BERTRAND
RUSSELL (1872-1970) I L’ATOMISME LÒGIC
«Haver insistit en la introducció d’aquesta
virtut [honradesa científica] en la filosofia i haver
inventat un poderós mètode amb el qual poder fer-la
fructífera, són els principals mèrits de
l’escola filosòfica de la qual sóc membre.
El costum d’una acurada veracitat, adquirida en la pràctica
d’aquest mètode filosòfic, es pot estendre
a tota l’esfera de l’activitat humana, i així
generar, allà on existeixi, una disminució del
fanatisme juntament amb una creixent capacitat de simpatia i
comprensió mútua. En abandonar una part de les
seves pretensions dogmàtiques, la filosofia no deixa
de suggerir i inspirar un estil de vida»
B.
RUSSELL / Història de la filosofia occidental.
«Que tota filosofia ben fonamentada ha de partir
d’una anàlisi de les proposicions és, tal
vegada, una veritat massa òbvia per a requerir cap demostració»
B. RUSSELL / Exposició crítica de la filosofia de
Leibniz.
«El meu mètode consisteix invariablement
a arrancar des de quelcom vague però problemàtic,
quelcom que sembla indubtable però que no puc expressar
amb precisió. Segueixo un procés semblant al de
qui contempla quelcom, primer amb l’ull nu i després
examinant-ho amb un microscopi. Descobreixo que, parant-hi esment,
apareixen divisions i distincions allí on res d’això
no era visible al principi, exactament com un microscopi permet
apreciar bacils en l’aigua impura, cosa que no podríem
fer sense ell. Hi ha molta gent que menysprea l’anàlisi
però sempre m’ha semblat evident que, com en el cas
de l’aigua impura, l’anàlisi ofereix nou coneixement
sense destruir res del que era prèviament conegut. Això
s’aplica no tan sols a l’estructura dels objectes
físics, sinó també a la dels conceptes i
pràcticament en el mateix grau (...) La creença
en aital procés constitueix el meu prejudici més
fort i inamovible envers els mètodes d’investigació
filosòfica».
B.
RUSSELL / L’evolució del meu pensament filosòfic.
Bertrand RUSSELL (1872-1970) era membre d’una família
aristocràtica, farcida de personatges liberals. El seu
pare fou deixeble i amic de John Stuart MILL amb qui compartia
idees de caire utilitarista i de reforma social. RUSSELL estudià
matemàtiques (afirmava haver llegit Euclides amb onze anys)
i fou professor al Trinity College de Cambridge i de diverses
universitats nord-americanes. L’any 1895 feu un viatge a
Alemanya on entrà en contacte amb els cercles socialdemòcrates.
Més tard, durant el Congrés Internacional de Filosofia
celebrat a París l’any 1900, conegué el matemàtic
italià Peano, les teories del qual el van induir a elaborar,
conjuntament amb Whitehead, la seva primera obra important PRINCIPIA
MATHEMATICA (1903). D’altra banda, pel seu afany de compromís
social, defensà la llibertat d’expressió i
denuncià la cursa armamentística , actitud per la
que fou empresonat dues vegades. El seu primer empresonament,
per pacifista, durant la guerra del 1914 causà un escàndol
mundial. Viatjà a l’URSS el 1920 però, com
ell mateix deia: “Quan hi vaig ser no hi vaig trobar res
que m’agradés o que em pogués interessar”.
El
1950 va rebre el premi Nobel de literatura. Denuncià sempre
la dictadura comunista i als darrers anys de la seva vida creà
el “Tribunal Russell” contra la guerra del Vietnam.
Tot i que, a les darreries del segle passat, Russell va passar
a un segon terme com a conseqüència de la fama de
Wittgenstein, la seva obra és essencial en la definició
de la filosofia analítica. Escriptor torrencial, fet que
sens dubte ha portat a què no sigui fàcil llegir-lo
íntegrament, la seva obra divulgativa i de “periodisme
d’idees” fou cabdal en la definició d’un
paradigma moral en els anys posteriors a la II Guerra Mundial.
S’ha parlat molt sobre la suposada manca d’originalitat
de la seva filosofia, que recull préstecs conceptuals de
molts autors però Russell era una ment enciclopèdica.
En qualsevol cas sempre va estar amatent a mantenir-se com a “realista”,
és a dir, a acceptar que hi ha existències no mentals
(conceptes, dades dels sentits, etc.) que no es troben en la ment
de qui els coneix; i –de la mateixa manera –fou “analític”
en el sentit de considerar que en filosofia les coses complexes
pressuposen les simples, mentre que les coses simples no pressuposen
les complexes.
Entre
les seves obres principals (deixant de banda els textos ètics
i polítics, que li atorgaren la fama de ser un Voltaire
del segle XX), cal destacar:
·
EXPOSICIÓ CRÍTICA DE LA FILOSOFIA DE LEIBNIZ (1900)
· ELS PRINCIPIS DE LA MATEMÀTICA (1903)
· ELS PROBLEMES DE LA FILOSOFIA (1913)
· EL NOSTRE CONEIXEMENT DEL MÓN EXTERN (1914)
· LA FILOSOFIA DE l’ATOMISME LÒGIC (1918)
· INTRODUCCIÓ A LA FILOSOFIA MATEMÀTICA (1919)
· L’ANÀLISI DE L’ESPERIT (1921)
· L’ANÀLISI DE LA MATÈRIA (1927)
· INVESTIGACIÓ SOBRE EL SIGNIFICAT DE LA VERITAT
(1940)
· EL CONEIXEMENT HUMÀ (1948)
· LÒGICA I CONEIXEMENT (1956)
El
pensament de Russell va evolucionar des de l’idealisme d’empelt
hegelià fins a l’«atomisme lògic»,
qualificatiu que ell mateix va emprar per a definir la seva filosofia
l’any 1924. A parer seu, la filosofia no és altra
cosa que l’intent de comprendre i descriure el món
com a una totalitat de fets i esdeveniments, i el llenguatge ha
de ser l’instrument que permeti realitzar aquesta tasca.
Russell
va canviar sovint d’opinió sobre molts temes de filosofia
primera; per a ell canviar de parer no era res censurable –creure
que les idees són de pedra picada ho tenia per un prejudici
dogmàtic i eclesiàstic– i, ben al contrari,
significa un acte de responsabilitat envers la millora del coneixement.
Hi ha, però, algunes intuïcions metodològiques
que Russell mantingué sempre; seguint Francisco Rodríguez
Consuegra, en la introducció a l’antologia ANÁLISIS
FILOSÓFICO (Ed. Paidos, Bcn, 1999) n’assenyalem dues:
1) Per a Russell filosofar és definir i 2) Les definicions
significatives de debò han de ser constructives. “Constructiu”
vol dir que cal fer una anàlisi dels conceptes definits
buscant el màxim grau de precisió dels termes, fins
aconseguir reduir-los a termes ontològicament simples.
Per
a Russell, seguint aquí FREGE, els llenguatges naturals
pateixen tota una sèrie de defectes, i especialment se’n
poden assenyalar els següents:
·
Utilització dels signes fora de la funció sintàctica
que els correspon en raó a llur categoria lògica.
·
Utilització de diversos signes per a representar una mateixa
referència, o d’un sol signe per a representar-ne
més d’una.
·
Paradoxes derivades de la confusió dels nivells lògics
(conceptes de diferent ordre, llenguatge objecte i metallenguatge,
etc.)
·
Paradoxes derivades de l’ambigüitat semàntica
dels termes.
En
conseqüència, per a Russell el llenguatge que fa possible
de “retratar” la realitat no és pas l’ordinari
i quotidià –que és enganyós i erroni–
sinó un llenguatge ideal i lògicament perfecte,
l’estructura del qual coincideix i s’identifica amb
la realitat, gràcies a l’existència d’un
«isomorfisme», o simetria entre el llenguatge i la
realitat. Aquest principi es coneix com a «TESI DEL LLENGUATGE
PINTURA». Segons aquesta tesi, en analitzar l’estructura
del llenguatge hom també pot conèixer l’estructura
de la realitat, perquè totes les realitats materials han
estat reduïdes a construccions lògiques. Per consegüent,
el llenguatge és un símbol de la realitat.
Aquest
llenguatge lògicament perfecte seria caracteritzat a nivell
sintàctic, segons els PRINCIPIA, per una sèrie de
regles que, esquemàticament, són:
·
Tota proposició composta es resol en altres de simples
unides per connectors lògics (no, i, o, si... llavors,
si i sols si).
·
Tota proposició simple està integrada per relators
(predicats) i els termes de la relació (elements sobre
els quals recau la predicació)
·
Els termes poden denotar individus o variables individuals.
·
Els individus seran expressats per noms propis (constants) o descripcions
que sols convinguin a ells.
Per
altra banda, a nivell semàntic són necessàries
tres regles fonamentals per tal de donar contingut als símbols
lògics.
· Com que en general una proposició expressa un
fet de la realitat, els termes de la proposició denoten
parts elementals d’aquest fet.
·
A cada nom propi o constant es farà correspondre un element
simple de l’experiència del qual tinguem coneixement
directe.
·
A cada descripció haurà de correspondre un element
simple de l’experiència del qual no hi hagi coneixement
directe: per tant, definit lògicament a partir dels anteriors.
En
definitiva, la regulació el llenguatge s’adequa a
l’exigència lògico-matemàtica d’univocitat
i de claredat absolutes. Aquesta concepció del llenguatge
indueix Russell a formular la «TEORIA REFERENCIALISTA DEL
SIGNIFICAT», segons la qual els noms propis designen o denoten
objectes i ens individuals. Això implica l’eliminació
de les entitats fictícies, atès que com que no existeixen
realment, no poden ser denotades. Perquè aleshores apareixen
les frases descriptives i sense sentit, que no signifiquen res
pel fet de no referir-se a cap entitat. Aquesta idea està
present en la seva «teoria de les descripcions», segons
la qual una proposició només ha de tenir un valor
enunciatiu, i no descriptiu, si pretén significar alguna
cosa. A més, per mitjà de la «TEORIA DELS
TIPUS» intenta determinar quan té sentit o no una
paraula determinada, propòsit per al qual cal definir un
conjunt de regles lògiques que ajudin a desemmascarar les
contradiccions i les paradoxes.
Russell
aspira a elaborar un llenguatge lògic i perfecte, amb un
vocabulari mínim que reflecteixi l’estructura del
món sense fal·làcies ni ambigüitats.
En
realitat, la metafísica tradicional i, concretament, els
seus problemes principals són el resultat d’una «mala
gramàtica», tal com ho explica ell mateix a LÒGICA
I CONEIXEMENT; per això es proposa bastir tot un sistema
lògic formal.
El
llenguatge formal s’expressa mitjançant símbols:
d’una banda hi ha les «variables» “p”,
“q”, “r” (que representen una proposició)
i de l’altra les «connectives» o constants lògiques
com, per exemple, “i”, “o”, “aleshores”,
etc... Així es pot dir que hi ha dues classes de proposicions:
·
«Atòmiques», o simples (expressen un fet simple)
·
«Moleculars», o compostes (conjunt de proposicions
atòmiques). La seva veritat o falsedat està determinada
per la veritat o falsedat de les proposicions lògiques
que les integren.
Aquests
enunciats simbolitzen fets (esdeveniments de la realitat) atòmics
o bé moleculars. És a dir, cada fet correspon a
una proposició afirmativa o negativa. Per tant, la veritat
o falsedat d’un enunciat depèn de la veritat o falsedat
del fet que representa, per la qual cosa, al capdavall, la veritat
depèn de la seva correspondència amb els fets (val
a dir: allò que s’esdevé en el món)
o amb l’experiència (allò que és percebut,
recordat).
Russell
considera central distingir entre:
·
«Fet»: tot allò que té existència
en el món (l’univers està compost de fets)
·
«Experiència»: tot allò que percep i
recorda un subjecte concret en un moment determinat
D’aquestes
premisses es dedueix que tota experiència és un
fet, però no pas a l’inrevés. Amb relació
a aquesta distinció, doncs, hom pot parlar també
de dues altres categories de proposicions.
· «Proposicions verificables»: són les
que tenen correspondència amb l’experiència.
·
«Proposicions vertaderes»: són les que tenen
correspondència amb algun fet.
Segons
Russell, el concepte de veritat és més ampli que
el de verificabilitat i la veritat no pot restar limitada a l’experiència
d’un subjecte. D’aquesta manera demostra que és
possible la veritat sobre fets que ningú no ha experimentat
mai, alhora que s’oposa a l’empirisme radical i al
principi de verificació dels neopositivistes.
