Curs: Ètica:
una aproximació utilitarista
Càtedra Ferrater Mora
Universitat de Girona
Juny 2003
Apunts del curs, a cura de Teia COSTA GATIUS
(Estudiant d’Humanitats – UNIVERSITAT
OBERTA DE CATALUNYA)
CONFERÈNCIA COMPLEMENTÀRIA. L’EVOLUCIÓ
DE L’ÈTICA I DE LA MORALITAT.
DALE JAMIESON
Teia COSTA GATIUS
Girona, 2003-06-02
Hola !
Com que tot això de l'ètica m'ha interessat més
del que em pensava al principi, he aprofitat l'avinentesa que
m'ha ofert la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani
de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona i m'he
apuntat al seminari que imparteix el professor Peter Singer:
Ethics a utilitarian approach.
En Ramon, en el nostre profe, també hi assisteix i m'ha
animat que cada dia un faci un petit resum del que es parla
així que aquí el teniu; però he d'aclarir
un tema: tot el seminari és en anglès i, malauradament,
si bé el meu nivell d'anglès és correcte,
em costa seguir una xerrada de tres hores sobre un tema tan
complex com és l'ètica. M'haureu de perdonar perquè
no ho he pescat tot i, encara que ho hagués fet, no puc
resumir en vint línies el que s'ha tractat.
* El tema d'avui era l'origen de l'ètica i la naturalesa
del judici ètic; es parlava de l'evolució i el
pensament de Hume i de Kant (intuïció i raonament)
i finalment hem parlat de si existeixen uns principis ètics
universalment vàlids i que hom pugui estudiar bjectivament.
Hume es va adonar que la nostra estimació vers una altra
persona depèn en gran mesura de la nostra relació
o parentiu, és a dir, estimem més els nostres
fills que els nostres nebots; Hume ho suposa, ho veu, però
no sap que hi ha una base genètica que explica aquest
comportament.
Hi ha també un principi ètic en la cooperació
per tirar endavant una tasca; si aquesta cooperació és
certa s'ha d'escampar i incloure tothom en una xarxa d'interdependència,
el problema rau quan es trenca aquesta cadena de cooperació,
llavors hi ha una mena d'explotació i d'esclavatge.
Així doncs, veiem que l'ètica està basada
en un principi de parentiu i en un sentit de justícia;
davant la possibilitat que algú s'escaquegi de cooperar,
llavors la societat creu legítim el càstig en
benefici del col·lectiu.
El tema de la justícia.
És la justícia un sentit natural o artificial?
Hume ens diu que és artificial, que és una invenció
humana absolutament necessària. El professor Singer,
però, creu que és natural: el sentit de la justícia
és innat (cosa que podem comprovar amb el comportament
dels animals no humans); així mateix, diu que, a mida
que les societats o els grups són més complexos
el sentit de la justícia hi està més desenvolupar.
Però el principi de Justícia no ens diu el que
està bé o el que està malament.
En aquest cas trobem l'enfrontament entre Hume i Kant: Hume
pensava que era un error suposar que el raonament per sí
mateix duia a entendre el deure i Kant manifesta que hem de
saber el que fem i perquè ho fem: el deure correcte és
el que sorgeix de la raó, de la justícia universal.
Un altre tema tractat és el de la intuïció:
¿d'on prové?; Singer creu que la intuïció
és el resultat de la nostra evolució com a éssers
humans. Hem d'anar amb compte amb el tema de l'evolució:
l'evolució és un procés cec, no té
direcció i, tal com deia Lévi-Strauss, prendre
una decisió suposa deixar enrere un ventall de possibilitats
i d'opcions; no vol dir que sigui millor, senzillament el camí
és diferent.
Singer tampoc no creu que hi hagi grans diferències
morals entre les nocions d'ètica del temps de Sòcrates
i el dia d'avui, hi ha una evolució cultural i tenim,
llavors, diferents expectatives i esperances. No és veritat
que l’evolució ens faci ser “més morals”.
L’ètica ha evolucionat sense direcció moral,
en el sentit que el nostre pensament moral actual no ha de ser
necessàriament millor que l’anterior.
Finalment ens ha posat uns quants exemples sobre la intuïció
aplicada en situacions concretes i extremes que us enviaré
en un altre missatge.
Bona tarda,
Teia
LLIÇÓ PRIMER DIA - EXEMPLES
Girona, 2003-06-02
Hola !
Ara us explico uns exemples que ha exposat el professor Singer
en relació amb el sentit de l’ètica, per
posar de manifest que les “intuïcions morals”
són tòpics.
Ens ha explicat la història de dos germans que durant
un viatge per l’estranger, en un moment determinat i perquè
els apeteix decideixen realitzar l’acte sexual: Ells,
que són majors d’edat, ho volen, ho accepten, els
està bé... Què n’hem de dir la resta
de la gent? Està bé o està malament?
De la manera que ho ha plantejat i ho ha contestat, Singer
aprova l’incest.
Ha sorgit el tema, plantejat des del públic –comentat
a partir d’una notícia que ha donat la ràdio
aquest matí– de dos homosexuals alemanys que en
un acte de suprem amor i de suprema renúncia, un talla
el penis a l’altre, el couen i se’l mengen. I això
que?
I finalment: baixa un tren descontrolat i hi ha dos camins:
un porta a un grup de cinc o sis obrers treballant i l’altre
a una sola persona; nosaltres no podem aturar el tren però
sí que podem, mitjançant una palanca, guiar el
tren cap un camí o cap a l’altre. És ètic
girar la palanca perquè només mati una persona?
Però Singer va més enllà i, en relació
amb aquest darrer, planteja un altre problema... aquest tren
descontrolat va cap a un grup de cinc persones i nosaltres no
el podem aturar perquè som petits i escanyolits. Al nostre
costat, però, hi ha una persona de mides considerables
(alt, gros i fort) que segurament podrà aturar el tren
però hi perdrà la vida. Serem capaços d’empentar
l’home perquè amb la seva vida en salvi cinc?
Ambdós casos, som nosaltres que decidim a qui “matem”
i a qui salvem; però en el primer cas és més
fàcil perquè no “toquem” directament
la persona, senzillament movem una maneta. El segon cas és
més difícil de decidir què farem.
Bé, això és tot per avui, si us sembla
bé demà n’hi haurà més.
Bona tarda
Teia Costa
LLIÇÓ 2º DIA
Girona, 2003-06-03
Hola!
* El tema d'avui era: "Normative Ethics: From Universalizability
to Preference Utilitarianism. Two level View. Against the use
of intuitions to test ethical views"
El títol sembla molt complicat però ha estat
un exercici en profunditat del que hem estudiat darrerament
a l'assignatura: l'utilitarisme i el liberalisme de Rawls.
Singer es descriu ell mateix com un racionalista perquè
creu que la raó és necessària per assolir
un judici ètic, necessitem un sentit objectiu més
que no pas un de subjectiu que només tingui en compte
les preferències personals.
També hem tractat de Kant i la formulació típica
de considerar que els nostres actes puguin esdevenir llei universal.
Kant aquí ens parla d'una idea abstracta de la raó;
creieu que la raó és quelcom que compartim tots
els éssers humans o hi ha diferències entre cultures
i coneixements?
El professor Hare, de la Universitat d'Oxford, exposa admirablement
el problema de la universalizabilitat: el sentit moral de "ought
to". Això comporta que no podem fer judicis universals
sobre temes específics ni persones concretes (no podem
dir individualment a què han d'anar destinats els impostos
que paguem).
El contrari d'universal és el particular. Com podem
passar de l'específic a la generalitat? Hare diu que
hem de conèixer les diferents circumstàncies.
Costa molt de resumir el tema dels judicis morals que siguin
universalitzables, perquè han d'incloure moltes variables
perquè siguin alhora generals i específics. Això
ens porta a considerar totes les parts implicades en l'acte.
És acceptable que algú faci falses promeses? Hi
ha algun sistema d'emetre judicis que incloguin totes les possibilitats?
El raonament en profunditat ens pot donar una resposta general,
però és irracional emetre un judici només
tenint en compte el nostre
particular punt de vista.
Bé; parlant de la universalibilitat: cadascun de nosaltres
ha de posar-se en el lloc d'altri, això ens durà
a estudiar els resultats de les nostres accions abans de realitzar-les.
Hem parlat de l'utilitarisme, el conseqüencialisme, la
universalització i l'hedonisme... cosa que més
o menys tots ja sabem perquè ho hem vist en el temari;
però ha posat un exemple sobre "La més gran
felicitat per al més gran nombre possible de persones":
Podem aplicar aquesta màxima al fet que en el Coliseum
Romà hi cabien 100.000 persones que gaudien d'una excel·lent
vetllada només amb la matança de mitja dotzena
de persones en boca dels lleons o lluitant entre elles? La resposta
és que 100.000 persones són felices a canvi de
la vida de 6. És ètic?
També hem parlat de les preferències i de la
religió i crec que al final ha quedat molt clar per a
tothom que si volem emetre un judici moral, cal despullar les
dades subjectives i particulars i estudiar totes les dades externes.
Hem arribat a la conclusió que el coneixement és
la nostra millor arma.
Si us sembla bé, demà tornaré a passar-vos
un petit resum.
Bona tarda!
Teia Costa
LLIÇÓ 3º DIA
Girona, 2003-06-04
Hola!
Avui hem parlat de “The expanding Circle and its limits.
Human beings, sentient beings, living things an natural objects”
Singer ens ha explicat avui els orígens de la relació
de l’home amb els animals en clau de religió jueva
i cristiana. La tradició jueva separa l’ésser
humà de l’animal, fixem-nos en el Gènesi,
la creació del món separa clarament els animals
no humans dels humans; així mateix, els jueus celebren
el Sàbat com a homenatge i preservació dels animals.
Així també, en la creació del món,
l’ésser humà està al capdamunt de
la piràmide.
La tradició cristiana, no obstant això, retroba
la idea d’unió entre l’home i l’animal
(Anyell de Déu, que lleveu el pecat del món...)
i, més endavant, els franciscans retroben una mica la
idea d’ésser viu igual (germà llop). En
oposició al Sàbat, la tradició cristiana
ens diu que no ens hem de preocupar de la resta dels éssers
vius, que Déu en tindrà cura.
Per altra banda, els grecs tenien molt clara la idea de piràmide,
en el sentit que el més petit existeix per proveir a
un de més gran; això, portat a les últimes
conseqüències també significa que els bàrbars
del nord eren menys persones que els atenencs, tenien un grau
més baix de desenvolupament racional i, per tant, existien
per estar al servei dels grecs.
La Revolució Francesa va significar un canvi molt important
en la relació de les diferents “races” ja
que fou el primer moment en què es reconegué que
el color de la pell no era cap raó per menysprear ningú.
Això de “The expanding Circle” es refereix
a la dificultat d’establir una línia divisòria
entre els animals que senten i els que no: hi ha qui diu que
els animals tenen ànima i sentiments i altres que els
crits que fan davant l’adversitat són actes mecànics,
no pas voluntaris. Per a Singer els éssers que senten
han de tenir uns trets específics; aquests trets són
importants, però no tots els éssers humans tenen
desenvolupades aquestes capacitats (seia el cas, per exemple,
dels infants menors de 3 anys o de persones amb discapacitats
genètiques).
Són:
· Raó, en el sentit filosòfic, que són
capaços de raonar
· Autonomia, per desenvolupar-se per si mateixos
· Consciència del propi jo, la gent pensa en
la seva pròpia vida amb un principi d’autonomia
· Llenguatge amb un grau elevat de coneixement abstracte
· Sentit moral/sentit de la justícia; seguint
la posició de John Rawls, amb la idea recíproca
de complir amb el deure i el deure de complir.
La nostra responsabilitat vers el món que vivim és
que no només ens hem de preocupar del moment present
i mirar el futur a uns anys vista, sinó que hem de ser
capaços de mirar el futur llunyà; i continuant
amb el cercle del qual parlàvem abans, hem d’entendre
el món com a un tot; no cal ser un ecologista radical
que fins i tot diu que les pedres i els rius són éssers,
sinó que els arbres, els rius, els oceans tenen importància
en la globalitat.
La visió que tenim del món depèn en gran
mesura de la nostra cultura, no tenim la mateixa visió
del món els europeus que els americans i la diferència
encara és molt més acusada si ens comparem amb
els japonesos, per exemple.
Finalment hem parlat dels drets dels animals: ximpanzés
i grans primats, de la normativa europea sobre l’espai
en les “fàbriques” de pollastres, etc.
Demà més,
Teia Costa
LLIÇÓ 4º DIA
Girona, 2003-06-05
Hola!
El tema d’avui: ETHICS AND ANIMALS. SPECIESISM NON-SPECIESIST
WAYS OF SEPARING [MOST] HUMANS FROM [MOST] ANIMALS. CONSEQUENCES:
EATING MEAT, EXPERIMENTATION, ETC.
On és el límit? Quins animals poden experimentar
dolor i quins no? És una qüestió mig filosòfica
i mig científica que només es pot resoldre pel
mètode empíric. Davant una situació de
pànic o de dolor, tant els éssers humans com els
éssers no humans tenim respostes similars: una resposta
física (moviments, crits...) i una resposta psíquica
(terror). Si ho mirem en els infants –nadons- podem comprendre
que no cal que ens diguin amb totes les paraules que els passa
alguna cosa. No necessiten el llenguatge per expressar dolor.
D’aquesta manera podem comprendre que els animals, mamífers
i aus, també poden experimentar pànic.
Però, i els peixos, senten dolor? Si mirem els peixos
quan els traiem de l’aigua, podem veure l’esforç
que fan per respirar i els cops de cua que donen, però
no tenim la certesa que sigui una resposta de pànic o
bé una resposta genètica. S’ha estudiat
el cervell dels peixos i hi ha qui diu que no tenen prou “cortex”
cerebral per sentir (dany psíquic). Nogensmenys, com
que no tenim proves evidents del dolor dels peixos, els hem
de concedir el benefici del dubte. És molt difícil
de saber si aquest dolor es manifesta a través de la
consciència.
En els mamífers i les aus hi ha una base científica
per saber que senten dolor; els ximpanzés tenen reaccions
similars a les nostres davant la mort, tenir gana, la gelosia,
temor, estan enfadats, etc. També hi ha evidències
que els animals poden raonar (d’acord amb el que es deia
ahir de consciència del jo), però no tenen una
capacitat de raonament abstracte. Els animals no humans en general
no tenen “self awaresness”, però hi ha proves
evidents que alguns sí; la prova que es fa és
la de reconèixer-se en un mirall. Els ximpanzés
i els grans simis en general s’hi reconeixen, altrament,
en veure un animal igual a ells (els mascles) s’hi enfrontarien
perquè els considerarien com a rivals. Amb altres animals,
com els dofins, també s’han fet experiments –encara
que han estat més complexos- i també s’hi
han reconegut, això demostra que tenen consciència
del propi jo, malgrat que alguns científics diuen que
el reconeixement en un mirall no vol dir tenir consciència
d’un mateix.
La capacitat de patiment: de vegades, si tenim consciència
de nosaltres mateixos, podem entendre el patiment de cara a
un futur millor. Els éssers humans podem entendre el
futur i tenim sentit del temps; tenir aquest tret vol dir tenir
un comportament diferent. Els animals i fins i tot alguns humans
amb discapacitats només tenen sentit del present, del
moment (els gossos no tenen
noció dels dies de la setmana, per exemple).
El dolor físic no és pitjor que el dolor psíquic.
Una persona pot tenir un sentit del patiment futur cosa que
alguns animals no tenen. (En aquest moment Singer introdueix
el tema de l’eutanàsia o de l’ètica
de matar) Les persones amb un sentit de futur, però,
podem patir molt més perquè sabem el que ens passarà
i, afegeix Singer, que un animal encara que no tingui noció
de futur pot gaudir d’aquest futur i suposar com de bo
seria aquest futur.
Ara comença el tema dels animals com a aliments dels
éssers humans. Hi ha qui diu que el fet que ens mengem
els animals garanteix la supervivència de l’espècie
perquè d’aquesta manera tenim el menjar assegurat.
Aquí comença l’explicació sobre l’existència
dels porcs: una truja pareix i al cap de pocs dies ja li treuen
els godalls per poder-la tornar a prenyar; amb l’agreujant
que aquesta separació es fa molt aviat amb el conseqüent
patiment per als nounats. “Els porcs no existirien si
no fossin comestibles”, però aquesta idea ja la
rebutjà el mateix Singer en els primers escrits sobre
els drets dels animals, perquè hi ha un reemplaçament
constant. Si volem conèixer millor aquestes idees hi
ha un llibre “Reasons & Persons” de D. Parfit
–és molt dens i només cal llegir-ne alguns
passatges.
A partir d’aquí, s’inicia un nou tema: el
de si cal un món amb molta gent o amb menys gent; si
això pot modificar el benestar i causar problemes ecològics.
Si volem tenir una actitud ètica i responsable, hem
d’ésser capaços de mirar tots els punts
de vista: dels animals que poden patir, el cost ecològic,
etc. La dificultat de menjar, el fet de menjar aquests animals,
com viuen aquests animals per ésser consumits, etc. [NOTA:
Peter Singer és vegetarià]. Per tant és
un defensor dels drets dels animals i no accepta que es matin
només per ésser consumits, malgrat que accepta
que per raons diferents, el fet que l’ésser humà
mengi animals pot estar justificat (els esquimals, per exemple).
Però es queixa del món occidental; nosaltres,
quan anem al supermercat, tenim la possibilitat d’escollir
què mengem. I, si triem animals, estem parlant d’uns
éssers el futur dels quals NOMÉS és el
sacrifici, sense cap altra opció.
En un galliner, una gallina pot arribar a conèixer i
relacionar-se amb 90 individus de la mateixa espècie
i saber el lloc que li correspon entre totes elles... així
els és molt dur estar-se 70 dies (comptats exactament)
encaixades en un lloc, amb els becs escapçats, amb l’única
finalitat de poder ésser devorades.
Amb el test de universabilització que vam veure abans-d’ahir
podem concloure que no hi ha cap justificació per matar
animals només per menjar. Als Estats Units es maten cada
any més de 10 bilions d’animals, majoritàriament
pollastres; si veiem les seves denigrants condicions de vida,
hem de concloure que és un acte moralment reprovable.
També cal tenir en compte els 30 o 40 milions d’animals
que se sacrifiquen cada any en laboratoris, el 90% dels quals
són per a cosmètica. I amb el patiment conseqüent
perquè se’ls injecten tota mena de substàncies
en qualsevol part del cos. Per anar en contra d’aquest
tipus de recerca (moltes vegades cruel, perquè es fa
sense anestèsia), han aparegut els diferents moviments
en defensa dels animals que ha tingut un cert èxit, s’ha
aconseguit de millora la situació.
Hi ha qui diu que no cal experimentar amb animals perquè
no són bons models per a descobrir problemes/solucions
per aplicar als humans, perquè són diferents en
molts d’aspectes. L’autor que més insisteix
en aquest concepte és H. Ruesch i també Ray Greek.
Singer té els seus dubtes (creu que una experimentació
ètica pot funcionar), malgrat que creu que es podrien
optimitzar els beneficis i millorar les condicions dels animals
destinats al cap científic, per exemple utilitzant només
les cèl·lules embrionàries; utilitzar TOT
l’animal i no només la part que es vol estudiar
(major cooperació entre els diferents científics).
La pregunta que fa és: no és millor experimentar
amb embrions, que encara no tenen consciència ni sentit
del dolor, que amb primats o amb animals plenament desenvolupats?
Finalment, s’han exposat les següents idees, una
mica “conflictives”:
· Singer, en certa manera, justifica l’experimentació
amb humans que siguin incapaços de sentir. També
accepta que cal experimentar amb persones, perquè hi
ha malalties (angoixes, depressions) que no es poden experimentar
amb animals perquè les condicions són diferents.
· La justificació de menjar carn amb l’argument
segons el qual: “els animals carnívors també
es mengen altres animals, per què no podem fer nosaltres
el mateix?” No ho accepta perquè nosaltres hem
perdut l’essència d’aquest fet: no és
una simple lluita per la supervivència (com seria en
els esquimals). Si traiem els carnívors de la cadena
tròfica, crearíem un greu problema ecològic.
· Davant la pregunta sobre les curses de braus, Singer
diu que el grau de dolor que pot patir un d’aquests animals
a la plaça –durant mitja hora- no té res
a veure amb el patiment que es pot causar als porcs que només
són criats per menjar-nos-els; a més, els toros
gaudeixen, durant una llarga temporada, de tots els beneficis
de la vida en llibertat.
Cal tenir en compte la conducta animal, si és una resposta
a un estímul físic o psíquic; i posa l’exemple
de les formigues. En un formiguer, quan hi mort una formiga,
les altres la treuen... però ho fan per un motiu físic,
és a dir, la reacció és davant l’olor
que desprèn el cadàver que fan que el retirin,
perquè s’ha experimentat amb l’aplicació
de l’olor a una formiga viva i l’han retirada igualment.
Bé, per avui ja n’hi ha prou; us amenaço:
demà, més!
Teia Costa
LLIÇÓ 5 è DIA
Girona, 2003-06-06
Hola!
Avui, 5è dia, Peter Singer ha parlat sobre: THE SANCTIFY
OF LIFE ETHIC I. THE EMBRYO. THE FETUS. THE INFANT
Hi ha una continuació entre el tema d’ahir dels
animals-no-humans i el desenvolupament humà des de l’embrió
i el fetus fins a l’infant i l’edat adulta …
Hem de saber quines característiques defineixen cadascun
dels estats evolutius.
Ésser simplement un individu de l’espècie
homo sapiens no ens dóna dret a estar per damunt dels
altres individus d’espècies diferents. Malgrat
que un embrió és un membre de l’espècie
homo sapiens, no en té cap de les característiques
que en el futur el caracteritzaran.
ELS EMBRIONS
Els embrions (estan compostos de mitja dotzena de cèl·lules)
són éssers vius? Han d’estar protegits?
En un discurs de l’any 2001 davant la TV, Bush va dir
que només es pot experimentar amb cèl·lules
mare i que els embrions no s’haurien de destruir, per
tant el govern federal no subvencionaria més investigacions
realitzades amb aquests mitjans. La discussió rau en
el fet de saber si un embrió és una vida humana
o no, contestada aquesta pregunta sabrem si com a tal cal preservar-la
o no. Què volem dir quan diem que un embrió és
una vida humana? Tenim dues respostes:
1a. Membre de l’espècia Homo Sapiens
2a. És una persona, és a dir, és un ésser
que té l’estatus i els drets dels éssers
humans.
Ambdós conceptes no són exactament el mateix;
en el segon cas ens referim també a legalitat, cooperació,
relació... això ens porta a la definició
que va fer Locke en el segle XVII, quan va definir la persona
com un ésser racional; tal com ja havien fet els primers
teòlegs cristians que també havien descrit l’essència
de la persona humana.
Segons la definició de Locke hi ha éssers humans
–homo sapiens– que no són persones perquè
no gaudeixen del sentit de la raó, com poden ser els
embrions o persones amb greus discapacitats mentals. També
podríem incloure un subapartat amb gent que comet greus
crims sense tenir en compte/sense comprendre el concepte de
mal que infringeix a la víctima.
Quan Bush parlava dels éssers humans als quals calia
protegir, palesava una gran confusió entre ambdós
termes. Hauríem de tenir més cura, de parlar amb
més propietat... si parlem d’un membre de l’espècie
homo sapiens haurem de demostrar que tots els membres de l’espècie
gaudeixen dels mateixos drets; si ens referim a persona quan
parlem d’embrions, haurem de demostrar-hi els trets característics
d’aquesta condició.
Hi ha dues maneres d’enfocar el tema:, que són
clarament oposats: un concepte d’herència i un
concepte de conseqüència.
Si parlem de l’herència, ens basem en els drets
com a hereus d’uns drets ja consolidats, però que
tampoc tenim tant clar que esdevindran (Singer ens ha posat
el tema del Príncep Carles d’Anglaterra com a futur
rei –per raó d’herència– però
que, vista la realitat actual no és tant clar).
L’altre concepte és la conseqüència.
Els embrions tenen la pretensió d’esdevenir com
nosaltres en el futur; en aquest sentit, podríem parlar
de l’obligació de procrear. Per què no tenim
la mateixa cura amb l’òvul i l’esperma? Quan
una parella vol tenir un fill aquest, abans d’ésser
engendrat, no és un ésser concret, és només
una pretensió abstracte, un devenir; per tal que sigui
concret s’ha de desenvolupar.
Això ens porta que el desenvolupament de les noves tecnologies
moltes vegades ens fa modificar els conceptes i les idees. L’evolució
tecnològica ens obliga a un replantejament constant de
les idees i dels conceptes. Singer ens ha parlat d’un
nou sistema de fecundació que es diu INTRA-CYTOPLASMIC
SPERM INJECTION (ICSI) que consisteix en la utilització
d’un sol espermatozou per fertilitzar un òvul,
amb aquest cas és fàcil d’arribar a l’elecció
del fill que hom vol... a partir d’aquí ens ha
fet una exposició detallada sobre la fertilització
in vitro, els bebès proveta, la clonació d’éssers,
etc.
ELS FETUS
Singer diu que no ha trobat cap explicació que reïxi
en el fet que un embrió és un ésser humà
(no té vida pròpia, ni treball, ni el que serà...)
Els embrions tampoc no poden patir perquè no tenen el
cervell desenvolupat. Però, què passa després,
unes setmanes després de la concepció? És
difícil de saber en quin moment l’infant –nascut
o no- pot començar a sentir dolor. Sembla provat que
passades 20 setmanes des del moment de la concepció,
l’ésser ja té alguns dels trets que defineixen
la vida (el dolor per exemple).
Ens exposa Singer el moment de l’avortament, quan sembla
més recomanable, quan és més problemàtic
i les causes que poden dur a acceptar aquesta acció:
els avortistes aproven sense massa problema que un avortament
és acceptable fins les 12 setmanes de gestació;
en casos excepcionals de descobriment de malformacions fetals
posteriors a aquesta data –fins a les 20 setmanes- pot
arribar a ésser acceptable tenint en compte que cal la
utilització d’una tècnica més acurada...
i finalment, (se n’ha parlat al debat), el que és
més important és la voluntat de la mare/parella.
En cas de malformació molt greu, possiblement sigui menys
reprovable l’avortament a les 20 setmanes de gestació
que una curta vida plena de patiments per al nadó i per
als pares.
Un dels conceptes que defensa l’avortament és
que la dona és mestressa del seu cos. Però a Singer,
aquesta explicació no el satisfà plenament ja
que la teoria de tenir dret a escollir sobre el seu cos perquè
malgrat que el fetus no té capacitat de desenvolupament
per si mateix, la dona no li dóna l’opció
de viure
en condicions. Una vegada nascut, aquest dilema no existeix.
ELS INFANTS
El nen té dret a la vida des del moment en què
neix. Hi ha una diferència moral entre l’avortament
i l’infanticidi. Els governs ho tenen fàcil de
justificar, entre d’altres causes perquè l’infanticidi
és un càrrec de consciència molt gran.
Com hem dit abans, el dilema entre viure o no viure d’un
nadó ja no existeix i, en cas que la dona no vulgui l’infant,
el pot deixar en adopció.
Els pares tenen generalment molt d’interès en
el desenvolupament de la criatura... però hi ha situacions
complexes. Als països anglosaxons està estadísticament
provat que el 90% de pares de fetus amb discapacitats prefereixen
l’avortament. Això ens fa veure l’alt grau
d’acceptació entre la llei i la societat pel que
fa a aquest tema; però: ¿què passa quan
aquesta greu discapacitat (espina bífida, vessament cerebral...)
es detecta una vegada nascut? Els avenços mèdics
només permeten una pobra subsistència; i Singer
ens ha posat els següents exemples per comprendre la gradació:
· Neix un nen amb síndrome de Down, que se li
ha descobert una vegada nascut, i sense cap més complicació:
els pares no tenen dret a escollir què volen fer amb
el fill (ningú comet un infanticidi).
· Neix un nen amb síndrome de Down associat a
una complicació a l’aparell digestiu (cosa força
freqüent): es pot solucionar mitjançant una intervenció
quirúrgica que té un grau elevat d’èxit...
és una mica més complicat, però hi ha gent
que no accepta que el seu fill sigui intervingut a canvi d’una
hipotètica vida millor, perquè els resultats no
estan garantits al 100% (va passar un cas als Estats Units).
· Un nen prematur, amb un dany cerebral greu, què
cal fer? El nen serà tant temps com visqui una mena de
“vegetal” la majoria de les vegades sense gaudir
d’una vida digna...
Quina diferència hi ha entre no facilitar el medicament
a un nadó prematur /desconnectar la respiració
artificial/no intervenció quirúrgica/ i donar-li
una injecció letal? Si veiem un gos que està patint
molt a causa d’unes ferides, veiem normal és més,
creiem que la injecció letal és altament recomanable...
El problema, segons Singer, està que l’adquisició
d’hàbits, l’esdevenir ésser humà,
la noció de futur no és fet gradual, hom no pot
establir una línia divisòria clara. Hom podria
copiar els antics grecs, per exemple, que passats 28 dies des
del naixement de l’infant, aquest era “presentat
en societat” mitjançant una cerimònia; durant
aquest període previ era una mena de stand by... ara
bé, per què 28 dies? Per què no 29 o 25?
És el pas de l’avortament a l’eutanàsia
activa.
DEBAT:
[Cal tenir present que, malgrat que la classe es fa de 9:30
a 11:30, el debat s’allarga generalment fins a la 1 de
la tarda]
1.- Sobre l’avortament. Quan es detecta un cas de discapacitat,
se’ls ofereix als pares l’opció de l’avortament,
el problema rau en el fet que els pares estan passant una situació
estressant i és difícil d’enfrontar-se a
la situació amb plena capacitat de racionalitzar. Singer
matisa que és una situació molt més complexa
del que en un principi pot semblar, hi intervenen molts més
factors (creences, educació, entorn...).
2.- Què significa serious disability? Hi ha uns extrems
molt clars del que vol dir aquesta expressió, el problema
està en la gran gamma de grisos que hi ha al mig. És
molt clar el cas d’un infant que només té
vida cerebral, que fins i tot necessita respiració assistida
i a l’altre extrem hi ha les persones amb deficiències
físiques com poden ésser els sords o que amb una
operació poden desenvolupar una vida altament satisfactòria.
Un cas clar de gris és la síndrome de Down, són
persones que no poden viure independentment però que
amb educació i una actitud positiva poden tenir una vida
feliç i amb perspectives de futur. Aquest gris depèn
de l’actitud dels pares i de l’actitud de la societat.
L’elecció dels pares és determinant ja que
uns poden refusar tenir un fill amb aquesta síndrome
i uns altres el poden acceptar plenament amb les mateixes condicions.
3.- Pares/mares de lloguer: Singer creu que hi ha massa infants
que necessiten una família que no tenen, abans de decidir-se
per uns pares de lloguer que pot esdevenir un problema moral
perquè implica un negoci; amb l’agreujant que no
sabem què passarà o què voldrà la
mare biològica una vegada nascut el nen.
4.- Infanticidi: Singer té vertaderes dificultats per
delimitar el mal i la justificació de l’infanticidi.
Cal tenir molt en compte l’entorn social, l’herència,
els costums, etc. Però creu que la discapacitat física
és menys important que la psíquica (en el cas
de serious disability); afegeix que al Japó, fins fa
poc, l’infanticidi era un sistema de control de la natalitat.
Així mateix, cal tenir en compte –ha apuntat algú-
el tema del cost social i econòmic que significa tirar
endavant un infant amb discapacitats greus: a l’estat
no li val la pena d’assumir el cost que suposa mantenir
aquest infant amb vida. Nogensmenys, Singer considera que l’Estat
no és qui per prendre aquestes decisions perquè
es basen en uns criteris massa formals, en aquest cas el més
importat és l’interès dels pares; Singer
creu més convenient que siguin els pares qui prenguin
la decisió independentment del cost social i del parer
de les institucions.
Hom planteja el cas de l’infanticidi en cas de garantir
una major felicitat (només felicitat). Singer diu que
emprant només la raó és possible d’acceptar,
però la realitat ens mostra que això és
una hipòtesi, ja que la primera pregunta seria què
és la felicitat?
Bé, cap de setmana lliure; espero veure-us demà
a la Trobada i dilluns hi tornaré.
Sort!
Teia
LLIÇÓ 6 è DIA
Girona, 2003-06- 09
Hola!
Avui hem parlat de: THE SANCTITY OF LIFE. ETHIC II. BRAIN DEATH.
THE PERSISTENT VEGETATIVE STATE. VOLUNTARY EUTHANASIA.
Això continua així: Divendres vam parlar de l’origen
de la vida i quan un embrió esdevé persona. Avui,
dilluns, parlarem en termes similars, però referint-nos
al final de la vida.
Abans de 1970 hom considerava que una persona era morta quan
el cor deixava de funcionar (no respirava, la sang no circulava
per les venes i el cos es refredava); des de llavors hi ha hagut
un canvi considerable pel que fa al moment en què una
persona és morta: ara hom pot declarar una persona morta
malgrat que el cor funcioni; això és a causa de
la “mort cerebral”, és a dir, quan el cervell
deixa de funcionar irreversiblement.
El Japó ha estat l’últim país diem
que “del primer món” que ha acceptar la mort
cerebral per declarar la mort d’una persona, però
la resta dels països la mort cerebral s’ha acceptat
sense gaire oposició, ni tan sols l’església
s’hi ha oposat. Per arribar a aquesta conclusió
fou necessari un descobriment científic molt important
i que èticament no ha estat controvertit: quan el cervell
és irreversiblement malmès (no funciona) no es
pot recuperar; amb unes proves específiques hom pot determinar-ho
exactament. Qui va fer el descobriment fou el que més
tard s’anomenà “La Comunitat de la Mort Cerebral
de Harvard”. Aquest grup van descobrir que una persona
amb mort cerebral, malgrat que el cor continués funcionant,
moria “cardíacament” al cap de dos o tres
dies... a més, amb la mort cerebral es permet la retirada
dels òrgans per a trasplantaments, altrament no podria
ser, perquè si la sang no circula l’òrgan
es malmet irremeiablement.
Això ens porta a “l’assassinat sota un criteri
utilitarista”. Singer es pregunta per què no hi
ha hagut més oposició. En fer la pregunta a l’església
catòlica, el papa va contestar que una persona és
morta quan l’ànima abandona el cos, cosa que no
ajuda gaire a saber quan passa.
Per saber si una persona està morta cerebralment, se
li apliquen unes proves ja especificades per la Harvard Community,
(encefalograma, per exemple) que cada país ha adaptat
més o menys i ha establert una mena de protocol, però
la veritat és que hi ha un acord unànime d’acceptació
ètica.
Al Japó, però, no s’acceptà la mort
cerebral fins a finals del 90 i encara hi ha alguna excepció
de mantenir el cor funcionant en dones embarassades fins que
es pugui practicar la cesària (hi ha hagut casos als
Estats Units i a Alemanya que han anat a judici).
Hom considera que són definitivament morts perquè
han perdut la consciència, no perquè tinguin el
cos aturat. Als anys 70, l’única manera que es
tenia de saber que una persona no es recuperaria era passar
un seguit de proves i tests que demostraven que TOT el cervell
estava aturat, però tampoc hi havia una certesa absoluta
i sempre hi havia la possibilitat d’un miracle. A finals
dels 70, amb l’aparició de nous mitjans tecnològics
(tipus scànner) es pot veure si la sang arriba al cervell,
al còrtex, i per tant si hi havia possibilitats de recuperació.
El còrtex no pot “resistir” gaire temps sense
que la sang hi circuli; així es va passar de la mort
cerebral (de tot el cervell) a la mort d’una part del
cervell (la mort del còrtex).
Ara entrarem a valora l’estat de coma: és un vegetal
que respira, però està estirat en un llit de l’hospital,
s’ha de netejar, alimentar mitjançant tubs... És
complicat, però, d’acceptar que un persona que
respiri és morta. Des del punt de vista filosòfic
hom pot defensar aquesta postura, per la no consciència
que s’havia dit dies enrere, i ho va fer Jeff McMahan
en el llibre “The Ethics of Killing”:
En aquest llibre, McMahan defensa la mort com una mort de la
persona, no de l’organisme. Si una persona pateix una
irreversible pèrdua de la consciència aquesta
persona és morta, encara que el cos funcioni: no té
capacitat de relacionar-se, de pensar, és a dir, ha mort
com a persona. Nosaltres hem cregut sempre que una persona,
un animal, una planta morim de la mateixa manera, però
aquest autor diu que no; que el concepte de mort té dos
estats: la
mort com a persona i la mort del cos.
Singer defensa la mort cerebral perquè així hom
pot recuperar els òrgans per a trasplantaments, altrament
com es pot fer? Esperant que el cor s’aturi... no donant-li
menjar, sense respiració assistida... amb una injecció
letal?
Els contraris de la mort cerebral defensa que encara són
vius; són els que tenen un concepte diferent de la mort,
la consideren com un procés físic. Singer hi està
en desacord perquè si una persona no està conscient
i no hi ha possibilitat que es recuperi, llavors ha perdut l’essència
de l’ésser humà, ha perdut la consciència,
no val la pena de mantenir-lo en vida i per tant és èticament
acceptable la mort (en certa manera es pot comparar amb la destrucció
d’un embrió).
Deixar el tractament mèdic és un acte força
acceptat. Un pacient amb la consciència intacta pot decidir
de no continuar un tractament, en especial si el pacient té
una malaltia terminal que pot acabar amb la seva vida en pocs
dies... Si el pacient no està plenament conscient, hi
ha països que han establert el “testament vital”.
No cal, no hi ha obligació de practicar teràpies
altament punitives, han de ser proporcionals al mal que es vol
evitar i al que es pot causar. La dificultat rau en el fet de
saber distingir el que és extraordinari del que és
ordinari; un exemple clarificador pot ésser la respiració
assistida, amb aquesta pràctica es pot permetre que una
persona que ha tingut un problema “aguanti” uns
dies (o mesos) fins que tot el seu cos es recuperi i torni a
respirar amb normalitat = el tractament és proporcional
al bé que es pot donar i al mal que s’evita; de
la mateixa manera, no es pot “allargar” la vida
innecessàriament a una persona mitjançant la respiració
artificial, sense cap possibilitat de millora = en aquest cas,
el tractament és desproporcionat als resultats que s’obtenen.
La consideració moral és l’establiment
de la línia entre l’un i l’altre, que seria
la pèrdua de la consciència. Singer considera
que cal respectar la dignitat de la vida i, per això,
s’hauria d’acceptar l’eutanàsia, tal
com passa a Holanda. Cal estudiar, però, les condicions
i la prevenció... cal estudiar l’ètica de
matar: treure la vida no vol dir no aprovar els éssers
humans. Quan una persona és conscient o no i fins i tot
quan tot i ésser conscient no vol continuar vivint. Com
a orientació, a Holanda un 2% de les morts són
per eutanàsia.
Les dificultats estan, com sempre, en el punt mig, és
a dir, què passa amb una persona amb demència
senil, amb Alzheimer, etc. de totes maneres, Singer considera
que si la persona, malgrat les limitacions, pot gaudir de la
vida, menja, etc. no cal la pràctica de l’eutanàsia,
sempre que no hi hagi hagut un testament vital.
I hi ha un altre exemple de pseudoassassinat: un malalt que
pateix forts dolors a causa de la seva malaltia; hom reconeix
que la morfina, malgrat que s’hagi d’augmentar la
dosi periòdicament, li calma els dolors però,
alhora, aquesta substància escurça la vida a qui
se la pren.
FINS DEMÀ,
Teia
LLIÇÓ 7 è DIA
Girona, 2003-06-10
Hola!
Avui hem parlat de: THE OBLIGATION TO ASSIST OTHERS
No hi ha una gran diferència entre ajudar a morir altri
i guarir-lo d’una malaltia. És el fet de matar
per acció o per omissió. El cas de l’eutanàsia,
hom considera la mort com una cosa bona, però a vegades
no socórrer (la pobresa) és una mala actitud.
Si ho mirem d’aquesta manera, 1.000 milions de persones
al món viuen amb menys d’un dòlar al dia,
és a dir, en la pobresa més absoluta; però
és que 2.000 milions viuen amb menys de dos dòlars
al dia; aquests darrers potser tenen un nivell no sé
si dir-ne suficient de calories per malviure, però no
tenen opció d’accedir a la seguretat, a la sanitat,
als estudis... no tenen aigua, ni medicaments bàsics
per a la salut, ni una mínima assistència educacional...
Segons Unicef 10 milions de criatures moren cada any en el món
a causa de la pobresa. Si hi pensem racionalment, comprenem
que la manca d’assistència, l’omissió
del deure d’assistir, és la causant d’aquestes
morts.
Per als països del primer món, un dòlar
al dia no és res, no té cap valor, és una
beguda, un cafè, res... no hi donem importància.
Si els 1000 milions de persones del món occidental donéssim
aquest dòlar diari que llencem a una persona necessitada
del tercer món, 1.000 milions de persones doblarien la
seva renda diària.
Aquesta potser no és la manera de veure acció
i omissió que hom pot lligar amb l’eutanàsia.
No podem responsabilitzar concretament ningú per aquest
fet; Singer està sorprès que molts defensors a
ultrança del dret a la vida no fan res en aquest sentit.
Quins arguments morals i ètics podem utilitzar? El fet
de l’acció i l’omissió per ella mateixa;
però també poder fer altres lectures. És
molt diferent anar a un país del tercer món i
matar directament una persona que no pas no ajudar amb tots
els mitjans a l’abast que no passi. En el primer món
no pensem que som monstres si no col·laborem amb la caritat.
Tenim moltes diferents actituds en relació amb l’ajuda,
si matem directament o si compten les nostres despeses supèrflues
(viatges, cotxes, sopars...) en lloc de donar la quantitat aquesta
als qui es moren de gana. El motiu d’això és
que no entenem la globalitat del món, dels éssers
humans: utilitzem sistemes de ser cecs al deure de socórrer.
Si utilitzem la teoria ja vista de la universalització,
és a dir, col·locar-nos en el lloc d’altri,
haurem de veure molts punts de vista que segurament ens sorprendran.
A partir d’aquesta reflexió, hem parlat de les
diferents associacions que ajuden al desenvolupament, cosa que
no vol dir donar un sac d’arròs, si no és
en cas d’extrema urgència ja que hom considera
més útil, a llarg termini, ajudar a tirar endavant
facilitant eines i coneixements.
Des del punt de vista conseqüencialista, hom considera
que la mort per omissió és igual de punible que
la mort per acció.
Amb tot això, la dificultat per als països del
primer món és la diferència entre salvar
l’específic o salvar el genèric o estadístic.
Amb un exemple s’entén millor, en qualsevol país
occidental, els mitjans de socors (bombers per exemple) quan
fan una intervenció per rescatar algú que s’ha
perdut a mig de bosc o que té el vaixell a la deriva
la despesa és de molt i molt elevada –només
per una sola vida-, si aquesta quantitat la destinéssim
al tercer món salvaríem moltíssimes vides.
La moralitat és fer al màxim possible en favor
de les vides estadístiques, hem d’anar més
lluny i reconèixer que la vida és una vida i que
quan salvem un nen de morir desnodrit és una persona
amb família, amb passat, present i futur.
La dificultat està en què ens qüestionem
sempre “si ningú fa res, per què ho he de
fer jo?” La resposta, ja avançada ahir, és
encara que no pugui salvar la vida a tots els nens sempre puc
col·laborar en salvar-ne un més.
Si apliquem el principi de la universabilitat, hi ha un moment
que la transferència entre mínims i màxims
es desequilibra: si ara dono els diners seran menys dels que
pugui donar d’aquí a un mes que en tindré
més.
I encara apareix un altre motiu de discussió: hi ha
qui objecta que en el món ja hi ha prou gent (6.000 milions)
que mori gent de gana és una pena per a la seva família,
però per a la comunitat ja està bé. Singer
creu que hi ha una diferència ètica: si tens una
societat en desenvolupament caldria reduir la fertilitat de
la dona mitjançant l’educació i, en lloc
d’ajudar només les associacions que col·laboren
en el desenvolupament econòmic, fer un acte de responsabilitat
i ajudar les associacions que també eduquen.
I encara un altre: per què no solucionem la pobresa
de casa nostra, abans d’anar a l’exterior? La raó
és utilitarista: on és més efectiu el nostre
ajut? La pobresa de casa nostra està més focalitzada
i reduïda moltes vegades a problemàtiques particulars
d’alcoholisme i drogaaddicció... en els nostres
països es gasten milions de dòlars per a poblacions
marginals que no tenen solució i, en canvi, amb aquesta
mateixa quantitat, es podria solucionar la vida de moltes persones
del tercer món que sí que volen una segona oportunitat.
En el debat s’ha parlat sobre el 0,7% del PIB i la diferència
entre salvar animals i persones, però, en la meva opinió,
ha estat molt obvi.
Fins demà,
Teia
LLIÇÓ 8 è DIA
Girona, 2003-06-11
Hola!
Avui hem parlat sobre: ETHICS FOR ONE WORLD
Bé, avui la sessió des del punt de vista filosòfic
no he trobat que fos gaire interessant perquè ha versat
més sobre temes de globalització i del subdesenvolupament
en molts països, especialment de l’Àfrica;
hem parlat de la gent que passa gana i de les responsabilitats
individuals i col·lectives vers aquesta gent, especialment
de l’ajut destinat als infants i hi ha hagut una petita
discussió entre quina és la millor organització
no governamental, la que treu més rendiments o millora
la qualitat de vida de més gent.
Singer va escriure un llibre –One World- que explica el
fenomen de la globalització i com aquest fenomen té
diverses lectures polítiques i ètiques. El llibre
reflecteix que hi ha una pèrdua del sentit ètic
en les decisions polítiques. La contribució de
l’activitat humana en el desenvolupament mundial sembla
que no sigui motiu de debat ètic; que hauria d’ésser
l’administració (els estats) els responsables.
El procés d’industrialització té
un cost ecològic molt important i que compartim tots
els habitants del planeta: la desaparició d’espècies
animals i vegetals, la contaminació atmosfèrica,
la sobreexplotació oceànica, la capa d’ozó,
etc. tots aquests fenòmens porten a la destrucció
del món tal com el coneixem i no ens volem adonar de
les conseqüències que pot tenir; sense anar més
lluny, un augment de pocs centímetres del nivell del
mar pot provocar una catàstrofe a Bangla Desh.
Aquestes conseqüències de la globalització
sembla que no importen al món civilitzat ja que la majoria
dels estats han signat compromisos, com el Protocol de Kyoto,
però a l’hora de la veritat es queda en un manual
de bones intencions que, a més, no està subscrit
pels Estats Units.
Els principals filòsofs que han estudiat la qüestió,
des del punt de vista de Principi de Justícia de Rawls,
veiem que hi ha una responsabilitat històrica que no
es pot obviar; qui és el responsable? Hem arribat a aquesta
situació a través del desenvolupament industrial
dels darrers dos segles: Els Estats occidentals són els
qui han causat el problema i pel principi de Justícia
Històrica haurien d’ésser aquests estats
els qui solucionessin el problema; la dita diu “You broke,
you fix it”.
A partir d’aquest punt, Singer ha intentat muntar una
mena de sistema d’industrialització responsable,
mitjançant la qual cada estat tingui unes quotes d’emissió
determinades i que no es puguin sobrepassar, però als
Estats Units no els va bé i critica la imposició
de despesa ambiental per part de Bush amb l’excusa de
l’American Way of Life. A tot això, cal afegir-hi
la nostra responsabilitat individual com a agents contaminants
i com a transmissors d’informació.
Si parlem del procés de globalització és
bo o dolent, hem de fragmentar la pregunta. Des d’un punt
de vista utilitarista aquest món global és millor
(wellfare) en quantitats percentuals, però alhora fa
que les diferències entre els pobres i els més
pobres siguin cada vegada més importants; sí que
hem aconseguit que un percentatge de pobres esdevinguin una
mica més rics, però les diferències són
cada vegada més abismals.
Si fem una valoració mitjana, aquesta ha augmentat,
però no vol dir que tothom estigui més bé,
sinó que els que estan més bé ho estan
molt i molt més i, en canvi, els que són pobres
són una mica més pobres encara i, d’aquesta
manera, les diferències s’han acusat malgrat que
percentualment no es vegi.
També hem parlat de les responsabilitats dels diferents
països, de llurs governants, de la responsabilitat de les
neteges ètniques, dels crims contra la humanitat i els
abusos, els extremadament violents, abusos contra infants contra
altres minories. S’ha creat el Tribunal Penal Internacional,
però els Estats Units no en volen saber res; l’ONU
va intervenir en el conflicte de Rwanda, però massa tard;
la intervenció a l’ex-Iugoslàvia va ser
per part de l’OTAN... i finalment el penós tema
del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i el dret a veto
d’alguns països, juntament amb la manca de representació
proporcional, perquè hi té el mateix pes el Brasil
que Islàndia quan el nombre d’habitants és
impossible de comparar.
Després hem parlat de la guerra preventiva; en un discurs
Bush va dir “America will act”, és a dir,
s’atacarà de manera preventiva.
Quan l’amenaça de guerra era a finals del segle
XIX o principis del segle XX, hom podia preveure les intencions
bèl·liques dels països i, a més, avaluar
les conseqüències d’un possible atac; amb
els canvis tecnològics és molt més difícil
d’establir aquest atac hipotètic que, si passa,
pot ésser d’una magnitud considerable i sense possibilitat
d’evitar-lo; què passa? Doncs que veiem possibles
atacs arreu... però hem de tenir en compte que, tal com
funciona la política internacional, hem dividit el món
en països bons (i amb dret a atacar) i en països dolents
(als quals cal combatre).
Aquest pensament ens porta a analitzar la ideologia de la classe
dirigent americana i, ens adonem, que funcionen d’acord
amb el principi descrit per Thomas Hobbes que l’home és
dolent per naturalesa i que per això hem de castigar
tots els qui vulguin trencar la pau; els polítics dels
Estats Units han crescut i han “mamat” aquesta ideologia
i, ara, són la policia mundial. Tot això no és
casualitat si sabem que aquests pensadors estan influïts
per Leo Strauss.
En certa manera, i en aquest cas, Singer defensa l’ètica
kantiana de seguir les regles dictades per un organisme supraestatal
que estigui legitimat.
A continuació, ha parlat DALE JAMIESON sobre Human rights
and moral obligations.
No us explico res perquè es basa en diversos estudis
sobre ONGs, la legitimació d’actuar, l’obligació
moral que tenim els habitants dels països rics de fer donacions
a institucions d’ajuda humanitària i que l’obligació
que tenen els estats de col·laborar no ens dispensa de
la nostra obligació de contribuir.
La frase més interessant que ha dit, sota el meu punt
de vista, és “COLONIALISME ÉS COOPERACIÓ
MÉS UN 5%”
Fins demà,
Teia
LLIÇÓ 9 è DIA
Girona, 2003-06-12
Hola!
Avui hem parlat de: THE GENETICS REVOLUTION
Es tracta de la interrelació entre genètica,
tecnologia i ètica; de les noves perspectives reproductives
(in vitro). És interessant de mirar enrere ara i veure
el procés ètic que ha seguit el descobriment de
sistemes de fecundació artificial. Llavors (fa 30 anys)
ja hi va haver molta controvèrsia, especialment en mans
de l’Església catòlica ja que va en contra
de la seva doctrina en matèria de sexe: sexe sense reproducció
i reproducció sense sexe; a la qual cosa s’hi afegeix
la dificultat d’obtenir esperma (cal la masturbació
en molts de casos i això la església ho condemna).
Una vegada tenim l’esperma i l’òvul es tracta
d’unir-los, formar un embrió i tornar-lo a l’úter...
però el fet de tenir embrions fora del cos és
un pas previ a la seva manipulació que ens pot permetre
l’elecció del sexe (pensem en els hemofílics),
malformacions, malalties hereditàries... i la clonació.
Pel que fa a la clonació, Peter Singer va fer unes consideracions
que crec que cal tenir en compte: el fet de congelar embrions
clònics pot servir per prevenir o tractar malalties futures,
per als trasplantaments d’òrgans, etc. Va afegir
que la gent, majoritàriament, no vol clònics:
el diari NY Times va fer una enquesta i els va costar de trobar
gent que volguessin ser clonats.
I, a més, tenim molts estudis fets sobre bessons idèntics
que mostren que malgrat que els gens siguin pràcticament
iguals, l’entorn social, els estudis, etc. Actuen de manera
diferent així que clonar no vol dir, de cap de les maneres,
una persona idèntica.
De totes maneres, als Estats Units hi ha un important mercat
d’òvuls les “propietàries” dels
quals són dones precioses, intel·ligents i saludables...
Hi ha qui paga fortunes per un d’aquests òvuls...
però continua essent una loteria, perquè no significa
que l’ésser sorgit d’un d’aquests òvuls
tingui totes les característiques de la donant. És
a dir, que el fill pot ésser força curt.
També hi ha altres complicacions que, mitjançant
les operacions amb nounats, es poden solucionar, per exemple
la sordesa que s’implanten uns aparells en els infants
de menys de 3 anys i que els ajuda a sentir i, d’aquesta
manera, formar part de la comunitat oral: Això ha estat
molt ben acceptat entre la comunitat de sords, però hi
ha uns puristes que creuen que aquesta intervenció és
un GENOCIDI perquè destrueix una cultura i una comunitat.
(pregunteu-vos què és un genocidi: Destruir una
comunitat; Com definim comunitat: éssers que tenen una
cultura comuna = si destruïm els sords que es comuniquen
mitjançant el llenguatge dels signes, estem destruint
una cultura, és a dir, estem fent un genocidi)
[NOTA: Aquesta asseveració és de la comunitat
purista, no pas meva].
L’eliminació de les persones amb discapacitats
és una forma de genocidi i de neteja ètnica. Tots
els homes som iguals i hem de preservar la diferència,
però les societats més avançades per una
banda promouen la diversitat i el mestissatge cultural, però
per altra banda faciliten l’eliminació de persones
amb discapacitats (avortaments, implantació d’aparells
de sordesa, etc.)
No vol dir que la vida d’una persona amb síndrome
de Down no valgui la pena, però si encara no existeix
el nen (primeres setmanes d’embaràs) és
raonable que no es vulgui un infant amb aquesta discapacitat.
No és un missatge per eliminar la gent amb discapacitats
(infanticidi), però s’ha de permetre i facilitar
el diagnòstic prenatal.
Parlant de la implantació d’aparells de sordesa
a menors de tres anys, hem de saber quina posició juga
l’estat: cal obligar els pares a sotmetre el fill a una
operació? Cal obligar els pares a sotmetre el fill a
un trasplantament o una transfusió de sant? La resposta
va ser: és una decisió dels pares i aquests sembla
que faran sempre el que creguin millor per als seus fills.
Seguint la definició d’abans, el significat de
genocidi és molt ampli, però Singer no creu que
sigui el que ha descrit sobre els nens sords; per a ell és
una cosa molt diferent ja que implica un concepte de raça
superior i de raça inferior, tal com s’havia fet
a Austràlia de separar els fills dels aborígens
per inserir-los plenament en la societat blanca. Un altre exemple
pot ser que hi ha un percentatge d’homosexuals que ho
són per causes genètiques. Què cal fer?
Hi haurà qui ho acceptarà però d’altres,
malgrat que no condemnen l’homosexualitat, davant aquesta
possibilitat, preferiran un fill heterosexual. La pregunta que
ens formulem és si la tria genètica empobrirà
la humanitat perquè ens farà a tots iguals; així
també, en la discussió sobre la tria de sexes,
en les societats industrialitzades, segons els estudis realitzats,
aquesta tria no implicarà cap desequilibri, aquest es
pot donar en altres tipus de societat menys igualitàries.
En un principi la selecció genètica sembla una
mena de supermercat, per triar els fills a la carta: macos,
intel·ligents, etc. No ens enganyem, tots volem que els
nostres fills siguin els millors i els més macos i ens
gastem una important quantitat per tal que vagin a una bona
escola privada, facin un munt d’activitats extraescolars
i tot perquè siguin els millors! En Peter Singer es pregunta
quina diferència hi ha entre invertir en un òvul
de persona intel·ligent i invertir en estudis, al cap
i a la fi, a la llarga, la gran beneficiària serà
la societat.
Des del punt de vista ètic Nozick veu que el problema
serà que a aquest mercat només hi podran accedir
els rics i d’aquesta manera esdevenir millors, més
macos i, naturalment, més rics (tal com passava en les
societats europees fins al segle XIX, que els aristòcrates
eren fills d’aristòcrates i no s’hi podia
accedir d’altra manera). La societat, doncs, es dividiria
entre fills naturals i fills artificials; l’alternativa
seria que la Seguretat Social es fes càrrec d’aquest
supermercat embrionari com un servei més... però
hauria d’ésser a nivell global, perquè llavors
les diferències serien entre els països (més
del que ja passa ara).
Encara que a Singapur ja hi ha un sistema perquè les
persones amb un nivell intel·lectual més alt tinguin
més descendència (donen una mena de premis als
universitaris); això pot passar a Singapur perquè
és un país molt petit, però és impossible
que es permeti a la Xina o als Estats Units.
Pel que fa l’ús de la tècnica, tampoc no
és dolenta per ella mateixa, però cal una normativa
interna de secció genètica en base a la igualtat
d’oportunitats.
Demà continuaré, ara vaig a estudiar.
Teia
LLIÇÓ 10 è DIA
Girona, 2003-06-13
Hola!
Avui hem parlat de ETHICS AND SELF INTEREST
Si parlem de donar i rebre, resulta que no hi ha reciprocitat
si fem una bona acció vers els animals, o vers els pobres,
per tant, és una acció totalment ètica,
no rebo res a canvi... Per què hauríem d'ésser
morals? Això pressuposa l'acceptació del concepte
de moral, de tenir interessos, raons morals. No tota pràctica
raonable és moral.
Moral en termes d'universabilitat: Quines raons he de tenir
per fer unes accions universabilitzables? M'agrada viatjar,
tenir una vida confortable, restaurants, teatres, roba nova
etc. si estem realment universabilitzant (posar-nos en lloc
d'altri) Quina raó hi ha per no portar aquesta mena de
vida? Per què és ètic?
Hi ha dues respostes que donaven els filòsofs tradicionals:
* Actuar d'acord amb la raó.
* Conflicte entre selfinterest i moralitat.
Actuar èticament és racional. Kant universabilitza
la moral, la moral és universabilitzable, però
la raó ha de ser imparcial i això comporta que
hem de fer un estudi de les condicions que fam possible la universabilització.
La pregunta és si universalitzem quan actuem moralment.
És irracional d'actuar pel nostre propi interès,
això és egoisme.
L'ego és el contrari de la universabilització.
El meu interès és anormalment important com no
més important és l'interès d'altri; refuso
el coneixement de la cosa bona per a altri. Si volem una cosa
bona en general no tenim cap més remei que universabilitzar-la.
Si sóc moral universalitzo, però si no tinc concepte
de moralitat la meva actuació serà segurament
diferent, no compartiré i no podré universalitzar
els meus actes.
Nosaltres no som irracionals, per tant és possible tenir
un conflicte entre moralitat i interès propi (self-interest).
En els Diàlegs de Plató i en la República,
ja se'n parla. La bona vida és la vida que més
s'ajusta al principi de la mesura i de l'equilibri. Hem d'evitar
els sentiments destructius (gelosia). Però la noció
de moral que tenim ara ha canviat molt a través dels
temps (no tenim relació amb els forasters, ni apliquem
la generositat ni la magnanimitat).
Els grecs creien que la moral era una actitud interna no íntimament
lligada amb l'exterior. La religió cristiana canvia el
sistema/significat de moral: El premi d'una vida millor!
És cert que molts cristians han "descregut"
el cel, però continua existint un sentiment d'amor a
altri (Jesucrist)... hi ha una cosa que millora la vida viscuda
èticament. Quin tipus de vida he d'haver dut perquè,
en mirar enrere, estigui completament convençut que he
fet el millor? Si es mira des del punt de vista egoista el teu
bagatge com a bona persona no és important. L'experiència
passa i cada vegada necessitem més i més (viatges
a Hawaii, sopars, sol, platja, vacances, etc.) Cerquem metes
que cada vegada són més allunyades, necessitem
sempre somiar en un més enllà idolatrat.
La paradoxa de la cerca és que si busquem plaer no el
trobarem perquè sempre haurem d'anar més enllà,
no estarem mai contents, i hom arriba a la conclusió
que s'obté més plaer quan no el busques directament,
això es pot aplicar tant a la vida material com intel·lectual.
Això és una generalització especulativa
que Singer ha experimentat directament. Aquesta teoria no val
la pena d'explicar-la a qui cerca constantment el plaer, perquè
no serveix de res; senzillament ni ho entendrà.
Ara, per acabar, us trametré alguna cosa més
Teia
A manera de resum: els principals punts sobre els quals hem
de reflexionar, segons Peter Singer:
* Hem de raonar junts sobre el que hem de fer en determinades
situacions: cooperar, compartir... és a dir, en ètica
hem d'universalitzar.
* No hem d'excloure altres principis ètics, però
el punt de partida és mirar com les nostres decisions
afecten a tothom individualment.
* Hi ha principis ètics que no són conseqüencialistes.
Molts principis ètics actuals no tenen en compte els
drets dels animals i es basen en el relativisme i la història.
* Motiu de reflexió sobre embrions, persones amb danys
cerebrals (que no tindran més sentit de la consciència
del jo), Quin futur els espera? Un ésser que no tindrà
mai consciència, cal protegir-lo?
* Obligació d'assistir altri. El nostre sistema és
molt estricte en alguns temes, però la immoralitat de
la no-acció (omissió) no està prevista
com a tal.
* Com podem jutjar el valor de la vida d'altres persones? Principi
de Justícia?
* Com acabar amb la vida dels éssers amb discapacitats?
Què són les discapacitats? Síndrome de
Down, inconsciència, coma irreversible...
* Tot això no és un projecte acabat, sempre hem
d'anar més lluny.
Bé això és tot; espero que els resum d’aquestes
classes de Singer a la Càtedra Ferrater Mora us hagi
estat útil. Fins aviat!
Teia Costa
CONFERÈNCIA COMPLEMENTÀRIA SOBRE L’OBRA
DE SINGER
Girona, 2003-06-09
L’EVOLUCIÓ DE L’ÈTICA
I DE LA MORALITAT.
DALE JAMIESON
Notes de Teia COSTA GATIUS
Per a D.J., Singer fou l’iniciador i un dels més
autors més importants entre els qui han explicat l’evolució
de la moral. La primera cosa que cal fer és establir
el què és la moral. Per a D.J. la moral és
un sistema de control social que es desenvolupa entre els humans
i algunes espècies animals que tenen societats o organitzacions
grupals complexes.
La moral com a sistema de control social explica moltes capacitats
de l’actitud humana (cognitiva, afectiva i emocional,
racional), el comportament, la cooperació, la imitació,
l’altruisme, etc.
L’evolució d’aquestes capacitats han estat
objecte de moltes explicacions i finalitats. Totes les capacitats
han d’explicar coherentment l’evolució de
l’ecologia, del coneixement, etc., però seria molt
llarg d’analitzar-les i ens centrarem en l’altruisme,
en concret l’altruisme biològic, plantejarem com
s’inicia i com s’ha de mantenir.
L’altruisme biològic s’inicia quan un individu
redueix les seves necessitats (per exemple de consumir) amb
la finalitat de contribuir a l’alimentació d’un
altre membre del grup. L’altruisme, però, es diferencia
de la cooperació. De totes maneres, aquestes qualitats
ajuden a tirar endavant el grup com a tal perquè està
basat en la confiança de l’ajuda mútua.
Nogensmenys, aquestes actituds s’han de basar en l’acceptació
de les normes per part de tot el grup el qual haurà d’establir
uns mitjans de control, de policia, perquè tots els membres
hi col·laborin; aquesta policia ha de tenir capacitat
punitiva, altrament no seria efectiva.
On resulta més fàcil de desenvolupar l’altruisme
biològic és entre els grups amb sentiments afectius
més forts (pares, fills, relacions amoroses, etc.), quan
el grup esdevé més gran i s’hi inclouen
amics i l’entorn, és quan han de quedar més
clares les relacions i els drets i els deures de cadascun vers
altri.
Els utilitaristes, al final, diuen que la moral és impersonal.
Quina és la moral òptima des del punt de vista
utilitarista? És el conseqüencialisme progressiu:
veure que una bona acció i les seves conseqüències
milloren el món. La idea no és convertir el món
actual en el millor dels móns, sinó fer un món
una mica millor del que hem trobat. Mill diu que una societat
que millora es mou cap a un món millor. Cal cercar constantment
els límits de la perfecció.
A la pregunta dels éssers amb “mind” (podríem
traduir en aquest cas per consciència), diu que els límits
són molt difícils d’establir i que s’ha
modificat al llarg dels segles, tant des del punt de vista evolutiu
intrínsec com del coneixement extern que en tenim, i
que és un tema que no li sembla tan important ja que
li recorda una qüestió derivada de l’antiga
filosofia cartesiana que tot ha de ser sí o no.
Pel que fa al llenguatge, D.J. diu que la moral és un
sistema de regulació social que necessitat de la comunicació
i la llengua és una eina molt poderosa, no essencial,
però sí fonamental en l’assoliment d’aquest
sistema.
A REVEURE !!!!
Teia
