És
habitual distingir quatre etapes en l’obra de Jean-Paul
Sartre (1905-1980). La primera és de formació en
la fenomenologia (1934-38) i inclou obres com «Assaig sobre
la transcendència de l’ego», «L’imaginari»,
«La imaginació» i «Esbós d’una
teoria de les emocions». La segona etapa és pròpiament
existencialista: comença amb la novel·la «La
nàusea» (1938) i va des dels anys de guerra fins
a principis/mitjans dels anys cinquanta. Filosòficament,
s’enceta amb «Quaderns per una moral» (pòstum)
i les obres més significatives són «L’Ésser
i el no res» (1943) i «L’existencialisme és
un humanisme», una conferència pronunciada el 29
d’octubre de 1945. En aquest moment escriu també
textos literaris d’un gran valor filosòfic com «Les
mosques» (1943), «A porta tancada» (1945), «La
puta respectuosa» (1946) i «Les mans brutes»
(1948), que li atorguen un ressò mundial. En la tercera
etapa, Sartre pretén fer una síntesi entre marxisme
(és a dir, materialisme) i existencialisme (idealisme),
que culmina en la «Crítica de la raó dialèctica»
(1960). Finalment, als anys 1960-1970 esdevé un emblema
del radicalisme, però l’obra més significativa
no és de caire polític sinó de crítica
literària: «L’idiota de la família.
Gustave Flaubert de 1821 a 1857» (tres vols., 1971-1972).
El vocabulari que presentem recull els termes centrals del vocabulari
sartrià exclusivament pel que fa al període existencialista
[R.A.]
ANGOIXA: Sartre diu a L’EXISTENCIALISME
ÉS UN HUMANISME que l’angoixa consisteix a adonar-se
que «l’home que es compromet (...) no pot escapar
al sentiment de la seva total i profunda responsabilitat».
L’angoixa és la manera a través de la qual
el “pour-soi” pren consciència del fet de ser
lliure. A L’ÉSSER I EL NO-RES es diu que cal diferenciar-la
curosament de la “por”. Mentre que la por fa referència
als objectes del món (em poden fer por, per exemple, les
rates o el cinema gore), l’angoixa fa referència
a la situació del jo que pren una decisió i que
és conscient alhora de la seva insuficiència i de
la seva responsabilitat. L’angoixa nos és, doncs,
posar «l’accent al costat dolent de la vida humana»,
sinó prendre consciència de la responsabilitat vital
i de la dificultat per fonamentar les pròpies decisions.
Viure en consciència és viure en l’angoixa,
en la radical insuficiència (o “contingència”)
de tota decisió; és haver d’escollir sense
certesa. Una manera d’emmascarar l’angoixa és
la “mala fe”.
ATEISME:
Condició prèvia de tota posició existencialista
filosòficament seriosa (de fet un text com L’EXISTENCIALISME
ÉS UN HUMANISME en bona part s’adreça contra
l’existencialisme catòlic i contra les crítiques
dels comunistes, al capdavall també “creients”).
Que Déu no existeixi és la condició que fa
possible que “l’existència precedeixi l’essència”;
en altres paraules: perquè no hi ha cap Déu abans
de l’home, l’home pot moralment ser lliure. L’ateisme
sartrià no és especulatiu, no pretén demostrar
que Déu no existeix, sinó pràctic, en el
sentit que obliga l’home a actuar “com si” Déu
no existís. La religió és expressió
de la “mala fe” de tota creença transcendent.
La cantant Juliette Gréco va fer famosa una cançó
que deia: “En religió/ res no és veritat/
excepte la crueltat”. A un nivell més folclòric,
l’ateisme, la barba, la roba negra i la pipa van constituir
uma mena d’hàbit de “tòpic existencialista”
dels anys centrals del segle XX.
COGITO
(prereflexiu): Sartre, considera la famosa proposició
cartesiana «Penso, ergo existeixo» (a la segona “Meditació
metafísica”), com: «la veritat absoluta de
la consciència pel que fa referència a ella mateixa»
[L’EXISTENCIALISME ÉS UN HUMANISME]; però
el “cogito” que interessa l’existencialisme
no és el de caire reflexiu, sinó un “cogito
prereflexiu”, sense el qual jo no podria tenir consciència
de mi mateix. L’important, però, d’aquest cogito
prereflexiu és que implica també la consciència
de l’altre, sense el qual jo no podria ser constituït.
Aquesta idea de l’Alteritat, de la mirada de l’altre
que em constitueix, apareix ja en la poesia de Rilke i expressa
un dels temes fonamentals de l’existencialisme.
CONSCIÈNCIA:
Vegi’s “Intencionalitat” i “Pour-soi”.
CONTINGÈNCIA:
Mot tècnic que en filosofia designa la possibilitat de
no-ser, i s’oposa, doncs, al caràcter de necessitat.
En la filosofia escolàstica només Déu és
necessari, mentre que les criatures tenen, totes, un caire contingent.
La contingència és el caràcter propi de la
nostra existència en tant que individus i, per a Sartre,
constitueix també un argument contra l’existència
de Déu. Descobrir la total contingència de la nostra
existència mena a l’angoixa.
DESESPERANÇA
[Désespoir]: Una de les expressions de l’angoixa:
no pertany a l’àmbit dels sentiments psicològics,
sinó que és una de les formes vinculades al “Pour-soi”.
En la mesura que no podem comptar amb un món de veritats
a priori, o amb un déu, hem de prendre consciència
de la nostra radical finitud, del nostre abandonament al món.
La desesperança, però, no ens porta a la inacció,
sinó a un “engagement” que és lúcid,
precisament perquè no es fa il·lusions.
EN
SOI: El fet de ser “en soi” [“en si”]
és la característica fonamental de l’ésser
complet, del ple, del que és. L’ésser en si
és indiferenciat; una entitat compacta, sense fissures
però, alhora, mancada d’esperança. L’en
si no pot fonamentar res. Així, per exemple, quan diem
que: “les coses són com són” volem dir
que són massisses, sense esperança. Que “l’ésser
és”, significa que no reenvia a altra cosa sinó
a ell mateix; això implica que no pertany a l’ordre
de la possibilitat (que serà “Pour-soi”), sinó
al de la plenitud. Per a l’home viure “en si”
és viure com les coses i això provoca “nàusea”
(vegi’s).
ESSÈNCIA:
L’essència és el conjunt de característiques
que permeten definir un objecte, el conjunt de propietats que
fan d’una cosa allò que és i del qual tinc
un coneixement intel·lectiu. L’essència pertany,
doncs, a l’àmbit de l’ “En soi”;
en el “Pour-soi”, que sempre està canviant,
que és potencialitat, l’existència precedeix
l’essència.
ENGATJAMENT
[Engagement]: “Engatjar-se” és un
neologisme creat per Maria Aurèlia Capmany, als anys 1960,
per traduir el mot que en francès significa “prendre
partit”, “vincular-se”, “implicar-se”.
Estar “engatjat”, per estrany que pugui semblar a
inicis del segle 21, va arribar a ser una expressió d’ús
corrent en els antifranquistes del 68. Segons la filosofia sartriana,
el triar o prendre partit entre les possibilitats defineix la
nostra “situació” (vegi’s). És
una conseqüència (¿o una expressió?)
del nostre ésser-en-el-món. Una tria, qualsevol
que sigui, no m’implica tan sols a mi mateix sinó
a la humanitat sencera, en la mesura que la totalitat del món
serà diferent segons la mena de tries que cadascú
faci, perquè cada cop que prenc una decisió estic
posant en joc la meva llibertat i la meva responsabilitat.
EXISTÈNCIA:
L’existència és el mode de ser del “Pour-soi”,
que –com diu Heidegger–ek/sisteix, és a dir,
és sempre més enllà d’ell mateix i
de tot el que pugui dir-se’n per definir-lo. L’existència
és totalment injustificada, gratuïta, fàctica
i, finalment, insignificant. D’aquí que Sartre afirmi
que: «l’home és una passió inútil».
EXISTENCIALISME:
Doctrina filosòfica segons la qual l’existència
humana –i la comprensió intencional de la contingència
de l’existent– constitueixen el tema més decisiu
en tota reflexió. Per a Sartre, l’axioma de tot existencialisme
és que: «l’existència precedeix l’essència».
L’existencialisme pot ser considerat un dels moviments de
fons de tota la tradició filosòfica. Hom podria
cercar-lo ja en els estoics i els epicuris, en Pascal i, bàsicament,
en Kierkegaard. Idees com que l’home és un «ésser
per a la mort» (Heidegger) o que «l’existència
precedeix l’essència» (Sartre) constitueixen
tòpics de l’existencialisme. Sartre diu a L’EXISTENCIALISME
ÉS UN HUMANISME que hi ha dues menes d’existencialisme,
tot i que això «complica les coses»: el creient
(Jaspers, Gabriel Marcel, etc.) i l’ateu (Heidegger, Sartre).
En el primer la manca de sentit de la vida es resol en l’acte
de creença en Déu –que pot ser més
o menys desesperat. Per a l’existencialisme ateu, en canvi,
la consciència de l’absoluta manca de sentit, de
la pura contingència de l’existent, obre el camí
també a la llibertat. En rebutjar tota divinitat, esdevé
clar el significat d’una existència que es fa a si
mateixa i converteix el “pour-soi” en responsable
dels seus actes. Afirmar que «l’home és una
passió inútil», defineix clarament la diferència
entre ateisme ateu i ateisme creient.
FACTICITAT:
Situació del “pour soi” en tant que existeix
i en tant que està present en el món. L’home
en la mesura que està lliurat o abocat al món és
contingent, està situat en una facticitat, històrica,
social, àdhuc geogràfica... que el constitueix (com
a home, com a professor, com a petit-burgès...). La facticitat
no és un límit a la llibertat del “pour-soi”
perquè sempre es pot fer alguna cosa del que han fet de
nosaltres (vegi’s “transcendència”).
FER-SE
NO-RES [Néantisation]: A L’EXISTENCIALISME
ÉS UN HUMANISME, Sartre afirma que: «l’home
tal com el concep l’existencialista, si no és definible,
és perquè comença per no ser res».
El fer-se no-res és un acte de la consciència que
deriva de la seva estructura intencional: si tota consciència
és consciència de quelcom, si està sempre
en relació amb el món, llavors, també pot
relacionar-se amb el món d’una manera negativa. Això
és possible de veure-ho en l’anàlisi de la
imaginació, que actua fent no-res el món i fent
no-res també les imatges. A través del procés
de “neantisation” la consciència se separa
de l’ “en soi”. És important comprendre
que el no-res no es dóna ni abans ni després de
l’ésser ans, com diu Sartre: «en el mateix
si de l’ésser, en el seu cor, com un cuc».
HUMANISME:
La tradició humanista occidental és una afirmació
del valor absolut i essencial de l’home per sobre de qualsevol
altra criatura i implica, alhora, que “res humà no
m’és aliè”. L’humanisme existencialista
evita, però, qualsevol definició massa tancada o
conclusiva de l’home, que es defineix per l’existència
i la recerca, sempre i inexorablement fallida, de sentit o transcendència.
A L’EXISTENCIALISME ÉS UN HUMANISME dirà que
«L’home, tal com el concep l’existencialista,
si no és definible és perquè comença
per no ser res. Només serà després tal com
s’hagi fet». La famosa frase «l’home és
una passió inútil» expressa el fracàs
del “Pour-soi”. Quan diu que «l’home és
l’ésser que projecta ser déu», s’ha
d’entendre que aquest és un projecte fallit (un ens-en-si-per-a-si
seria una contradicció), l’home sempre serà
un déu frustrat però alhora –i això
és l’important– tot i la seva condició
miserable, l’home és qui haurà de realitzar
allò que els déus prometien però no han complert.
En el seu període d’apropament al marxisme, Sartre
tendirà a veure en l’humanisme una degradació
burgesa i ideològica de la cultura però sempre se
sent vinculat al millor de la tradició humanista en tant
que reivindicació de l’home-concret.
INTENCIONALITAT:
Segons Husserl, «intencionalitat» és la característica
fonamental de la consciència, és a dir, el fet que
és sempre consciència “de” alguna cosa.
Aquesta estructura intencional de la consciència impedeix
pensar-la com una cosa tancada. D’aquí Sartre en
treu una de les argumentacions a favor de la llibertat, en la
mesura que la consciència intencional sempre llisca enfora
de si mateixa.
LLIBERTAT:
La llibertat és un dels temes majors en l’obra sartriana,
en la mesura que constitueix l’ésser mateix del “Pour
soi”. No es tracta de quelcom que hom pugui, per així
dir-ne, afegir a la naturalesa humana, com un ingredient més,
sinó de la naturalesa humana en ella mateixa. Si l’home
“és”, llavors “és lliure”.
Si en l’home l’existència precedeix l’essència
i si, com a tal, l’home no està determinat per res,
llavors es troba «condemnat a ésser lliure»,
perquè està abocat al món. Com es diu a L’EXISTENCIALISME
ÉS UN HUMANISME: «Estem sols, sense excuses. És
el que expressaré dient que l’home està condemnat
a ser lliure. Condemnat perquè no s’ha creat a si
mateix i, tanmateix, per una altra banda, lliure, perquè
un cop abocat al món, és responsable de tot el que
hi fa». Fer-se’n conscient és el que revela
l’angoixa, en la mesura que cadascú es el fonament
in/fundat de tots els seus actes.
MALA
FE (Mauvaise foi): Mitjà que l’home empra
per tal d’evitar l’angoixa i per tal de emmascarar
la seva llibertat i la seva responsabilitat. És una forma
de mentida però amb la particularitat que es menteix a
si mateix i que, a més, hom arriba a convèncer-se
un mateix del fet que aquest deseixir-se de la llibertat és
innocent. La mala fe es pot trobar també en la consciència
interessada, emotiva o calculadora –tant li fa, i en el
determinisme usat com a excusa per tal de no plantejar-se l’angoixa
–i la seriositat–de la llibertat És també
una característica de la petita burgesia com a grup social.
MITSEIN:
Terme heiddegerià que designa el “ser-amb”,
és a dir, l’experiència de la comunitat. El
cogito, en la seva versió sartriana, ha revelat que el
“jo penso” només es fa possible entre els altres
i amb els altres; però el mitsein no és una estructura
ontològica. A l’origen l’home està sol;
descobrir els altres, accedir a la dimensió del col·lectiu,
en la ontingència de tot el que és humà,
demana l’acció del “pour-soi”.
NÀUSEA:
Per a Sartre, a més del títol d’una de les
seves novel·les més significatives, la “nàusea”
és la perspectiva d’existir com un simple objecte,
com una pedra, com una planta o com una cosa en el món.
“Nàusea” seria viure com a “en soi”,
perdent la perspectiva humanitzadora d’ésser-amb-l’altre.
La desesperança (vegi’s) vindria a ser una versió
atenuada de la nàusea que, per la seva banda, és
una condició existencial de caire més global.
PASSIÓ:
Sartre és taxatiu a L’EXISTENCIALISME ÉS UN
HUMANISME: «L’existencialista no creu en el poder
de la passió»; no és un romàntic.
POUR-SOI:
L’ésser per a si (la consciència) és,
amb l’ésser “en soi”, la segona regió
ontològica que Sartre distingeix en L’ÉSSER
I EL NO-RES. Mentre que l’ésser “en soi”
és el que és, en canvi: «l’ésser
del “pour-soi” [per a si] es defineix com a «essent
allò que no és, i com no essent el que és».
L’home és l’únic ésser “pour-soi”;
en la mesura que és conscient d’ell mateix només
pot ser alguna cosa perquè no coincideix amb el que és.
Només des del “pour-soi” pren sentit l’idea
de llibertat i per això mateix el “pour soi”
té preminència sobre l’ “en soi”
(en el fons és una manera de dir que la llibertat preval
sobre el determinisme). El “pour-soi” representa l’afirmació
de l’indeterminat, de la possibilitat, de la llibertat,
de tot el que no és “en si”. Si recordem que
l’existència no pertany a l’àmbit del
“pour-soi”, sinó al de l’ “en soi”,
serà possible capir també que el “pour-soi”
té una pregona relació amb el desig. Vegi’s:
“angoixa”, “consciència”, “facticitat”,
“situació” i “transcendència”.
SITUACIÓ:
El “pour-soi” que és ésser-en-el-món
és, per tant i en aquesta mateixa mesura, fàcticament,
un “ésser en situació”; cadascú
està en una determinada situació (una classe, una
nacionalitat, una família) i només en tant que situació
es pot captar la consciència. La situació porta
a l’ “engagement”.
TRANSCENDÈNCIA:
En paraules de Sartre, el mot “transcendència”
no s’ha d’emprar «en el sentit [que hom diu
que] Déu és transcendent, sinó en el sentit
de la superació [dépassement]». L’home
és el que pot anar més enllà, depassar, superar,
ser projecte. Transcendència i “facticitat”
(vegi’s) constitueixen el nucli del “Pour-soi”.
Sóc lliure en la mesura que puc transcendir la meva situació
actual.
