AGATHÓS: "Bó";
però no en el sentit que usem en la tradició cristiana.
És un mot de lloança, clarament valoratiu. L'individu
que és agathós ha de ser respectat. És la
persona valenta, hàbil i que té èxit (especialment
a la guerra). L'agathós és qui posseeix les coses
que són valorades. No implica un deure moral en sentit
kantià. El concepte va evolucionar en un sentit proper
al de "noblesa" (fins i tot social).
AIDÓS:
"Vergonya".
El que experimenta un home quan fracassa el paper que li ha estat
encomanat. Sempre té un caire social: la persona que sent
aidós està dient que no ha estat a l'atura del que
socialment s'esperava d'ell. A Grècia no hi ha un concepte
de vergonya equivalent al cristià (quelcom privat, de causes
purament individuals). La vergonya es passa davant la societat;
no implica necessàriament culpa. Una cosa pot haver sortit
malament per atzar, però això fa sentir també
aidós. A Grècia no hi ha identificació -com
la que farà el cristianisme- entre mal i culpa.
ARETÉ:
"Virtut";
però no és necessàriament un concepte moral.
La virtut és l'excel.lència de la persona: la capacitat
de complir bé la pròpia funció. Un home que
realitza satifactòriament la funció que li pertoca
té areté. Per a un grec l'areté d'un rei
consisteix en la seva habilitat per manar, la d'un guerrer en
ser valent, la d'una dona és ser fidel.... Un home és
agathós si poseeix l'areté de la seva funció
particular i específica. L'areté és personal:
és el que l'home bó poseeix i practica (habilitat).
Per als sofistes virtut és tenir la mesura de totes les
coses. Per això, posteriorment, Aristòtil podrà
distingir entre virtuts ètiques (morals) i dianoètiques
(intel.lectuals).
DAIMON:
Esperit de poca categoria, possiblement un element màgic
vinculat a les coves, petit déu important en la congregació
pitagòrica. En una època arcaica era el fat personal.
A partir dels sofistes el daimon de l'home serà el seu
caràcter.
DIKAIOSINE:
"Justícia". Quan la Justícia comença
a separar-se de la qualitat d'agathós: quan no importa
qui ho fa, sinó què fa (amb la tragèdia,
els sofistes i, sobretot, amb Plató i Aristòtil),
podem dir que comença l'ètica en sentit "modern".
La dikaiosine grega combina la noció d'equitat en l'extern
amb el concepte d'integritat personal. Només és
just el qui ho és com a individu (p.ex. en Plató:
el qui té l'ànima justa) i alhora actua en la polis
com a home agathós.
ETHOS:
"Costum".
Manera de fer les coses conforme a l'areté i la dikaiosine.
Cal tenir present que a Grècia no existeix un concepte
universal d'home (no és el mateix el grec que el bàrbar,
l'amo que l'esclau). L'home és l'home grec i el seu ethos
és la "manera de ser" de l'home que actua com
cal (kalós kai agathós). L'ètica és
una ciència pràctica. En certa manera l'ethos grec
és competitiu: demana reconeixement social. Alguna vegada
s'ha volgut fer derivar êthos (caràcter) o éthos
(hàbit, costum) d'oikos (casa) però sembla que aquesta
etimologia no és correcta.
FILIA:
"Amistat",
però també la benevolència, la filantropia.
Inclou el tracte del qual s'espera treure algun avantatge. És
el plaer que es busca en la companyia de certes persones a causa
del seu caràcter alegre o de l'encís de la seva
conversa. La filia té sempre un caire de vincle social
i com a tal apareix a Aristòtil i sobretot a Epicur. Cal
tenir present que la intimitat i la vida privada tal com nosaltres
els entenem (privacity) no existien a Grècia i possiblement
no van aparèixer fins a l'Anglaterra del segle XVIII.
HUBRIS:
Excés, supèrbia, desmesura. L'orgull intencionat,
el pecat de transgredir l'ordre moral còsmic. Hi ha tres
formes d'hubris: la moira (destí), el daimon (el fat personal,
-el caràcter per als sofistes) i l'até (la follia,
l'encegament de l'esperit, la infatuació). Els déus
homèrics castiguen tota forma d'hubris (excés) i
la tragèdia mostra les conseqüències de la
transgressió. La idea grega de mesura (el mesotés
aristotèlic) és una estratègia per a deturar
la hubris que quan s'instal·la en un home o en una ciutat
acaba per destruir-ho tot.
KALÓS:
"Bell",
però no només des del punt de vista físic.
Kalós és tot allò que es té en bon
concepte. Ser kalós kai agathós serà l'ideal
grec al segle de Pèricles. Carles Riba tradueix aquesta
expressió per : l'home de bé i com cal. L'ideal
grec, fondre bellesa i bondat, va ser reinterpretat en clau cristiana
per l'humanisme del Renaixement, en el concepte d'uomo universale:
però cal tenir present que en el cristianisme té
un lloc central la idea de caritat, absent del món grec
clàssic. L'uomo universale és molt més intel.lectualista
que el kalos kai agathós grec.
LOGOS:
"Raó"
i "paraula" inseparablement. Un kalós kai agathós
no podria comprendre que "raó" i "paraula"
fossin diferents, perquè un home com cal només ha
de parlar per expressar la raó. Això és el
que fa menyspreables els sofistes: gent que intenta separar aquests
dos usos de la paraula. El logos grec té un sentit assembleari.
És una paraula que es diu en públic i que, com a
tal, compromet. El logos grec no pertany a la "raó
pura", De la mateixa manera, l'ethos grec, a diferència
del cristià, és més tribal, més vinculat
a la família i a la terra: no és universalista.
En aquest sentit cal entendre l'afirmació aristotèlica
segons la qual l'home és un animal polític (que
viu a la polis) i dotat de logos (raó, paraula) perquè
un i altre element es complementen. Tenir una "paraula"
per dir en públic significa ser ciutadà.
NOMOS: "Convenció",
"costum", però sobretot: "l'orígen
de la llei de la ciutat". El concepte deriva de nomós:
lot de terra, prat, pastura i, per derivació, posició
social que pertoca a algú. Quan els sofistes demostren
que el nomos la ciutat no és quelcom "natural"
sinó "convencional" apareix la filosofia del
dret. Per als sofistes el nomos es pot triar i discutir. No existeix
per naturalesa. Sòcrates i Aristòtil (entre d'altres)
afirmaran que la ciutat és natural per a la vida humana.
El nomos pot ser convencional, però el seu fonament és
la necessitat de la vida humana en comunitat.
TECKNÉ:
El que es pot aprendre, el que no és natural. Cobreix el
significat dels nostres conceptes d' "art" i de "tècnica".
Una teckné és influir en els altres a través
de la retòrica. Definir correctament els conceptes és
també teckné (Sòcrates).
Bibliografia:
Alsdair MacIntyre: Historia de la ética,
Barcelona, Ed. Paidós, 3ª ed. 1988 i elements propis
(Ramon Alcoberro).
