SPINOZA:
“DEUS SIVE NATURA”:
LES IMPLICACIONS D’UNA TESI
La tesi més coneguda de Baruc Spinoza (1632-1677) fa: “Deus
sive natura”; és a dir, “Déu o bé
la natura”, també traduïble per “Déu
o si tu ho prefereixes la natura”. Aquesta afirmació
significà una revolució per a la filosofia en la
mesura que obre una possibilitat tant a l’ateisme com a
una nova comprensió racionalista del paper de la divinitat.
En la tradició jueva, platònica i escolàstica,
Déu se situa fora del món, en la mesura que és
un esperit pur, immaterial; per això mateix el món
té alguna cosa de degradat (“material”); en
canvi el déu de Spinoza no és “exterior”
a res ni no hi ha res exterior a Déu, que es confon estrictament
amb l’Univers.
D’aquesta
tesi en deriven, com a mínim, tres conseqüències
importants per a qualsevol teologia posterior –i de retruc
també per a l’ètica de la modernitat.
1.-
Déu no és una “persona” és a
dir algú situat fora del món, perquè fora
del món, extern a la Natura, no hi ha res.
2.-
Per tant Déu no és “provident”, no consisteix
en una voluntat que pugui prendre decisions al marge, o més
enllà, de les lleis de la Natura (o de les lleis que una
raó natural pugui comprendre o desvelar).
3.-
I en conseqüència, creure que Déu pot modificar
l’ordre del món o canviar d’opinió –fer
miracles, mogut per la pregària, per exemple– resulta
senzillament absurd.
D’aquesta
manera tot el que succeeix en la Natura té un caire de
necessitat. Resulta impensable el caprici, l’arbitrarietat
o una suposada voluntat divina que faci un món diferent
del que el món realment és. Segons la tesi espinoziana
si Déu és perfecte no es perquè sigui bo
sinó perquè la realitat –la Natura–
no pot ser diferentment a com ella és. Déu o la
Natura és una “substància infinitament infinita”
sense exterior i sense passions, que es mou segons la seva pròpia
necessitat interna. Com diu Spinoza “per perfecció
i per realitat entenc la mateixa cosa”. No hi ha res exterior
a la realitat mateixa.
Traslladada
a l’àmbit de la moral, la tesi també té
un seguit de conseqüències immediates: si l’home
és “una part de la natura”, tot el que els
humans pensem, sentim i desitgem no depèn ni deriva de
la nostra voluntat subjectiva (o de la nostra suposada però
inexistent llibertat), sinó de la necessitat que és
la regla de la Natura. Perquè en paraules de l’ÈTICA:
“La nostra ànima en tant que percep les coses veritablement
és una part de l’enteniment infinit de Déu”
(II escoli de la proposició XLIII). Déu o la natura
tenen un caràcter necessari i l’acció humana
també la té.
Aplicada
a l’anàlisi de l’acció humana aquesta
tesi podria tenir un aspecte immoral o desesperant. Si el criminal
o l’heroi no podrien actuar altrament a com ho fan, els
judicis morals que ens podem plantejar sobre el bé o el
mal en els humans són perfectament il•lusoris o fins
i tot nefastos. D’aquí neix la llegenda sobre el
famós riure de Spinoza i el conte –perfectament fals–
segons el qual la seva diversió preferida era fer lluitar
aranyes fins devorar-se entre elles. ¿Per què reia
Spinoza quan parlava sobre moral? Doncs perquè si s’assumeix
el seu plantejament no té cap sentit discutir sobre “el
bé” o “el mal”. De la mateixa manera
que un núvol quan porta pedra i destrueix les collites
no pot ser considerat “bo” o “dolent”,
perquè no té una voluntat pròpia i no pot
evitar la seva pròpia necessitat, tampoc la conducta moral
no pot ser jutjada en termes voluntaristes.
¿Quin
espai resta, doncs, per a fonamentar ja no la teoria moral sinó
l’ètica –entesa com una manera de viure–
i per què Spinoza és tot el contrari d’un
nihilista? Amb Spinoza es capgira el plantejament de la tradició
clàssica que es fonamentava en les diverses teories més
o menys subjectivistes sobre la virtut proposades des d’Aristòtil;
a partir de Spinoza la qüestió que ha d’esbrinar
l’ètica no és la “bondat” (fictícia
perquè es basa en la hipòtesi a parer seu errònia
segons la qual podríem actuar diferent de com ho fem) sinó
–i això és fonamental– el que ens ha
de preocupar és la justícia, en tant que previsió
del mal futur.
L’ètica
és aquella manera de viure tal que les falses perspectives
desapareixen. Desembarassar-se de miratges com la reflexió
sobre la “bondat” moral i subjectiva, vol dir optar
per la justícia que és política i social.
El món és com és (ni bo ni dolent, simplement
necessari); de manera que per comptes de queixar-nos de la maldat
humana el que cal fer és comprendre-la, perquè pertany
a l’àmbit de la necessitat. Potser no podrem fer
res per evitar les maltempsades; però, com a mínim,
conèixer per què s’esdevenen ens permet una
acció més o menys eficaç –i en tot
cas, més eficaç que la submissió a uns designis
suposadament arcans.
El
sacrifici moral, per posar només un exemple, no té
cap sentit en un món en què Déu és
la Naturalesa perquè no canviarà les coses; no hi
ha escapatòria perquè el que és real (Deu
o la Natura) ho ocupa tot; i des/ il•lusionar-nos (deixar
de confiar en pures il•lusions) és la primera forma
de la saviesa.
Per
a Spinoza, creure que som castigats o posats a prova per la voluntat
de Déu és un “refugi de la ignorància”.
Ho explicarem amb un exemple. De la mateixa manera que quan plou
podem posar-nos a cobert per resguardar-nos i que el pagès
pot buscar algun sistema per protegir les seves collites de la
calamarsada (tapant els enciams amb un plàstic o amb una
lona, per exemple) –i actuem així perquè comprenem
que la pedra ens pot arruïnar–, també podem
buscar una manera de viure (no un sistema, ni us valors) en què
les falses perspectives i l’autoengany desapareguin, substituïdes
per una comprensió racional de la necessitat. Cal comprendre
com són les coses per comptes de lamentar-nos de com són.
Spinoza
considera que si la vella moral de les virtuts o de les religions
no serveix és perquè suposa que l’home pot
ser diferent a com realment és. El que resultaria significatiu
no és la lamentació, sinó l’esforç
racional de comprensió del que passa, i establir en la
vida social regles de justícia per actuar de manera previsora
davant el que és inevitable. No podem “esperar”
en un Déu-Natura que actua per regles de caire necessari;
el que podem és esforçar-nos a conèixer i
a preveure el funcionament de la Natura. En aquest sentit la justícia
no és una forma de reparar el mal, ni tampoc no pot impedir-lo;
consisteix en tot cas en una forma de previsió del mal
futur i, en aquest sentit, és també una forma de
“salvar-nos” –entenent la salvació d’una
manera que ja no és ultramundana, sinó profundament
civil.
La
proposta ètica espinoziana deriva de la seva comprensió
del caràcter necessari de la Natura; ens convida a deixar
de lamentar-nos per un món que és com és
i a actuar amb previsió bastint un món més
just, és a dir, participat per la raó. Hem de fer
com el pagès que sap que la pluja pot ser circumstancialment
un incordi però que també és necessària,
que té coses bones i que, en tot cas, sempre podem trobar
una manera de resguardar-nos de les maltempsades si obrem racionalment,
resistint serenament l’adversitat. Aquesta és la
lliçó que tota l’ètica posterior ha
après de Spinoza.
Notes
sobre Spinoza. Pals (Baix Empordà), 27 de juliol de 2007.
