AIGUA,
SEQUERA I ÈTICA
Sembla
l’ou de Colom de tan obvi. Així que més val
plantejar les coses tal com són, i no marejar el personal
amb divagacions sobre la sequera. Clar i català: des del
punt vista ambiental, allò que els experts de vegades anomenen
“el problema de l’aigua”, no existeix. L’aigua
no té absolutament cap problema. El nostre és l’únic
planeta cobert d’una capa aquosa líquida i si no
el destruïm ho continuarà essent. D’ençà
que el món és món, l’aigua en forma
d’oceans, rius, pluja, aigües subterrànies i
zones humides formen la part essencial de la Terra. Els que tenim
un problema –i greu– som els humans. En concret el
nostre problema és com sobreviure amb un estil de vida
absurd, en un medi cada cop més degradat que malbarata
els recursos naturals d’una forma quasi suïcida.
Avui
per avui continua plovent si fa no fa com sempre, i potser fins
i tot més, perquè l’escalfament global del
planeta augmenta la cobertura nuvolosa i, en conseqüència,
les precipitacions. Però, amb tot, hi ha una creixent experiència
compartida –i no només una sensació subjectiva–
de sequera global. Megalpolis que contaminen i malbaraten l’aigua,
tala indiscriminada d’arbres, irrigació inapropiada
i drenatge ferotge d’antigues zones humides, unida a pràctiques
agrícoles intensives i no respectuoses amb els cicles naturals,
tot plegat ens porta a un escenari de desertificació i
empobriment gens natural però, potser, irreversible. Com
va escriure Arhur C. Clark és poc apropiat anomenar “terra”
aquest planeta quan és obvi que és “oceà”.
Però si continuem amb les males pràctiques ambientals
potser en el futur el nom que ens correspondrà serà
“desert”.
És
hora de dir ja –i de dir-ho molt clar– que el problema
seriós de l’aigua no és cap altre que el de
la manca de criteris ètics i la falta de respecte als cicles
naturals. Plou si fa no fa com sempre, els fluxos fluvials s’han
tornat més irregulars però no han disminuït
i l’aigua subterrània tampoc no ha minvat significativament.;
però, paradoxalment, estem tenint problemes d’aigua
perquè tenim un problema previ que nosaltres mateixos hem
creat: el del model de creixement econòmic depredador.
Si com a bé renovable l’aigua es manté, al
menys per ara, dins uns paràmetres estables, en canvi com
a negoci, i com a eina de poder polític, la seva gestió
és cada cop més irracional. Matar un país
és deixar-lo sense aigua i això val tant per a l’Ebre
com per als maputxes de Xile o per als palestins. Malferir un
país és sotmetre’l a processos urbanitzadors
irracionals i a una gestió tecnocràtica de les necessitats
primàries (aigua, aire...). Les conseqüències
de la contaminació de l’aigua afecten tant la salut
de la gent com els equilibris estratègics i socials del
planeta.
Però
ni tota l’agricultura porta inevitablement a la desertització,
ni tot ús de l’aigua és abusiu, ni les ciutats
tenen perquè ser necessàriament les grans màquines
de degradació del medi en què les hem convertit.
Al Sud-est asiàtic hi ha camps dedicats al conreu de l’arròs
de fa més de mil anys que no han degradat els terrenys.
A l’Atlas marroquí hi ha boscos importants i no pateixen
incendis. I així podríem anar buscant els exemples
que calgui. És sempre la gestió del bé –i
no el bé en si mateix –el que resulta problemàtic.
El
problema està en la manca d’escrúpols dels
humans a l’hora de delmar la natura. Si el nostre model
econòmic omple el món de ciment i de carreteres
i destrueix la cobertura vegetal no servirà de res que
continuïn arribant les masses d’aire oceànic
carregades d’humitat, com han fet des de fa milions d’anys
provocant la pluja. Eixugant llacs, rius i acuifers estem contaminant
el futur. Si s’assequen els sols, si es converteixen les
rieres en carrers asfaltats per fer-hi urbanitzacions i si es
talen els boscos per fer-hi cases -que tot cal dir-ho, només
s’habiten uns pocs dies cada any-, desapareix la humida
pel•lícula de vida que dóna recolzament a
plantes i animals i es desertitza artificialment la terra. Drames
ecològics que la Terra pateix a diari, com empobriment
de la biodiversitat, la sobrexplotació agrícola,
l’ús de pesticides, la pressió del cotxe sobre
l’entorn, el model insostenible de vida urbana etc., expliquen
molt millor el problema de l’aigua que no pas els informes
suposadament tècnics de les companyies elèctriques.
Al
nostre món domina un model econòmic miop, la natura
es destrueix, s’urbanitza el més mínim espai,
els boscos es talen a ritme creixent i les pràctiques centenàries
dels pagesos se substitueixen per usos intensius, etc. I així
s’impedeix el procés normal d’evaporació,
es facilita l’empobriment dels sols i augmenta l’erosió
i es degrada la vida. Senzillament, els humans hem optat per un
model d’ocupació de l’espai poc “savi”,
poc amatent als cicles naturals. No ens agrada que la natura posi
límits al nostre desig de potència –i al robatori
més o menys conscient dels recursos escassos– i per
això veiem problemes allí on el problema som nosaltres.
Sense
un canvi de valors, i mentre continuem confonent el valor (moral)
i el preu (material), els coneixements culturals, científics
i tecnològics no podrem sortir del parany en què
la nostra civilització ha caigut tota sola. Destruir la
memòria històrica, trencar amb un model sostenible
de relacions humanes, haver augmentat irresponsablement la població
del planeta i concentrar els humans en Megalopolis té un
preu. I cada cop hi ha dubtes sobre si el podrem pagar. Perquè
el repte no consisteix a gestionar la natura (la natura se sap
gestionar tota sola i ho ha fet durant milions d’anys!)
sinó a gestionar-nos a nosaltres mateixos i a controlar
la nostra voluntat de potència.
Redefinir
els valors morals –i especialment preguntar-nos si de debò
el malbaratament ens fa més feliços– és
la condició prèvia per a poder plantejar temes com
el canvi climàtic, la sequera, la desertització
i, en general, la problemàtica ambientalista. Cal començar
a diferenciar entre l’aigua com a font de vida i l’aigua
com a font de negoci. Que tothom tingui garantida una quantitat
suficient de bona aigua, neta i en condicions significa assumir
que el líquid vital no pot ser un negoci, sinó una
condició per a una vida bona. L’aigua és un
dret i és un bé d’interès general –per
cert, de molt més interès que el petroli!–
i per a garantir-la cal una política pública, plans
d’ús, de regadiu i d’estalvi coherents i, sobretot,
una sensibilitat envers la vida que, dissortadament, encara ens
manca.
PUBLICAT
A L’ÚLTIM NÚMERO DE LA REVISTA “USERDA”
(segona època); SUPLEMENT ECOLOGISTA DE “EL TRIANGLE”.
Juny 2006.
