Meitat llibre d’aventures autobiogràfiques, meitat
tractat de reforma moral, Walden (1854) és una de les obres
fonamentals de la literatura americana del segle XIX i també
–sobretot– un dels textos que més ha contribuït
a la fixació de l’ideal de conducta autònom,
alhora optimista, crític i solidari, que s’identifica
amb les millors virtuts de l’estil de vida americà.
Conjuntament amb La cabana de l’oncle Tom de Harriet Beecher
Stowe (1852), amb Les aventures de Tom Sawyer de Marc Twain (1872)
i amb La crida de la natura de Jack London (1903), aquest text
és un referent i un símbol de l’american way
of life per raons que tenen a veure tant amb qüestions d’història
literària com amb el terrabastall que la seva concepció
de l’autosuficiència (self-reliance) i la seva valoració
de la natura provocaren en l’àmbit de la filosofia.
Si els clàssics són mestres de vida i ens descobreixen
noves dimensions de l’experiència humana, aquest
llibre és un clàssic amb tota la intenció.
Henry David Thoreau, que també era un magnífic polemista,
definí al Walden algunes de les virtuts del caràcter
americà i de retruc obrí les ments a una nova consideració
de l’ètica, que d’aleshores ençà
s’ha vist obligada a incorporar la reflexió sobre
la naturalesa i la vida salvatge com una altra dimensió
de la vida humana digna. Profeta de l’ecologia, pare de
la desobediència civil, agitador antiesclavista, fabricant
de llapis, agrimensor i excursionista, Thoreau és un d’aquells
“mestres de vida” que obliguen a replantejar les evidències
d’una època.
Walden
manté avui tota la capacitat d’entusiasmar-nos pel
seu estil vibrant i, sobre tot, ens porta a reflexionar sobre
un tema candent ara més que mai: el sentiment de malestar
que provoca la distància entre la nostra vida artificiosa,
feta malbé per la cultura, i la vida natural que voldríem
(o que necessitem) portar per sentir-nos de debò humans.
Hem perdut la bellesa que emana de la simplicitat i això
ens produeix una angoixa brutal, insostenible. Com diu ell mateix
al text, la pregunta que es plantejava era: «per què
hem de viure amb tanta pressa i malgastar la vida.» Al Walden
trobem elements per respondre una qüestió que els
il•lustrats havien encetat sense poder sortir-se’n
perquè encara vinculaven massa estretament la llibertat
amb el progrés i la tecnologia. Ja Rousseau s’havia
preguntat per què, si els homes neixen lliures i iguals,
a tot arreu se’ls veu esclavitzats i desiguals. L’experiència
vital de Thoreau a la cabana del bosc de Walden (Concord, Massachusetts),
i en paral•lel la dels lectors que l’acompanyem en
l’aventura, dóna elements per respondre d’una
manera prou matisada la qüestió rousseauniana. A partir
d’aquest llibre, la consideració sobre la llibertat
i el gaudi en la natura que per a l’autor anaven inevitablement
unides, es va obrir a tot un àmbit –el de l’ètica
del medi o de l’ecologia– que avui resulta del tot
imprescindible per a la supervivència del planeta. Això
és el que fa de Walden un clàssic. Alhora que cal
presentar-lo com un text de lectura obligada –un del llibres
de referència bàsica en les arrels mateixes de la
concepció “ianqui” del món– la
seva virtut segueix essent la d’encetar tot un seguit de
reflexions socials i morals d’una urgència que avui
és inajornable.
No
es pot dir massa apressadament que Walden sigui una obra de “literatura”,
tot i que narra una aventura personal de l’autor: la seva
estada durant dos anys, dos mesos i dos dies en els boscos de
Walden i, de fet, formalment és la novel•la i el
discurs moral del descobriment de la pròpia identitat a
través la soledat de la natura. Però tampoc no resulta
gens fàcil encabir l’obra en l’àmbit
de la filosofia o, encara pitjor, de la “moral” que
generalment resulta una paraula tèrbola, massa eixuta,
massa acomplexada i culturalment connotada. Potser classificar-lo
com a obra moral no sigui gaire adient per a un text que és
una celebració joiosa de la vida. Tal vegada una manera
de sortir de l’embolic que significa qualsevol intent de
posar una etiqueta al llibre, seria la de considerar que Walden
fou escrit com un tractat de pedagogia per a ús de ciutadans
adults i lliures. Estem davant un llibre “educatiu”
en el millor sentit de la paraula: perquè a través
de la descripció d’una peripècia vital –l’estada
del seu autor als boscos, narrada amb un braó considerable–
ens ajuda a fer-nos més conscients de la nostra identitat
i de la nostra diferència i, en definitiva, més
madurs i responsables. Per a Thoreau només la natura té
la capacitat d’oferir-nos un model educatiu a l’abast
dels homes lliures, perquè només ella pot donar-nos
lliçons d’autonomia, de responsabilitat i d’exigència
moral.
La
natura té un valor educatiu superior i la seva lliçó
ens obre a tots els altres aprenentatges, merament «mecànics»
que ens puguin donar més tard la cultura o la societat.
Viure lliure educa més que tots els llibres. Ell mateix
ens diu que «el meu primer estiu [a la cabana] no vaig llegir
llibres, vaig triar mongetes.» L’educació per
Thoreau, com per a Twain i per a tants altres forjadors del caràcter
americà al segle dinovè, no consisteix a saber fer
coses, sinó a «entendre-les» i, per tant, quan
s’aparta de l’objectiu primari de la vida dels humans,
que és la felicitat, es torna absurda. No sorprendrà,
doncs, que durant més d’un segle el text de Henry
David Thoreau hagi estat lectura obligada i matèria de
comentari de text (i d’examen, per estrany que sembli!)
en tantes escoles de Nordamèrica. Simplement, a través
del llibre s’ha volgut explicar a moltes generacions de
ciutadans lliures que la consciència té sempre prioritat
sobre la conveniència.
El
lector que ha passat per l’experiència del Walden
es torna escèptic respecte a un cert culturalisme, perquè
en la societat, com diu al llibre: «ficcions i deliris es
prenen per veritat, mentre que la realitat ens sembla fabulosa.»
La natura, en canvi, té un valor canònic; ens retorna
la immediatesa a les coses reals que l’abstracció
intel•lectualitzada ens havia fet perdre. Walden convida
a una afirmació joiosa de veneració per la vida,
alhora que proposa un estil de relació responsable amb
la terra, sustentada en la construcció del caràcter
moral. Literatura, experiència vital i moral civil en aquest
cas estan inseparablement unides. El seu és un liberalisme
que defensa la individualitat forta, la self-reliance, que no
es basa en l’individualisme sinó en la cooperació,
en la mesura que: «cooperar (...) significa guanyar-nos
el pa conjuntament», i que implica, a més, compartir
una fe nascuda l’emoció que produeix la bellesa del
bosc. Perquè, com diu ell mateix: «si un home té
fe, cooperarà amb una fe igual a tot arreu; si no en té
continuarà vivint igual que la resta de la humanitat [és
a dir, alienat, embrutit] sigui quina sigui la seva companyia.»
Walden
ha de ser llegit com un clàssic de la crítica a
la modernitat perquè, apareixent al mateix moment en què
la revolució industrial enterra el mode vida tradicional,
ens ofereix eines de resistència contra allò que
el seu contemporani Karl Marx hauria anomenat l’alienació.
També Thoreau ha descobert i així ho diu al seu
llibre que: «l’objectiu [del capitalisme] no és
que la humanitat pugui anar ben vestida de forma honesta, sinó
que les corporacions es puguin enriquir». Si en alguna cosa
no creu és en el paternalisme com a eina per resoldre els
problemes, perquè: «mai no he sentit a parlar de
cap reunió filantròpica en la qual es proposés
res de bo per mi o per al meu semblant.» S’ha adonat
també que no és l’home qui governa la màquina,
sinó que són els criteris mecànics d’eficiència
i utilitat els qui estan domesticant la vida humana. O com dirà
al Walden: «no som nosaltres que ens enfilem al tren; és
el tren que s’enfila a nosaltres.»
En
un text polític molt significatiu: Vida sense principis
arribarà a afirmar que: «us paguen per ésser
quelcom menys que una persona». Però mentre en el
socialisme europeu l’element nuclear era la lluita de classes,
la incipient tradició del radicalisme americà es
plantejà les coses d’una altra manera quasi des del
primer moment. En la conferència esmentada proposa que
cal treballar: «no pels diners, sinó per amor a la
feina ben feta.» El treball –que cal administrar de
tal manera que no faci impossible la felicitat humana– ha
de ser un instrument de creixement. En general el que l’hi
interessa no és una revolució política –en
la mesura que, en bona teoria individualista, de cap política
no en pot provenir la felicitat–, sinó una revaloració
moral del treball que no ens impedeixi la creativitat personal.
Quedi clar que Thoreau no és cap anarquista; sinó
que, ben al contrari, un inconformista i un reformista radical;
tal com ho expressa a la seva conferència Desobediència
civil: «jo demano que hi hagi no pas una anul•lació
del govern a corre-cuita, sinó un Govern millor i ben de
pressa»
És
gairebé un tòpic, repetit per molts historiadors
i sociòlegs, afirmar que l’originalitat de experiment
social americà rau en què, degut al rerafons religiós
que impulsava els Pares Fundadors, la colonització de model
ianqui es plantejava no pas des de la lluita dels humans entre
si, sinó a partir d’un sentiment compartit, de l’extensió
d’una cultura de la confiança i del recolzament mutu,
en el repte comú de supervivència en un ambient
hostil. Al cap i a la fi Amèrica era un país bastit
de nou en nou per immigrants (així es volien veure a si
mateixos, prescindint dels nadius), foragitats del seu lloc nadiu
sigui per la pobresa o per la intolerància i que coincideixen
tant en una concepció bíblica de la justícia
com en el sentiment comú de la migradesa dels humans davant
la immensitat de la natura. Dins la tradició cultural americana,
entre els implícits que tots els ciutadans aprenen a compartir
des de l’escola primària, sempre s’ha donat
per sobreentès que és just i bo que els humans col•laborin
entre ells, mentre que no hi ha problema a explotar la natura,
si cal fins esquilmar-la, perquè se la considera com un
potencial infinit i inexhaurible. L’arquetip o el tòpic
de la mentalitat del cow-boy sempre el presenta com un home sincer,
confiat i bon jan, convençut que si per algun atzar les
coses es torcen sempre es podrà anar més enllà
perquè la terra de les bones pastures –i del Bon
Déu– és infinita, tant com eterna.
Aquests
profunda creença en què els homes han de col•laborar
entre ells i en què, si cal, poden delmar la terra sense
conseqüències es fàcil retrobar-la en Jefferson
i en els Pares Fundadors i no es va posar en dubte per primer
cop fins l’obra de Thoreau i en general fins l’anomenada
en filosofia «Escola Transcendentalista» o «Escola
de Concord» que representen Emerson i Thoreau. Serà
en els textos més filosòfics d’aquest darrer,
en conferències i articles com L’home enfrontat a
l’Estat, El paradís que cal recuperar o Caminar,
on estableixi la profunda veritat moral segons la qual si l’home
explota la Natura és perquè prèviament s’explota
a si mateix per comptes d’haver après a viure en
harmonia. [1]
Per
copsar l’impacte de Walden, no estaria de més situar
l’obra en el conjunt de les activitats del grup transcendentalista,
format al voltant de Ralph Waldo Emerson i tocat tot ell d’un
profund alè religiós. El trascendentalisme, sorgit
del reformisme religiós de Harvard, la universitat en què
estudiaren Emerson i Thoreau (tot i que aquest es negà
a recollir el títol en protesta perquè l’obligaven
a pagar un dòlar per fer-ho), podria ser explicat a grans
trets com un intent de reintegrar l’esperit a la matèria.
Vindria a ser l’estranya síntesi ideològica
(“estranya” al menys pels qui ens hem criat a la vora
del Mediterrani) entre el Déu etern de justícia
i les exigències d’un empirisme que proclama la pràctica
com a darrer criteri de veritat. Per als qui en formaren part
al seu moment, el trascendentalisme fou un “idealisme pràctic”
en oposició a l’idealisme sentimental del romàntics
però també oposat a un pragmatisme que consideraven
antihumanista i anticristià en la mesura que instaurava
la Màquina i el Diner com a nous ídols.
El
transcendentalisme ha estat definit com un panteisme que proclama
la igualtat entre Déu i la Natura; però no ha faltat
qui l’identifica com l’intent de buscar en la natura
l’ànima del món, que –en conseqüència–
pretenia fonamentar en la natura una llei moral superior la de
la Revelació. En síntesi seria un epicureisme que
ha passat per la lliçó cristiana (puritana) d’una
manera francament curiosa, sense fer esment que Crist sigui «lleó
de Judà» però prenent bona nota que també
els ocells del bosc tenen dret al seu menjar i que les prostitutes
ens precediran al Regne del Cel. La idea central en el pensament
d’Emerson és que qui vulgui ser plenament humà
ha de ser, abans que cap altra cosa, un inconformista. Emerson
es lamentarà sempre que la seva generació ja no
és capaç de mirar les coses cara a cara, sinó
que les veu a través dels ulls dels avantpassats. Del lliure
examen de la Bíblia, comú a totes les tradicions
protestants reformades, el Grup de Concord en fa una lectura en
termes cívics i polítics. En una època en
que la tècnica està adquirint el poder decisiu sobre
la vida i en què, com diu Thoreau a Walden: «ens
veiem obligats a tallar el nostre pa espiritual a llesques molt
més fines que els nostres avantpassats», els transcendentalistes
representen una reivindicació del lliure examen i de l’inconformisme.
Potser
la paraula «inconformisme» sigui la que millor defineix
la vida i l’obra de Thoreau i és inconformisme el
que el lector aprèn en l’escola del Walden. Com ell
mateix diria no vam deixar de ser súbdits del rei Jordi
per esdevenir súbdits del rei Prejudici. I aquesta lliçó
val ara igual com al seu temps. O potser encara és més
significativa en la mesura que som més conscients del que
significa la crisi del medi natural en termes de destrucció
de la vida i de la sociabilitat. A la conferència Vida
sense principis, Thoreau va escriure: «anem cap als funerals
de la humanitat com si es tractés d’un fenomen natural.»
Potser llegir i rellegir Walden ens dóna algun besllum
dels camins que poden ajudar-nos a revitalitzar la humanitat:
el respecte a la natura i a la dignitat humana i la llibertat
de crítica.
[1] Una petita antologia dels assaigs de Henry David Thoreau que
inclou: «L’home enfrontat amb l’Estat»,
«El paradís que cal recuperar», «Desobediència
civil» i «Vida sense principis», fou editada
en català, traduïda per Enriqueta Calsina i Cirés,
sota el títol Coratge cívic, Barcelona: Edicions
d’Aportació Catalana, nº 36, 1967. Un bon web
sobre Thoreau és: http://www.sc.ehu.es/sfwpbiog/acdr/thoreau.htm
Ramon
ALCOBERRO - Introducció a l’edició catalana
de WALDEN O LA VIDA ALS BOSCOS de Henry David THOREAU. (Símbol
Ed., Sant Cugat del Vallès, 2006). Traducció d’Anna
Turró i Armengol, pp. 11-18.
