Simone
Weil va néixer el 3 de febrer de 1909 a París i
va morir d’esgotament físic (potser un nom honorable
de l’anorèxia) el 24 d’agost de 1943 a Kent
(Anglaterra), on estava vinculada a la resistència francesa.
D’ascendència jueva, fou educada en un agnosticisme
complet i mantingué sempre una relació emocionalment
molt confusa amb el seu germà, André (1906-1998),
un matemàtic de gran volada -membre del grup Bourbaki i
professor a Princeton després de la guerra– que fou
durant anys el principal sostenidor del culte pòstum una
mica esotèric dedicat a la seva germana. Fràgil
de salut (i encara més fràgil emocionalment), Simone
tenia una tendència, francament excessiva, a solidaritzar-se
i a autoinculpar-se de tots els mals del món, des que el
seu pare, metge, fou mobilitzat durant la 1ª G. M., que impactà
greument en la seva psique infantil. Una llegenda familiar, afirma
que amb onze anys la criada de la casa se la va trobar en una
manifestació d’aturats al boulevard Saint-Germain.
Fa
el batxillerat al Licée Henry IV amb un professor de filosofia
excepcional, Alain, (Émile Chartier, 1868-1951), un clàssic
defensor de la voluntat com a fonament de la llibertat d’acció,
tesi que empatitza força amb la personalitat de Simone
Weil. Admesa a l’ENS (Escola Normal Superior) l’any
1928, coincideix a La Sorbona amb Simone de Beauvoir, que a les
MÉMOIRES D’UNE JEUNE FILLE RANGÉE, narra un
autèntic dialeg de sords entre ambdues. Weil només
es preocupa per la revolució ‘que donaria de menjar
a tothom’. La Beauvoir li respon que el veritable problema
és ‘trobar un sentit’. I Weil li respon ofesa:
‘Ja es nota prou que mai no heu tingut fam!’. Cap
més relació entre ambdues. De fet, el mateix director
de l’ENS, Célestin Bouglé, l’anomenava
‘la verge roja’ i aquest paper –tot i que avui
pugui semblar francament cursi– és el que Weil va
adoptar tota la seva vida.
Totes
les fotografies que la representen tenen la mateixa característica:
s’hi veu una dona feble, quasi esllanguida, espiritualizada,
barreja d’un rigor extrem i d’una sensibilitat desbordada.
Una dona d’ulls esbatanats que ni es pinta, ni pretén
semblar femenina. Però, curiosament, Weil sempre apareix
als ulls de la càmera amb un punt una mica massa ‘estudiat’
per a donar una imatge creïble. Aquesta retòrica de
la santedat (incompatible amb el concepte catòlic de la
santedat que odia l’exhibicionisme) és precisament
el que fa malbé la seva recerca de l’absolut i el
que determina el pitjor i el millor de la seva filosofia.
L’any
1931 S. Weil guanya les oposicions de filosofia al batxillerat
i és destinada a Puy-en.Velay (Alta Loira), mentre milita
en el sindicalisme (però es nega a entrar al Partit Comunista).
Aquesta opció sindicalista (com a tercera via entre socialisme
i comunisme) tenia aleshores un cert predicament a Europa (i a
Catalunya fou l’opció del dirigent llibertari Àngel
Pestaña) i ja indica amb precisió quin serà
el punt de vista de Weil davant els problemes socials i polítics
del moment: una tercera via, molt propera al personalisme. Weil,
però mai no en farà una retòrica de la seva
posició; al desembre del mateix any 1931 presenta davant
l’ajuntament del Puy les peticions dels aturats i la inspecció
acadèmica li obre un expedient considerant que com a funcionària
de l’Estat no pot realitzar activitats d’aquest tipus.
Curiosament l’inspector fa constar que Simone Weil fins
i tot va al cafè amb aturats... i que ella paga les consumicions,
fet inaudit!
En
1932 el seu interès per la causa proletària la porta
a Alemanya, on la pujada dels nazis (que aquell any guanyaren
les eleccions legislatives) semblava irreversible. Viu a Berlín
i publica una sèrie d’articles per a la revista sindicalista
d’extrema esquerra LA RÉVOLUTION PROLÉTARIENNE
en què diu que Hitler significa: ‘la massacre organitzada,
la fi de tota llibertat i de tota cultura’. Critica també
la URSS de Stalin que per a ella no és un Estat obrer al
servei de la llibertat, sinó ‘un Estat tan opressor
com qualsevol altre’. Aquesta afirmació li porta
alguns problemes amb Troski (per cert, acollit a París
pels pares de Weil l’any 1933) que l’acusa de ser
una reaccionària.
L’any
1934 és professora a Roanne (Loira) i comença a
patir intensos mals de cap. Comença la redacció
de les REFLEXIONS SOBRE LES CAUSES DE LA LLIBERTAT I DE L’OPRESSIÓ
SOCIAL, que s’obre amb la coneguda frase de Spinoza ‘pel
que fa a les coses humanes, no riure, no plorar, no indignar-se,
sinó comprendre’. Pretén comprendre els mecanismes
d’una ‘època privada de pervindre’ en
què els Estats, llançats a una ‘cursa pel
poder’, esdevenen ‘màquines de guerra’.
Simone Weil es planteja la problemàtica de l’alliberament
dels treballadors (no del treball mateix, punt central de la seva
crítica a Marx), sinó de la seva explotació
generalitzada. Però la seva aproximació als treballadors
té alguna cosa de físic. La reflexió filosòfica
necessàriament ha de perllongar-se en l’experiència
real, en la mesura que ‘mentre no ens hem posat al costat
dels treballadors, per sentir amb ells, no hem pogut comprendre’.
Al poc d’acabar el que ella considera ‘la seva gran
obra’ entra com a treballadora a la fàbrica i allí
viu la irracionalitat del progrés en pròpia carn.
Entre
desembre de 1934 i abril de 1935, la professoreta de filosofia
fa, successivament, d’obrera a Alsthom, d’embaladora
Carnaud et Forgues i de soldadora a la Renault. Experimenta físicament
la impossibilitat de poder seguir el ritme de la cadena a la fàbrica,
i moralment rep un cop, una ferida narcisista diria un freudià,
que li durarà per sempre: ‘la dissort [malheur] dels
altres va entrar en la meva ànima’, diu a l’AUTOBIOGRAFIA
ESPIRITUAL. Llavors Weil descobreix el sentiment, social i metafísic,
del ‘malheur’ (l’esfondrament total de l’ànima)
i la marca de ‘l’esclavatge’ que són
per a Weil els elements característics de la vida dels
oprimits amb els qui vol fer causa comuna.
En
certa manera, procurar estar a l’altura de les exigències
del ‘malheur’ en la vida dels humans serà el
distintiu bàsic de la filosofia de Simone Weil.
Quasi
està tot preparat per a una ‘conversió’
filosòfica, que ella, però, manté no haver
‘buscat mai’. Perquè, de fet, només
un Déu pot tenir prou força per redimir-nos del
‘malheur’ distintivament humà. L’any
1935, de vacances a Portugal, arriba la il·luminació,
precisament quan, com diu ella mateixa ‘tenia l’ànima
i el cor a trossos’. A finals d’estiu, assisteix a
una processó de pescadors en un poblet i davant aquest
espectacle, auster, pobre i esperançat alhora, adquireix:
‘la certesa que el cristianisme és per excel·lència
la religió dels esclaus, i a la qual els esclaus, jo entre
ell, no poden deixar d’adherir-se’. (AUTOBIOGRAFIA
ESPIRITUAL). D’ara endavant serà una catòlica
sense església, que pretén ‘estimar l’amor
diví a través de la desgràcia’ [“aimer
l’amour divin à travers le malheur”]. Per a
ella Déu no serà una ‘substància’
sinó una ‘relació’ (una obertura a l’altre)
que, en certa manera, no es pot exhaurir mai i sempre ens deixa
insatisfets davant el dolor i el mal. Si l’home és
‘imatge de Déu’ és perquè ha
de desposseir-se de si mateix per comunicar-se amb l’Altre
(tasca dramàtica, impossible i a l’extrem neuròtica
però que dóna sentit a la recerca de Weil).
Passant-se
sempre de retòrica (el seu insofrible mal), Weil arribà
a dir una cursileria tan òbvia com que: ‘sempre que
penso en la crucifixió de Crist cometo pecat d’enveja’
(ATTENTE DE DIEU), però fins i tot en aquesta frase palesa
l’objectiu de la seva filosofia: la redempció. Que
en el dolor del món (el dolor de l’obrer de la fàbrica)
hi ha alguna cosa de sagrat i que aquest crit d’angoixa
de l’esclau mereix i necessita la redempció és
la música de fons en tota l’obra de Weil.
‘Redimir’
implica ‘decrear-se’, és a dir, disminuir el
‘jo’, fins anular el subjecte tancat el si mateix.
‘Decrear-se’ és una operació, un procés,
en que la mena de culte-al-jo que ens mena al pecat és
suprimida. ‘Decrear-se’ és la condició
(molt pascaliana) que ens haurà de permetre ‘re-crear-nos’
en Déu’.
Per
a Weil l’acompliment del destí humà passa
per la restauració no-teocràtica dels drets del
sagrat. Això és tant com afirmar que mentre posem
el diner, el treball o el poder al lloc de ‘Déu’
mai no serem autènticament lliures perquè tant el
diner, com el treball i el poder no coneixen la pietat (atribut
exclusivament diví) i, per tant, constitueixen formes de
mantenir-nos esclavitzats, lligats a la misèria i dissortats.
‘Al centre mateix del cor humà –ens diu–
hi ha l’aspiració a un bé absolut, aspiració
que sempre està allí i que no pot ser satisfeta
per cap objecte del món’ (L’ENRACINEMENT).
Sense retrobar el sentit de la transcendència, que no rau
en el poder diví sinó en la pietat divina, la vida
de l’humà no és autèntica.
L’any
36 (cristiana, anarquista, sindicalista), Weil arriba a Catalunya
com a periodista per narrar el conflicte civil. S’apunta
a la columna Durruti a Aragó i participa en alguna patxangueta
militar per a turistes, però el 20 d’agost posa accidentalment
el peu en una olla amb oli de fregir roent i és evacuada.
Tot plegat, un episodi molt poc heroic i que àdhuc els
seus millors fans tendeixen a oblidar. En tornar a França
adopta un aire decididament pacifista davant la provocació
nazi. En un article de 1937: ‘NO RECOMENCEM LA GUERRA DE
TRÒIA’ estableix un paral·lelisme sorprenent:
de la mateixa manera que Grecs i Troians van fer una guerra brutal
per un fantasma (Hel·lena), les nacions europees s’enfronten
‘en nom de mots en –isme’, l’oposició
entre els quals és només pura aparença. Segons
Weil, feixisme i comunisme són abstraccions ‘àvides
de sang humana’ que ‘remeten a concepcions polítiques
i socials quasi idèntiques’.
Vinculada
a aquest esforç per tal: ‘de discriminar l’imaginari
del real per tal de disminuir els riscos de guerra’, demana
negociacions amb Alemanya després de l’Anschluss
del 1938, però la ruptura dels acords de Munic per part
de Hitler l’obliga a reconsiderar el seu pacifisme. Compara
aleshores el III Reich amb l’imperi romà i a les
REFLEXIONS EN VISTES A UN BALANÇ (maig del 1939) refuta
el ‘pacifisme integral’ però tampoc no fa una
crida a les armes ‘perquè en aquest terreny estem
derrotats d’entrada’. La seva proposta és que
França iniciï un camí de política exterior
‘generosa’ i sobretot ‘anticolonialista’,
per salvar l’ànima i el prestigi nacionals.
Amb
l’esfondrament de la guerra, Weil queda com garrativada,
sense saber durant algun temps quin camí prendre. Participa
en la difusió dels ‘CAHIERS de TÉMOIGNAGE
CHRÉTIEN’, és interrogada per la policia sense
conseqüències i coneix el dominicà Pare Perrin
(a qui envià l’AUTOBIOGRAFIA ESPIRITUAL) que pretén
batejar-la. Ella no hi accedeix no tant per problemes doctrinals
com per por a l’antisemitisme de l’Església;
d’altra banda ella mateixa havia escrit planes prou violentes
contra el poble jueu de l’Antic Testament que considerava
dominador i idòlatra i al món jeus hi ha força
unanimitat a considera-la entre els jueus antisemites.
El
maig de 1942, Weil marxa a Nova York però hi està
pocs mesos, al setembre ja es troba a Londres treballant en el
petit nucli de la França Lliure del general De Gaulle.
Però allí fa més nosa que serveix, proposant
coses francament novel·lesques però impossibles
per a una mentalitat militar (ser llençada en paracaigudes
per portar missatges a l’interior, preparar un cos especial
d’infermeres que ajudin a morir els soldats malferits).
De Gaulle sap aviat que té una boja a casa.
Weil,
mentre tant, escriu frenèticament, i prepara la seva autobiografia
L’ENRACINEMENT, que pòstumament feu publicar Camus.
Per a Weil, allò pròpiament humà és
‘arrelar’, però no com una floreta en un test
que no té importància, ni en un lloc massa enlairat
i, per tant, inaccessible; ‘arrelar’ vol dir crear
arrels en una comunitat humana. En les seves paraules: ‘Un
ésser humà té una arrel per la seva participació
real, activa i natural en l’existència d’una
col·lectivitat que conserva vivents certs tresors del passat
i certs pressentiment del pervindre’. Arrelar els humans
hauria de ser, doncs, la tasca d’una filosofia que volgués
anar més enllà dels drets humans, a la recerca dels
deures d’humanitat.
Però
el treball excessiu porta Weil a una situació d’exhauriment
emocional, que aviat es fa obvi per als qui l’envolten.
Des de 1940 pateix voluntàriament malnutrició, per
solidaritat amb el patiment del món (que no deixa de ser
un concepte molt abstracte!) es nega a menjar, respectant més
enllà de l’obligatori les ordres de racionament,
dorm a terra, etc... se li diagnostica tuberculosi i el juliol
de 1943 dimiteix de la França Lliure, no sense reconèixer
a de Gaulle ‘haver salvat l’honor del país
en un moment en que havia caigut en l’esclavatge’.
Enviada al sanatori d’Ashford, (Kent) mor el 23 d’agost,
als 34 anys. Al seu enterrament estava previst que parlés
un capellà catòlic, però, per una confusió,
el mossèn no s’hi va presentar. I els malfiats no
podem deixar de suposar que hi havia alguna cosa de simbòlic
en la confusió del mossèn.
