegueix mitjançant la repetició. La
pràctica implica perfecció’ (p.242 de l’ed.
esp.) L’explicació dels processos bioquímics
i neurològics dels cervell s’anomena ‘plasticitat
neuronal’.
Plasticitat
neuronal és la propietat de les neurones per tal de modificar
les connexions de les seves dentrites i neurites per poder fer
noves sinapsis; el que significa enriquir l’activitat neuronal,
donant dinamisme a les funcions del cervell. En definitiva, es
tracta del mecanisme que, a partir d’una igualtat biològica
de base, ens permet ser diferents; és a dir, del mecanisme
mitjançant el qual cada subjecte es fa singular i cada
cervell és únic. La plasticitat no vol dir, per
a res, flexibilitat o adaptabilitat permanent: té uns límits
biològics però alhora permet anar més enllà
del determinisme genètic. La biologia del gen només
determina parcialment la biologia de la neurona i, per tant, podem
dir que la individualitat té uns fonaments biològics.
Hi ha alguns
tipus de plasticitat neuronal estacional francament curiosos.
Josep Mª Canals i Jordi Albech expliquen en un article [1]
que durant l’època d’aparellament l’àrea
cerebral que estimula el cant d’alguns canaris arriba a
triplicar la seva mida, incrementant tant el nombre de neurones
com la mida d’aquestes cèl·lules.
La plasticitat
vol dir que malgrat que l’estructura de les neurones i del
sistema nerviós està determinada genèticament,
el seu desenvolupament pot ser modificat per altres factors, per
ex., per la influència d’altres cèl·lules
i de les seves connexions, així com per alguns tipus de
requeriments ambientals i per l’entrenament. Sense plasticitat
no hi hauria, per exemple, memòria a llarg termini. En
altres paraules el cervell està determinat, dins uns límits
més o menys ‘borrosos’, per deixar un lloc
a l’imprevist, a l’inesperat. L’aprenentatge
i la memòria són testimonis d’aquesta plasticitat
continuada al llarg de la vida. En el futur, un millor coneixement
de les bases bioquímiques d’aquests processos ens
hauria d’ajudar a resoldre el problema de les malalties
mentals vinculades a l’envelliment (demències, Alzheimer)
i, per què no, a les lesions medul·lars.
Bibliografia: Josep-Maria CANALS COLL i Jordi ALBERCH
VIÉ: ‘La plasticitat neuronal: aprenentatge i memòria’;
dins Antoni CAMINS i Mercè PALLÀS (coord): APROXIMACIÓ
A LA NEUROCIÈNCIA. Barcelona: Pòrtic, 2002
