SENTIT
SOBRENATURAL DE LA VIDA EN EL TRACTATUS DE LUDWIG WITTGENSTEIN
Dr. Joan Ordi
joanordi@telefonica.net
publicat a: Comprendre. Revista Catalana de Filosofia
6 (2004/1) 47-78
1.
Punt de partida: el resultat de l’exegesi
El Tractatus logico–philosophicus (=TLP) de Ludwig Wittgenstein
(Viena, 1889–Cambridge, 1951) presenta dificultats d’interpretació
tant respecte del seu contingut material (concepció formal,
no axiomàtica i extensional de la lògica i concepció
logicofigural del llenguatge) com en relació amb la seva
darrera intenció o sentit formal (objectiu o finalitat
que l’autor hi perseguia). La història de la seva
recepció així ho demostra. Sintetitzant esquemàticament
les peripècies de l’exegesi durant el segle passat,
en resulta la següent evolució:
a) Anys 20: el TLP és vist com una obra de lògica
formal que continua els treballs de fonamentació de la
matemàtica de Frege i Russell i supera les paradoxes que
aquests generen, així com les insuficiències de
llur simbolisme. No se li reconeix, doncs, una intenció
genuïnament filosòfica.
b) Anys 30: el TLP és interpretat com una obra de lògica
que s’inscriu en el si del programa filosòfic de
l’atomisme lògic i va a la recerca d’un simbolisme
perfecte. També és considerat ara com una obra de
pretensions filosòfiques, i no només lògiques,
que s’inscriu anticipadament en el si del programa filosòfic
de l’empirisme anglosaxó i del neopositivisme del
Cercle de Viena, descobreix la importància de la lògica
per dur a terme la fonamentació del coneixement en les
dades empíriques i té, per consegüent, una
orientació antimetafísica.
c) Anys 40: es considera que el retorn de Wittgenstein a la filosofia
(Cambridge, 1929) marca l’inici de la revisió crítica
de les tesis empiristes massa restrictives del TLP i inaugura
una nova filosofia, coneguda indirectament per apunts de classe
i converses personals i que dóna origen a l’anomenada
filosofia analítica anglosaxona i americana. Resulta evident
així per a la crítica la tesi de les dues filosofies
mútuament incompatibles en un mateix autor, tot i que es
continua interpretant la segona filosofia com a clarament antimetafísica
i terapèutica respecte dels suposats embolics de la filosofia
tradicional.
d) Segona meitat dels anys 50: la publicació de les Investigacions
filosòfiques (1953; =PhU) confirma per a la crítica
la tesi de la neta oposició entre W I (TLP) i W II (PhU),
però també permet de reconèixer que tant
el TLP com les PhU són dues obres de filosofia del llenguatge,
de manera que la primera resta alliberada d’una lectura
exclusivament lògica, tot i que encara se la considera
lligada a l’herència filosòfica de l’empirisme
anglès. Tanmateix, encara es continuen interpretant globalment
les «filosofies» de Wittgenstein com a obres antimetafísiques
i subversives respecte de la tradició filosòfica.
e) Anys 60: la publicació dels escrits del període
corresponent a la formació del TLP i dels escrits de l’anomenat
període intermedi mostren una evolució progressiva
des del TLP fins a les PhU, cosa que comença a posar en
dubte tant la interpretació neoempirista de la primera
com la tesi de la ruptura radical per part de la segona. Tanmateix,
les PhU encara es continuen llegint en clau de filosofia analítica.
f) Anys 70: la publicació de diferents altres escrits del
filòsof i, sobretot, dels darrers quaderns manuscrits titulats
Über die Gewissheit/Sobre la certesa impulsa estudis de conjunt
de tot el llegat, o de temes dispersos per tot el llegat, que
acaben mostrant definitivament la incorrecció de la interpretació
neoempirista del TLP, la insuficiència de la interpretació
filosoficoanalítica de les PhU i la manca de suport textual
de la tesi de la ruptura neta i radical que hauria donat lloc
a dues filosofies incompatibles entre si. Paral·lelament,
es revaloren els temes no estrictament lògics del TLP,
la posició de Wittgenstein sobre la religió i la
importància de l’ètica i de l’estètica
per comprendre el sentit de tota la seva obra. Es desmunta així
definitivament la tesi d’una hostilitat antimetafísica
i es desvincula Wittgenstein de la tradició empirista anglesa
i se’l relaciona amb la filosofia transcendental kantiana.
Els estudis de conjunt més conspicus comencen a veure clar
que les seccions més històricament mal interpretades
del TLP, o sigui, les tesis sobre la filosofia, la lògica
transcendental, allò místic, l’ètica
i l’estètica, i el silenci, constitueixen un fil
conductor de tota l’obra del vienès i contenen la
clau d’interpretació de la darrera finalitat dels
seus escrits i de la seva dedicació a la filosofia.
En continuïtat amb el resultat més sòlid d’aquesta
evolució de l’exegesi del Tractatus, mantenim que
la finalitat més pròpia i directa de la primera
gran obra del pensador vienès consisteix a guiar propedèuticament
el lector des de la consideració lògica del món
com a totalitat dels fets que s’hi escauen (TLP 1 i subtesis)
fins a la contemplació del sentit sobrenatural de la vida
(«El sentit del món ha de trobar–se fora d’ell.»
TLP 6.41). Per tal de fonamentar aquest punt de vista de manera
interna al mateix text, i sense haver d’ultrapassar els
límits d’un article, en seleccionem i comentem només
dues petites unitats: el pròleg i la terminologia lògica
que Wittgenstein utilitza al llarg de tota l’obra.
2.
Anàlisi del pròleg: dir versus mostrar com a instruments
del sentit.–
La
història de la recepció crítica del TLP revela
que el sentit de l’obra ha de trobar-se en les proposicions
transcendentals o metafísiques de la tesi sisena, en el
pròleg i en l’imperatiu del silenci de la tesi setena,
conclusiva de tot el llibre. El silenci és l’exigència
o imperatiu ètic objectiu que Wittgenstein pretén
que el lector reconegui un cop s’ha deixat conduir per l’escala
ascendent de la teoria logicofigural del llenguatge. La tesi setena
juga així el paper de frontissa que connecta amb la part
no escrita del llibre, la qual conté la veritable intenció
filosòfica de Wittgenstein. L’estudiós espanyol
Jacobo Muñoz sembla admetre-ho prou clarament en la seva
versió castellana dels Notebooks 1914-1916:
Y nada más. Subrayar tan sólo – y no precisamente
pensando en los wittgensteinianos del país, a quienes poco
hay ya que hacer notar a estas alturas de 1980 – que buena
parte del raro interés de este Diario filosófico,
que así es como nos hemos permitido «traicionar»
el rótulo editorial de la obra, podría bien encontrarse
en aquéllos de sus pasos que, dando mucho más de
lo que parece, explicitan algo de la substancia última
de esa filosofía cuyo comienzo Wittgenstein cifraba precisamente
allí donde acaba el Tractatus.
El
mateix Wittgenstein recomanava a Ludwig von Ficker la lectura
del pròleg i de la conclusió per copsar el sentit
de tot el llibre:
I
aquí li és potser un ajut que li escrigui un parell
de mots sobre el meu llibre: i és que de la seva lectura
no en treurà – tal com certament crec – gaires
coses. Car vostè no l’entendrà; la matèria
li semblarà completament estranya. En realitat, no li és
estranya, car el sentit del llibre és ètic. Una
vegada vaig voler introduir una proposició en el pròleg
que ara de fet no hi és, però que li escric ara
perquè potser li serà una clau: i és que
volia escriure que la meva obra consta de dues parts: la que hi
ha aquí al davant i tota l’altra que no he escrit.
I justament aquesta segona part és la important. I és
que allò ètic està delimitat pel meu llibre
per dir-ho així des de dintre; i estic convençut
que, rigorosament, NOMÉS així se’l pot delimitar.
Breument, crec: tot allò que molts avui ensofren ho he
fixat en el meu llibre callant-hi. I per això el llibre,
si no m’erro gaire, dirà moltes coses que vostè
mateix vol dir, però potser vostè no veurà
que hi estan dites. Li voldria, doncs, recomanar de llegir el
pròleg i la conclusió, car aquests donen expressió,
de la manera més immediata, al sentit.
De
fet, els pensaments que Wittgenstein exposa en el pròleg
al TLP tenen per finalitat orientar el lector en la correcta perspectiva
amb què ha d’enfocar, ja d’entrada, la lectura
de tota l’obra. Pretenen oferir, doncs, la clau de lectura
del sentit filosòfic, global i latent, en què descansa,
i al servei del qual es construeix, la teoria logicofigural del
llenguatge. Això ja resta clar pel simple fet que el pròleg
no dóna cap indicació aclaratòria prèvia
sobre com s’han d’interpretar en concret les tesis
lògiques i lingüístiques que el jove Wittgenstein
defensa. No diu, per exemple, com ha d’entendre el lector
la relació entre la teoria del llenguatge del TLP i la
teoria crítica del llenguatge de Fritz Mauthner. Tampoc
no s’hi formula cap explicació introductòria
sobre la relació que Wittgenstein estableix entre la teoria
logicofigural del llenguatge i les proposicions transcendentals
o metafísiques de la tesi sisena. I, per posar un tercer
exemple, tampoc no se’ns aclareix en què es diferencia
l’anàlisi lògica que Wittgenstein fa de la
proposició, del tipus d’anàlisi logicoformal
i semàntica que duia a terme Gottlob Frege, ni del tipus
d’anàlisi logicomatemàtica que caracteritzava
l’obra de Rusell i Whitehead. Totes aquestes qüestions
concretes, i moltes més, Wittgenstein les deixa en mans
del lector.
La intenció del pròleg sembla ser la de sobrevolar
la totalitat de l’obra i els seus desenvolupaments específics,
mostrant la perspectiva o sentit de conjunt que els justifica.
Si aquesta interpretació és correcta, llavors la
pregunta que hem de fer-nos seria la següent: quines pistes
deixa Wittgenstein en el pròleg perquè el lector
pugui orientar-se abans d’encetar el camí propedèutic
des dels fets contingents del món, passant per la teoria
logicotranscendental del llenguatge, vers «allò més
alt»? Haurem d’identificar, doncs, tot seguit aquestes
idees guia, relatives al sentit fonamental de l’obra.
Recordem així un resultat molt positiu de la història
de la recepció del TLP: que, sense tenir a la vista la
intenció última de tota la filosofia de Wittgenstein,
no és possible interpretar correctament els seus pensaments
particulars ni les obres dels diferents períodes. De fet,
el llibre del jove Wittgenstein és un viatge intel·lectual
cap a la transcendència que s’obre pas amb la lògica
formal transcendentalitzada. I el camí és el llenguatge.
Al final de l’itinerari (les proposicions transcendentals
de la tesi sisena i l’imperatiu del silenci de la tesi setena),
el lector pot reconèixer que la meta que supera el camí
sense limitacions i que dóna sentit a la vida humana es
mostra, ella mateixa, en el llenguatge. Tot es trobava ja en el
començament, però calia una propedèutica
intel·lectual per aprendre a distingir entre el que podem
dir amb sentit i el que, transcendint tot dir, només pot
mostrar-se en el que diem. I aquesta és justament la funció
que li correspon al TLP. Valgui, com a exemple de la bondat d’aquesta
interpretació de la finalitat del TLP i de la significació
del pròleg, el parer d’un conegut estudiós
del vienès que en els anys 80 va recollir explícitament
aquell resultat tan positiu de l’evolució de la crítica
filosòfica:
[...]
Wittgenstein otorgó, en el sentido de William James, un
valor propio y específico a aquel ámbito que no
es accesible al ser humano mediante la experiencia, entendida
en el sentido del positivismo. Este segundo aspecto de la filosofía
de Wittgenstein, que ha hecho de él uno de los más
importantes místicos del siglo XX, ha sido a menudo pasado
por alto.
Procedim, per tant, a individuar i comentar com segueix les idees
guia del TLP que Wittgenstein exposa en els vuit paràgrafs
del pròleg:
2.1.
1r paràgraf: la confessió de l’objectiu
Aquest
llibre potser només el comprendrà aquell qui ja
hagi pensat un cop pel seu compte els pensaments que hi són
expressats – o bé uns pensaments de semblants –.
No és, per tant, cap manual. – El seu objectiu s’hauria
assolit si agradés a algú que el llegís comprenent-lo.
Wittgenstein
és conscient que no tothom comprendrà el seu llibre,
sinó només aquells que ja hagin tingut els mateixos
pensaments del TLP o uns de semblants. I per això diu que
el seu llibre no és cap manual. Aquesta convicció
sembla contradir l’afirmació que hem establert en
la presentació: que el TLP pot ser entès com una
guia mistagògica, com una propedèutica per ascendir,
a través del llenguatge, vers «allò més
alt». En realitat, però, no és així,
car, sense una precomprensió o pensament previ de naturalesa
metafísica sobre la realitat com a totalitat, ningú
no pot ser conduït vers una visió transcendent del
món. Es tracta, en efecte, de comprendre el sentit fonamental
del llibre, no les seves tesis particulars lògiques i filosoficolingüístiques,
ja que aquestes poden ser enteses en elles mateixes a partir de
l’argumentació que Wittgenstein aporta en les subtesis
i en les tesis preparatòries (normalment, les proposicions
de la darrera tesi i les proposicions amb decimal 0 de la pròpia
tesi). Si el llibre fos un manual de lògica o de filosofia
del llenguatge, la seva comprensió dependria gairebé
exclusivament de la seva argumentació i desplegament interns.
Però el sentit del TLP apunta més enllà de
la literalitat del seu propi text. Requereix, per tant, haver
tingut prèviament el pensament del món com a totalitat
referida a la necessitat d’un fonament transcendent, absolut:
Ver
esa totalidad de los hechos como autocontenida o como un todo
limitado es ejercitar nuestra imaginación (como distinta
de la fantasía) y ver un aspecto de esa totalidad que no
es de inmediato aparente.
Que
el llibre té una finalitat que va més enllà
del text escrit, és cosa que Wittgenstein mateix afirma
ja en el primer paràgraf del pròleg. El lector,
doncs, ha de connectar amb aquest objectiu i arribar-hi per entendre’n
el sentit en què descansa. I la «prova» subjectiva
que ha assolit aquest Zweck és el Vergnügen (satisfacció,
plaer) que li proporcionarà. Dit de manera inversa, qui
pugui llegir el llibre amb la precomprensió que requereix
el seu sentit, se’n sentirà complagut. I aquesta
sensació agradable és l’objectiu que s’hi
persegueix. Per què? La resposta sembla òbvia, si
es té en compte que en aquest primer paràgraf ressona
i s’anticipa implícitament tota la primera tesi del
TLP, mal anomenada per alguns estudiosos «ontològica»:
qui no bandeja del pensament la idea que el món és
una totalitat limitada de fets casuals, sinó que en treu
la conseqüència que el món planteja la problemàtica
del seu fonament metafactual, se sentirà satisfet en comprovar
que el llibre confirma aquesta perspectiva i àdhuc la justifica
des de dintre mateix dels límits del món.
2.2.
2n paràgraf: el sentit del llibre
El
llibre tracta dels problemes filosòfics i mostra –
tal com crec – que el plantejament d’aquests problemes
descansa en la mala comprensió de la lògica del
nostre llenguatge. Hom podria aferrar potser tot el sentit del
llibre amb les paraules: el que en principi es deixa dir, es deixa
dir clarament; i sobre allò de què no es pot parlar,
hom ha de callar.
El
segon paràgraf avança, al seu torn, la teoria logicofigural
del llenguatge que Wittgenstein desenvoluparà en la tesi
segona. Aquesta teoria afirma que el llenguatge humà té
una estructura lògica, però no una estructura lògica
qualsevol, sinó transcendental, ja que la lògica
és per a Wittgenstein transcendental (TLP 6.13). Això
vol dir que la lògica és la condició de possibilitat
del llenguatge significatiu sobre el món. Se li atribueix
així el mateix paper que Kant havia assignat a les condicions
de possibilitat transcendentals del pensament. El gir transcendental
kantià gira ara sobre si mateix: ja no s’instal·la
en el pensament després d’haver abandonat l’ésser,
sinó que surt del pensament per instal·lar-se en
la lògica comuna al llenguatge i als fets. La lògica
formal de Frege i Russell-Whitehead deixa de ser pura fonamentació
simbòlica de la matemàtica i passa a ser condició
de possibilitat de tot dir i pensar amb sentit. Per això,
ni Frege ni Russell mai no van entendre el deixeble.
El segon paràgraf del pròleg afirma que el llibre
tracta dels problemes filosòfics de què s’han
ocupat tradicionalment els pensadors. En el sentit fort de la
paraula, el llibre és, doncs, metafísic, ja que
els problemes filosòfics autèntics han apuntat a
la interpretació de la realitat com a totalitat. Que la
solució, però, d’aquests problemes en el passat
hagi estat un intent fallit – com Wittgenstein insinua –,
ha depès d’un plantejament incorrecte. I aquesta
incorrecció consisteix a haver mal interpretat la lògica
del llenguatge, que és transcendental. Com diu un dels
coautors de l’edició crítica del TLP:
El
Tractatus no vol, per tant, només aclarir determinats malentesos
de la lògica del llenguatge, sinó condemnar alhora
el mal ús del llenguatge – una intenció en
què coincideix amb els esforços de Karl Kraus.
Que
la lògica sigui transcental també significa, al
seu torn, que ella dictamina quin llenguatge és el que
té sentit i quin llenguatge no. Wittgenstein sembla insinuar
que les solucions filosòfiques del passat han errat el
camí perquè no han sabut distingir entre llenguatge
amb sentit i llenguatge sense sentit. Si s’hagués
tingut consciència clara de la lògica transcendental
del llenguatge, s’hauria vist clarament què es deixa
dir (was sich überhaupt sagen laßt) i què no
es deixa dir i, per tant, imposa un silenci respectuós
i absolut. Fixar aquesta distinció amb nitidesa, de manera
que el lector se senti complagut perquè se li preserva
el fonament transcendent del món en obligar-li a guardar
silenci, constitueix – com l’autor mateix afirma –
tot el sentit del llibre. La conseqüència intel·lectual
és que els clàssics problemes de la filosofia, tot
i restar tan irresolts com en el passat, són il·luminats
ara per la comprensió cabal de la impossibilitat de resoldre’ls
teòricament, ja que estan connectats amb el fonament transcendent
del món, sobre el qual no es pot parlar en un llenguatge
significatiu, atès que «allò més alt»
no es deixa dir. Per a Wittgenstein, aquests problemes només
tenen solució en la «forma de la vida», que
és ètica, estètica i mística, com
intentarà explicar a partir de TLP 6.41. Nova analogia,
doncs, amb Kant: barrat el camí teòric a la metafísica
(Crítica de la raó pura), aquesta és possible
en la forma pràctica de la vida (Crítica de la raó
pràctica).
Resulta evident la importància cabdal d’aquest segon
paràgraf per interpretar el paper de la tesi setena en
el conjunt del TLP, que ja es formula aquí gairebé
literalment: un cop assolida la distinció transcendental
entre llenguatge amb sentit i llenguatge sense sentit, el silenci
metafísic constitueix un imperatiu ètic absolut,
objectiu. Callar per viure, i viure de manera transcendental;
així és com es pot sentir que la vida té
sentit i que no resta presonera de l’atzarositat del món:
vet aquí l’exigència ètica incondicional
(en darüber muß man schweigen de TLP 7 cal subratllar
el muß, que no és un soll) que Wittgenstein vol compartir
amb el lector que ja hagi tingut una precomprensió del
món com a necessitat d’un fonament fora d’ell.
El Tractatus només ofereix la fonamentació filosòfica
de l’imperatiu del silenci, que fa possible una vida no
escrita amb fets, sinó de manera èticament, estèticament
i místicament transcendental.
2.3.
3r paràgraf: el límit del pensar
El
llibre vol, per tant, traçar un límit al pensar,
o més aviat – no al pensar, sinó a l’expressió
dels pensaments: car per traçar un límit al pensar,
hauríem de poder pensar els dos costats d’aquest
límit (hauríem, per tant, de poder pensar el que
no es deixa pensar).
El
tercer paràgraf continua la idea anterior de traçar
un límit al llenguatge amb sentit per barrar el pas a la
solució teòrica dels problemes filosòfics.
El llenguatge, i no les condicions transcendentals de possibilitat
del pensament, constitueix el límit del pensament humà.
La raó és òbvia: es tracta del llenguatge
vist amb els ulls de la lògica transcendental. En retornar
a Cambridge a començaments de l’any 1929, el vienès
rebutjarà que només en el llenguatge de la lògica
formal es pugui reconèixer i traçar els límits
del pensament humà i del llenguatge significatiu. Per això
anirà encunyant amb força creixent la idea de «jocs
de llenguatge». O sigui, admetrà que tots els jocs
de llenguatge, amb les regles internes a cadascun d’ells,
acaben traçant el límit que en el primer període
havia atribuït només al joc de la lògica. Un
text del Quadern Blau resulta prou eloqüent respecte d’aquest
canvi:
El
signe (la frase) obté el seu significat del sistema de
signes, del llenguatge al qual pertany. Toscament: comprendre
una frase significa comprendre un llenguatge.
Com a part del sistema del llenguatge, es pot dir “la frase
té vida”. Però hom se sent temptat a imaginar
allò que dóna vida a la frase com a quelcom d’una
esfera oculta que acompanya la frase. Ara bé, sigui el
que sigui el que l’acompanyaria, per a nosaltres només
seria un altre signe.
Traçar
un límit al pensament en el llenguatge implica desmuntar
l’enfocament kantià, que traçava aquest límit
en el pensament mateix. El pensament està limitat i possibilitat
per la lògica transcendental del llenguatge, no pels conceptes
apriòrics de l’enteniment ni per les idees reguladores
de la raó. L’engany de Kant, que Wittgenstein sembla
denunciar aquí, es pot formular així: el pensament
pot mirar-se a si mateix. Però això pressuposaria
que, tot i restar vinculat a les estructures conceptuals apriòriques
que el fan possible, podria col·locar-se més enllà
de si mateix per poder-se contemplar. Per a Wittgenstein, en canvi,
no hi ha res previ al funcionament logicotranscendental del llenguatge.
La mirada sobre un mateix també és una mirada des
del llenguatge i feta possible per la lògica del llenguatge,
ja que equival a la sensació que el subjecte té
del món com una totalitat limitada de fets contingents.
No és possible col·locar-se fora del món:
l’ésser humà no és el fonament transcendent
del món, sinó el subjecte metafísic que el
contempla com un tot limitat i necessitat de fonament (TLP 5.641).
No és possible pensar el fonament transcendent del món:
error de la metafísica clàssica, per a Wittgenstein.
L’únic accés possible que preserva la seva
realitat i dignitat absoluta, el desclou l’imperatiu del
silenci, car aquest fa possible viure de manera transcendental
en la forma pràctica de la vida. I viure de manera transcendental
significa intenta mirar la vida des de l’altre costat del
límit, ja que límit és un concepte dialèctic:
només encercla en la mesura que delimita el que queda a
l’altre costat i així ho afirma.
2.4.
4t paràgraf: el límit en el llenguatge
El
límit, per tant, només podrà ser traçat
en el llenguatge i el que es troba més enllà del
límit serà simplement sense-sentit.
El quart paràgraf introdueix la famosa afirmació
segons la qual allò que es troba més enllà
del límit logicotranscendental del llenguatge és
simplement Unsinn. Cal anar alerta amb aquesta paraula. Sovint
ha estat interpretada com a absurd. Però ens sembla una
interpretació exagerada, que es podria utilitzar per a
dir, erròniament, que el jove Wittgenstein considerava
Déu un absurd metafísic. Segons Fann, precisament
per no haver observat acuradament les distincions que Wittgenstein
estableix entre unsinnig (en anglès: nonsensical) i sinnlos
(en anglès: senseless), alguns intèrprets del TLP,
i entre ells assenyaladament els logicopositivistes i antimetafísics
del Cercle de Viena, no van comprendre la valoració positiva
que Wittgenstein fa de l’intent de transcendir el món:
«El fracàs en la comprensió de les distincions
de Wittgenstein resulta de la mala interpretació del Tractatus
com un tractat antimetafísic.» L’error consisteix
a no adonar-se que en el TLP aquests termes expressen categories
lògiques, no valoratives. Així, les proposicions
no empíriques, les proposicions que no són sinnvoll
o plenes de sentit, es divideixen entre les que intenten dir quelcom
sobre el límit del llenguatge o proposicions «buides
de sentit» (sinnlos), com ara les de la lògica i
les matemàtiques, i les que pretenen afirmar quelcom sobre
el que hi ha a l’altre costat del límit o proposicions
«sense-sentit» (unsinnig). Ara bé, que totes
elles siguin pseudoproposicions, val a dir, que no siguin proposicions
en sentit estricte, no significa pas que només siguin això
i prou. Per a Fann, aquest és l’error en què
va caure Stenius, un dels primers grans comentaristes del Tractatus
logico-philosophicus. Val la pena de reproduir íntegrament
la tesi de Fann al respecte:
Allò
inexpressable (o allò místic) es qualsevol cosa
que és important per la vida. El punt global del Tractatus
rau precisament a mostrar allò inexpressable exhibint clarament
allò expressable.
Contra la interpretació estàndard del Tractatus,
jo mantinc que no és antimetafísic. A l’inrevés,
Wittgenstein estava defensant la metafísica en una forma
similar a l’intent d’un teòleg de defensar
la religió quan diu: ‘Tots els intents de provar
l’existència de Déu estan mancats de sentit,
car no es tracta, de cap manera, d’una prova – és
una qüestió de fe.’
En
altres paraules, si el mot Unsinn apareix en el pròleg
en dependència immediata de la concepció del llenguatge
com a límit logicotranscendental del pensament, llavors
és justament aquesta teoria del límit la que permet
de comprendre el significat d’aquell mot. Tot llenguatge
que intenta dir el que no es deixa dir, és un discurs sense-sentit.
Cosa que no vol pas dir que el seu tema no sigui important. Al
contrari! El seu objecte tracta, justament, de la cosa més
important, tant per a l’ésser humà en general
com per al pensador i home Wittgenstein al llarg de tota la seva
vida i producció filosòfica. El TLP afronta els
clàssics problemes de la metafísica per fer-los
desaparèixer com a problemes teòrics i afirmar el
primat de llur solució pràctica.
2.5.
5è paràgraf: sense fonts?
Fins
a quin punt els meus esforços coincideixen amb els d’altres
filòsofs, no vull jutjar-ho. Certament, el que aquí
he escrit no té en absolut la pretensió de novetat
en el detall; i per això tampoc no indico cap font, car
m’és indiferent si el que jo he pensat ja ha estat
pensat per un altre abans de mi.
Del
cinquè paràgraf del pròleg es pot fer una
lectura merament negativa: Wittgenstein no citaria les fonts del
seu treball perquè no li importaven, i àdhuc menyspreava,
les solucions anteriors dels problemes filosòfics de què
parlava en el segon paràgraf. No creiem, però, que
aquesta sigui la lectura més coherent amb el tenor literal
del text. Cal observar, primer, que reconeix que altres filòsofs
del passat han encaminat els seus esforços en la mateixa
línia o objectiu; segon, admet que no es pot atribuir novetat
a tots els enunciats particulars de la seva obra; i, en tercer
lloc, l’única cosa que li resulta indiferent és
que algú hagi pensat efectivament el mateix que ell escriu
en el llibre, no que se li hagin avançat en el temps. El
que resulta important per a ell és que s’hagi pensat
la qüestió de fons del TLP, no qui ho ha fet ni com
ho ha fet. En el primer paràgraf ja havia establert com
a condició prèvia per entendre l’obra que
el lector posseís una precomprensió del tema de
fons o sentit del llibre.
2.6.
6è paràgraf: Frege i Russell
Només
això vull esmentar, que dec a les magnífiques obres
de Frege i als treballs del meu amic el senyor Bertrand Russell
gran part de l’estímul per als meus pensaments.
El
sisè paràgraf confirma aquesta lectura positiva
de l’anterior, car Wittgenstein es reconeix explícitament
deutor de Frege i Russell. Evidentment, d’ells havia assimilat
un moment molt important en la història de l’evolució
de la lògica formal. Però també resulta obvi
que, en aquest paràgraf, es desmarca del programa logicista
de fonamentació de la matemàtica, no perquè
no el consideri interessant en els seus propis límits,
sinó perquè ni Frege ni Russell consideraven la
lògica com a transcendental. Va ser gràcies als
treballs de Wittgenstein que Russell va començar a utilitzar
la lògica formal com a base de la seva concepció
filosòfica del món, anomenada «atomisme lògic».
I, al seu torn, per aquelles paradoxes de la història,
l’atomisme lògic deixà la seva petja en la
traducció del TLP a l’anglès, ja que el terme
Sachverhalt va rebre de Russell, amb l’anuència una
mica inconscient o precipitada de Wittgenstein, la versió
d’atomic fact. El que el vienès, doncs, reconeix
als seus grans mestres aquí, té pretensions força
modestes: el van estimular a pensar pel seu compte. Que no és
poc en filosofia!
2.7.
7è paràgraf: el valor de l’obra
Si
aquest treball té un valor, consisteix en dues coses. Primer,
que en ell estan expressats pensaments, i aquest valor serà
tant més gran com millor estiguin expressats els pensaments.
Com més s’hi hagi encertat en el clau. – Aquí
sóc conscient d’haver restat molt per sota del possible.
Simplement per això, perquè les meves forces per
acomplir la tasca són massa escasses. – Tant de bo
vinguin d’altres i ho facin millor.
El contingut d’aquest paràgraf no parla de la modèstia
que, en general, ha de tenir tot escriptor per guanyar-se la benvolença
del lector. La modèstia de Wittgenstein no es refereix
només ni principalment a la consciència de les seves
limitacions personals. Aquestes, les percebia amb total claredat,
ja que, al llarg de tota la seva vida, el vienès va ser
plenament conscient que una de les febleses personals que més
el van torturar i que mai no va acabar de dominar va ser el pecat
de vanitat. A l’orgull i a la vanitat atribuïa ell,
justament, un greu error de perspectiva: que no permeten de percebre
objectivament el valor del propi treball. Consideri’s, per
exemple, la següent anotació: «Fins i tot qui
lluita contra la seva vanitat, però en això no reïx
completament, sempre s’enganyarà sobre el valor del
seu producte.» I vegi’s l’encertat comentari
de Monk sobre el tema:
No
hi ha cap dubte que, malgrat que ell considerava l’ètica
com un domini sobre el qual no es podia dir res, Wittgenstein
pensava, tanmateix, i deia moltes coses sobre problemes morals.
De fet, es pot dir que la seva vida va estar dominada per una
lluita moral – la lluita per ser anständig (decent),
cosa que per a ell significava, sobretot, superar les temptacions
que brollaven del seu orgull i de la vanitat de ser deshonest.
Serveixin
també les següents anotacions, procedents de The Bergen
Electronic Edition, per tal de percebre la magnitud del problema
que la vanitat representava per a Wittgenstein, qui la sentia
i la patia bàsicament en relació amb els seus pensaments
filosòfics, el valor que els atorgava i la fama consegüent
de publicar-los, així com en relació amb el gran
concepte que tenia de si mateix:
No
em pot passar gairebé res més agradable que quan
algú em pren de la boca, per dir-ho així, els meus
pensaments i els desplega, per dir-ho així, a l’aire
lliure. Naturalment, tot això està barrejat amb
molta vanitat, però no és pura vanitat.
Més
tard va néixer en part de l’instit d’imitació
(havia llegit els Diaris de Keller), en part de la necessitat
de posar per escrit alguna cosa de mi. Es tractava, per tant,
en gran part de vanitat.
És
essencial allò a què es refereix la vanitat. Actua
destructivament només quan es refereix a allò més
alt.
Si
no estàs disposat a sacrificar el teu treball per alguna
cosa encara més alta, no hi haurà cap benedicció
en ell. Car rep la seva altura perquè tu el col·loques
en el lloc correcte en relació amb l’ideal. Per això,
la vanitat destrueix el valor del treball.
A
causa d’això es va excitar la meva vanitat, que amenaçava
de robar-me un alte cop la pau, si no solucionava l’assumpte
– si més no, per a mi – per mitjà d’una
publicació.
Estic
ple de vanitat. (La vanitat no m’abandona mai.)
Vanitat
i baixesa juguen un paper en tot, sense excepció, el que
escric o penso. Com a mínim, la baixesa és sempre
la següent porta.
I
la meva imaginació de ser un ésser humà extraordinari
és certament molt més antiga que la meva experiència,
la del meu talent especial.
I
només si em pogués perdre en la religió,
podrien desaparèixer aquests dubtes. Car només la
religió podria destruir la vanitat i penetrar en totes
les escletxes.
Ara
bé, totes aquestes cites no testimonien només una
lluita ètica personal, tensa i constant, sinó sobretot
la idea que Wittgenstein tenia del valor d’un treball filosòfic:
és tant més valuós com més aconsegueix
l’expressió nítida d’uns pensaments
que permeti’n a «allò més alt»
mostrar-se en el llenguatge. I aquest és el matís
filosòfic de la modèstia que expressa en el setè
paràgraf del pròleg al TLP: tem que els pensaments
que hi són exposats no hagin realitzat prou bé l’ideal
d’una cristal·lina separació entre el que
pot ser dit i el que només pot ser mostrat a través
del que pot ser dit. Considera, doncs, implícitament que,
si ha fallat en aquest intent, el lector no podrà ser ben
conduït per l’escala que després podrà
llançar un cop hagi arribat a la meta. El paràgraf
setè revela també així el sentit del llibre:
ascendir fins a «allò més alt».
2.8. 8è paràgraf: la solució definitiva
En
canvi, em sembla intangible i definitiva la veritat dels pensaments
aquí comunicats. Sóc, per tant, del parer d’haver
resolt definitivament els problemes en l’essencial. I si
en això no m’erro, llavors el valor d’aquest
treball consisteix ara, en segon lloc, en el fet que mostra que
poc que s’ha fet quan aquests problemes estan resolts.
El
darrer paràgraf del pròleg confirma la lectura anterior:
Wittgenstein no dubta que la seva aportació a la solució
dels problemes filosòfics sigui correcta i definitiva;
només dubta que hagi aconseguit expressar-la amb prou claredat
i exactitud perquè el lector pugui reconèixer-la.
Ara bé, de quina solució es tracta? Evidentment,
no pas d’una solució teòrica, ja que la teoria
logicotranscendental del llenguatge barra el pas a tota solució
teòrica dels problemes metafísics. L’imperatiu
del silenci de la tesi setena ho prescriu taxativament: «Sobre
allò de què no es pot parlar, hom ha de callar.»
L’error de la metafísica clàssica descansava
en un miratge: creia poder parlar d’«allò més
alt». Si el llenguatge, en canvi, només resulta significatiu
quan obeeix l’estructura lògica transcendental que
comparteix amb el món, llavors resulta obvi que el discurs
de la metafísica – no el seu objectiu – és
sense-sentit. La solució es trasllada, doncs, a l’esfera
pràctica de la vida: l’ètica, l’estètica
i la mística. I per això diu el jove filòsof
que el seu llibre acaba fent ben poca cosa, car té caràcter
més aviat negatiu: mostra què és el que no
s’ha de fer, o sigui, ocupar-se d’«allò
més alt» teòricament, discursivament. Però,
justament, aquesta activitat negativa de barrar el pas a la reflexió
metafísica és la condició de possibilitat
perquè el lector acabi reconeixent – si mai ha tingut
el mateix pensament o un de semblant – que cal tancar el
llibre per obrir-se a la vida real, a la forma de la vida que
preservi el transcendent precisament perquè visqui ancorada
en ell a través de l’ètica, l’estètica
i la mística. S’ha fet poc perquè és
moltíssim més el que queda per fer. S’ha desbrossat
el camí perquè viure de manera transcendental, amb
integritat-decència ètica, sigui possible.
Contra la xerrameca fàcil i prolífica sobre el transcendent
de la Viena dels Habsburg, Wittgenstein, igual que altres literats
importants de l’època, oposa una forma d’autocontenció
filosòfica que preservi i faci possible el que el discurs
laxe acaba banalitzant. La crisi històrica del llenguatge
metafísic, sentida a les acaballes de l’imperi austrohongarès,
requereix la navalla de la mesura en el llenguatge. Com han mostrat
Janik i Toulmin, la situació artística, política
i social de la Viena dels darrers temps dels Habsurgs, i no pas
Cambridge, constitueix, en efecte, l’origen real i permanent
dels interessos filosòfics de Wittgenstein, els quals es
resumeixen en l’esforç per trobar – gràcies
a la crítica del llenguatge – una demarcació
clara entre el món dels fets i l’esfera dels valors,
amb la finalitat de fer d’aquests darrers la base d’una
rigorosa coherència ètica individual que permeti
de superar les hipocresies de la societat vienesa i del discurs
oficial sobre el transcendent:
Filosòficament,
aquesta qüestió [si hi ha alguna manera de delimitar
des de dintre l’abast i els límits del que es pot
dir] epitomitza tot el debat cultural de la Viena de fin-de-siècle
tal com l’hem estudiat aquí. I qualsevol que produís
una Sprachkritik completament general que satisfés tots
aquests requisits – una Sprachkritik que fos més
rigorosa i menys exposada a la refutació que la de Mauthner
– podria sentir legítimament que, d’un sol
cop, havia aconseguit resoldre el problema intel·lectual
central i més urgent de l’època.
Problemes, doncs, resolts irresoltament; solució pràctica
que dissipa l’engany de cercar una solució teòrica;
negació de la pretensió de teoria atribuïda
a l’ètica, l’estètica i la mística;
exigència ètica de callar per poder viure autènticament:
vet aquí el poc que s’ha fet. I no es tracta de falsa
modèstia, perquè aquesta manca de definició
positiva de la filosofia ja pot resultar excessiva. És
poc, als ulls de Wittgenstein, perquè el TLP no val més
que un instrument ben calibrat, una escala ben projectada per
pujar més amunt. I si el lector s’aferra a ella per
no moure’s, espaordit, del seu lloc, no entén ni
el sentit ni la finalitat de l’escriptura. O sigui, no ha
tingut encara els mateixos pensaments o uns de semblants, o té
por de tenir-los.
2.9.
Conclusions
Des del pròleg seria possible establir relacions amb les
tesis i deteminades proposicions del TLP. Podem dir, per exemple,
que el segon paràgraf està relacionat amb les tesis
2 i 3, car aquestes exposen la forma com Wittgenstein duu a terme
l’anàlisi lògica de les proposicions plenes
de sentit i la teoria logicofigural del llenguatge, però
també amb la tesi setena, que apareix formulada aquí
per primera vegada. El tercer paràgraf anticipa la tesi
quarta, car en ella s’identifica el pensament amb la seva
expressió en la proposició plena de sentit, que
és un model de la realitat (TLP 4.01) donades condicions
de veritat lògiques que no siguin ni tautològiques
ni contradictòries (TLP 4.44, 4.45, 4.46). I la segona
part del vuitè paràgraf es podria relacionar amb
TLP 6.52, car aquesta entrada declara que els problemes vitals,
un cop resoltes les qüestions científiques, deixen
de ser cap qüestió més. La raó és
clara: Wittgenstein ha barrat el pas a la solució teòrica
dels problemes metafísics de la vida. O sigui, no pot haver-hi
un discurs filosòfic més enllà del discurs
científic, car no hi ha cap qüestió metafísica
que pugui ser resolta a través del llenguatge. Això
no vol dir que no existeixin els problemes vitals. Al contrari:
són els més importants per a l’ésser
humà i la ciència no té cap competència
sobre ells. Però no poden ser tractats filosòficament,
perquè el discurs que en resulta és sense-sentit.
L’única solució segueix la línia de
la Crítica de la raó pràctica de Kant.
En conclusió, quina relació hi ha, segons el pròleg,
entre la tesi setena i el sentit del llibre? Hi apareix com la
conseqüència ètica absoluta de copsar nítidament
la distinció entre el que pot ser dit gràcies a
la teoria logicofigural del llenguatge i «allò més
alt» que, pel seu caràcter transcendent, només
pot mostrar-se en el llenguatge. L’imperatiu del silenci
indica la meta vers on camina tot el procés reflexiu del
TLP: la solució pràctica dels problemes metafísics
de la vida en una forma d’existència humana que visqui
èticament, estèticament i místicament de
l’absolut. La tesi setena tanca la reflexió teòrica
per obrir pas a la forma de la vida. Qui comprèn Wittgenstein
i s’hi mostra d’acord, sent ara la satisfacció
de veure’s alleugerit dels difícils problemes vitals
de la metafísica i de poder-los traslladar a la «forma»
de la seva vida. I, a la inversa, des d’aquest terreny pràctic
no escrit es comprèn millor la funció aparentment
negativa, però en el fons positiva, de l’escriptura
del TLP. Per això la tesi setena no conté cap desenvolupament:
callar i viure, callar per poder viure, és la finalitat
que persegueix el migrat parlar de Wittgenstein (unes 60 pàgines).
3.
Terminologia lògica: allò que es pot dir gràcies
al límit
Wittgenstein fa un ús força
constant de la terminologia (paraules i expressions) amb què
articula els seus pensaments. Ens proposem ara de recollir i comentar
alguns termes especialment significatius que ajudin a entendre
millor la concepció transcendent de la vida que defensa
el TLP. Esperem així poder precisar més el sentit
global del l’obra que ja es tematitza prou clarament en
el pròleg ben interpretat.
3.1.
Tatsache, Sachverhalt i Sachlage
Un primer grup de paraules resulta essencial per entendre el Tractatus.
Es tracta dels mots Tatsache (fet), Sachverhalt (estat de coses)
i Sachlage (situació). Es troben escampats arreu i apareixen
en innomblables entrades:
Tatsache:
1.1, 1.1, 1.12, 1.13, 1.2 , 2, 2.0121, 2.06, 2.1, 2.141, 2.16,
3, 3.14, 3.142, 3.143, 4.016, 4.0312, 4.061, 4.063, 4.122, 4.1221,
4.1272, 4.2211, 4.463, 5.156, 5.43, 5.461, 5.5151, 5.542, 5.5423,
6.111, 6.113, 6.2321, 6.43, 6.4321. En total, 35 entrades.
Sachverhalt: 2, 2.01, 2.012, 2.0121, 2.0122, 2.0124, 2.013, 2.0123,
2.0141, 2.0272, 2.03, 2.031, 2.034, 2.04, 2.05, 2.032, 2.06, 2.061,
2.62, 2.11, 3.21, 2.201, 3.001, 3.0321, 4.023, 4.0311, 4.1, 4.122,
4.2, 4.21, 4.2211, 4.25, 4.27, 4.3. En total, 33 entrades.
Sachlage: 2.0121, 2.0122, 2.014, 2.11, 2.202, 2.203, 3.02, 3.11,
3.144, 4.021, 4.03, 4.031, 4.032, 4.04, 4.124, 5.125, 4.462, 4.466,
5.135, 5.156, 5.525. En total, 22 entrades.
Contràriament
al que podria semblar a primera vista, aquests termes no són
categories ontològiques. És cert que estan referides
al món i que Wittgenstein les utilitza en connexió
amb els corresponents termes lògics aplicats al llenguatge:
els noms i les proposicions. Però cal tenir en compte que,
en sentit estricte, són ontològiques aquelles categories
que la metafísica elabora per descriure la darrera estructura
de la realitat. I Wittgenstein, com sabem, no pretenia, ni creia
possible, formular una metafísica explícita. Cosa
que no vol pas dir que el TLP no sigui un llibre d’intencions
metafísiques. A més a més, tot i que aquests
són termes que s’utilitzen habitualment en el llenguatge
alemany col·loquial, en el TLP adquireixen un sentit particular,
car hi actuen com a elements de l’anàlisi logicotranscendental
de les proposicions significatives. I aquí ens sembla,
justament, que es troba el quid de la qüestió: es
tracta de categories lògiques aplicades al món.
Wittgenstein no pretén substituir amb elles l’anàlisi
física del món que duen a terme les ciències
naturals, ja que:
4.111
La filosofia no és cap de les ciències naturals.
(La paraula «filosofia» ha de significar alguna cosa
que estigui per damunt o sota, però no al costat de les
ciències naturales.)
Correspon
a les ciències determinar quins són els darrers
components del món, com s’estructuren conjuntament
i en quines relacions legaliformes es troben els uns amb els altres.
El TLP no és ni un manual de metafísica i/o d’ontologia,
ni conté una descripció física del món.
Per això la pregunta per la identificació, en la
realitat, dels objectes simples que integren els estats de coses
amaga la suposició implícita, i errònia,
que el TLP diu com és el món. El Tractatus només
mostra l’estructura lògica comuna al món i
al llenguatge, i que és la condició transcendental
de possibilitat perquè el llenguatge, quan es refereix
al món, pugui ser significatiu. No sembla encertat, doncs,
interpretar les tesis primera i segona del TLP com a tesis ontològiques.
Probablement, seria més exacte dir que són tesis
lògiques sobre el món. Igual que les tesis tercera
i quarta són tesis lògiques sobre el pensament i
sobre el llenguatge. Una entrada del TLP ho confirma plenament
respecte de la categoria «proposició elemental»,
ja que el que Wittgenstein hi diu resulta extensible a les altres
categories lògiques de la seva obra:
5.5562
Si, a partir de raons purament lògiques, sabem que hi ha
d’haver proposicions elementals, llavors ho ha de saber
tothom qui comprengui les proposicions en llur forma inanalitzada.
Existeix,
d’altra banda, una carta de Wittgenstein des del camp de
presoners de Cassino que mostra la significació lògica
que ell atribuïa a la seva terminologia sobre el món,
així com el fet que Russell, a qui respon, no entenia les
distincions terminològiques de Wittgenstein en sentit lògic:
P.S.
Després d’acabar la meva carta, em sento, tanmateix,
incitat finalment a respondre algunes de les teves preguntes més
senzilles: 1) «Quina diferència existeix entre Sachverhalt
i Tatsache?» Un Sachverhalt és allò que correspon
a una proposició elemental en cas que sigui vertadera.
Una Tatsache és allò que correspon al producte lògic
de proposicions elementals en cas que aquest producte sigui vertader.
La raó per la qual introdueixo la Tatsache abans del Sachverhalt
necessitaria un llarg aclariment. 2) [...] És cert que
no sé quins són els components d’un pensament,
però sé que hi ha d’haver tals components
que corresponen a les paraules del llenguatge. La classe de relació
entre els components del pensament i el fet figurat és,
de bell nou, irrellevant. Descobrir-la seria cosa de la psicologia.»
Aquesta
constatació ens planteja, al seu torn, la pregunta per
la seva finalitat: per què Wittgenstein comença
el TLP amb tesis lògiques sobre el món? La resposta
és simple, però carregada de conseqüències:
perquè el vol acabar en la tesi del silenci ètic
TLP 7). Fixem-nos que tot el TLP consisteix en un moviment ascensional
que parteix de la interpretació lògica del món,
passa per l’anàlisi logicotranscendental i figural
del llenguatge, i acaba en els enunciats transcendentals de la
tesi sisena sobre l’ètica, l’estètica
i la mística, després de la qual cosa pot cloure’s
amb la tesi setena. El camí ha quedat dibuixat de manera
completa i el lector ha estat conduït fins a la frontera
entre el món i el transcendent, que és on Wittgenstein
el vol portar perquè des d’aquí pugui contemplar
la vida correctament, o sigui, metafísicament. Valgui el
següent enunciat com a confirmació d’aquesta
lectura:
1.13
Els fets en l’espai lògic són el món.
El
món és vist en el TLP en perspectiva logicotranscendental.
Els fets només són fets en aquest espai lògic
a priori que fa possible el llenguatge significatiu. No es pot
tractar, doncs, de fets en el sentit habitual del mot, ni simplement
dels fets descrits i categoritzats per les ciències, ni
de categories ontològiques sobre les coses en si. L’enfocament
del Tractatus és radicalment lògic. Encara més,
és justament aquest espai lògic allò que
fa possible que el llenguatge col·loquial es pugui referir
al món i que la ciència pugui elaborar un llenguatge
significatiu sobre els fenòmens:
5.552
L’«experiència» que necessitem per a
entendre la lògica no és la de que quelcom es comporta
així i aixà, sinó que quelcom és:
però això justament no és cap experiència.
La lògica és prèvia a qualsevol experiència
– que quelcom sigui així.
És prèvia al com, no prèvia al què.
3.2.
Sinn i Bedeutung
Un segon grup de termes aboca al mateix resultat. Es tracta de
la distinció entre Sinn i Bedeutung, que habitualment es
tradueixen per sentit i referència. Heus ací les
recurrències:
Sinn:
2.0211, 2.221, 3.13, 3.142, 3.1431, 3.144, 3.3, 3.31, 3.328, 3.34,
3.341, 4.002, 4.02, 4.021, 4.022, 4.027, 4.03, 4.031, 4.032, 4.061,
4.0621, 4.063, 4.064, 4.1211, 4.1221, 4.1241, 4.2, 4.431, 4.465,
4.5, 5.02, 5.122, 5.2341, 5.25, 5.2521, 5.44, 5.46, 5.4732, 5.4733,
5.514, 5.515, 5.5302, 5.5542, 5.641, 6.124, 6.126, 6.232, 6.41,
6.521. En total, 49 entrades.
Bedeutung:
3.203, 3.261, 3.3, 3.314, 3.315, 3.317, 3.323, 3.328, 3.33, 3.331,
4.241, 4.242, 4.243, 5.02, 5.31, 5.451, 5.461, 5.4733, 5.535,
5.55, 6.124, 6.126, 6.232, 6.2322, 6.53. En total, 25 entrades.
Wittgenstein
va heretar la distinció entre Sinn i Bedeutung de Frege.
Ara bé, Wittgenstein creia que Frege, en articular la proposició
en les dimensions d’un sentit i d’una referència,
i tractar-la com un nom, no s’adonava que, en el fons, feia
dependre el sentit de la proposició de la seva referència:
no podríem comprendre una proposició sense conèixer
abans la seva referència o valor de veritat, com tampoc
no podem comprendre un nom sense conèixer-ne la referència
que el constitueix (l’objecte que cau sota ell). Per això,
la teoria de Wittgenstein aporta la novetat de tractar una proposició
i un nom com a realitats de valor lògic diferent. Així
el sentit només és producció de la proposició
i els noms esdevenen ara elements lògics constitutius de
la proposició, però no criteri d’allò
que pugui ser el sentit d’una proposició. La proposició
ja no és considerada a la llum de la referència,
sinó a la llum de la possibilitat lògica. Com diuen
Prades Celma i Sanfélix Vidarte, «[...] la relación
significativa de la proposición con el mundo estriba en
su describir una posible situación (Sachlage) y no, necesariamente,
un hecho efectivo (positive Tatsache).» Per tant, els noms
es caracteritzen perquè només tenen referència,
mentre que les proposicions només tenen sentit. I el fonament
d’aquesta concepció rau en la interpretació
lògica de la proposició com un model de la realitat
(TLP 4.01). En conclusió, mentre la referència és
extrínseca a la proposició i depèn dels signes
lògicament simples que la constitueixen (els noms), el
sentit és intern a la proposició i no depèn
de la referència, sinó de la possibilitat lògica
que allò que la proposició diu d’un estat
de coses sigui així com ho diu.
Interessa, doncs, aclarir també com apareix la referència
en el TLP de Wittgenstein. És cert que en l’alemany
usual Bedeutung té el valor de significat, i que Sinn i
Bedeutung constitueixen l’equivalent de la parella de mots
catalana sentit – significat i de la castellana sentido
– significado. Tot i els matisos que pugui haver-hi en el
llenguatge corrent entre sentit i significat (i en alemany entre
Sinn i Bedeutung), resulta evident que tant a Frege com a Wittgenstein
són paraules que apareixen integrades en una determinada
filosofia de la lògica, esdevenint-hi conceptes tècnics,
tret d’aquelles entrades en què Wittgenstein al·ludeix
al significat que un signe lògic pot tenir en el context
d’una simbòlica determinada. Per això sembla
raonable afirmar que, també en el cas del TLP (com en el
cas de Frege), el criteri d’interpretació de la parella
Sinn-Bedeutung no pot ser el del llenguatge col·loquial
(die Umgangssprache), sinó l’ús filosòfic
constant amb què hi apareixen. Mantenim així: a)
que Bedeutung del TLP pot ser legítimament traduït
per referència, ja que indica la vinculació de la
proposició a la realitat a través dels noms; 2)
que aquesta traducció és coherent amb la traducció
al castellà acceptada o «canònica» de
les obres de Frege; 3) que la traducció de Bedeutung per
significat estaria justificada en el llenguatge ordinari, però
no tant com a terme tècnic d’una obra de filosofia
de la lògica; 4) que significat en comptes de referència
acosta semànticament massa Bedeutung a Sinn i així
provoca confusions o no ajuda a comprendre amb precisió
els autors; 5) que Sinn i Bedeutung es troben usats, tant per
Frege com per Wittgenstein, d’una forma constant, com qui
diu tècnica, sense cedir gaire a la distinció col·loquial
entre sentit i significat; i 6) que significat fa desaparèixer
del TLP, com per art de màgia, la major part de la menció
d’allò que la idea de referència conté,
ja que les altres expressions alemanyes que se’n podrien
considerar una menció complementària mostren una
freqüència textual força més reduïda
que la de Bedeutung.
La teoria fregeana no va satisfer el jove Wittgenstein, ni per
la banda del sentit ni per la de la referència. Per què?
Si responíem que tots dos feien una anàlisi lògica
diferent de la proposició, només diríem una
veritat a mitges. Potser cal entendre que els problemes de lògica
són, en el fons, problemes filosòfics. Així
es comprèn que la diferent anàlisi lògica
de la proposició i, per tant, la diferent explicació
de sentit i de referència que proposen Frege i Wittgenstein
descansen últimament en una concepció diferent de
la relació entre lògica i llenguatge, un tema que
precisament és altament filosòfic. Per a Frege,
la lògica es troba en la realitat mateixa de les coses,
és una estructura de la realitat tan real com els objectes
físics, ja que altrament no s’assegura suficientment
la convicció irrenunciable de la ciència, i del
coneixement humà en general, d’atènyer la
veritat del món. I el llenguatge és simplement un
medi expressiu que ens vincula a la realitat del món a
través del judici de les proposicions (el sentit o pensament)
i a través de la referència objectiva dels noms
propis (els objectes). Per a Wittgenstein, en canvi, la lògica
és prèvia al món i al llenguatge. I el llenguatge
no és un simple medi expressiu, sinó realitat en
la qual es mostra la lògica com a condició de possibilitat
transcendental de les proposicions amb sentit. No anem a la lògica
des de la realitat, ni trobem la lògica preferentment en
les estructures apriòriques del pensament humà,
sinó que la lògica se’ns apareix actuant i
mostrant-se en el llenguatge i en el món, en la proposició
que figura la realitat. Per això Wittgenstein no pot acceptar
que hi hagi objectes lògics anteriorment a, fora de o per
damunt del llenguatge.
Quina
relació té, en conclusió, aquesta distinció
entre Sinn i Bedeutung amb la tesi setena del TLP? No sembla filosòficament
innocent establir el principi que una proposició, tot i
ser ella mateixa la generadora del sentit, no pot complir aquest
paper si els noms qui hi apareixen no tenen referència.
La correspondència entre nom i objecte i entre proposició
elemental i estat de coses és un requisit indispensable,
no només de la determinació del sentit, sinó
també de la significativitat del llenguatge. És
una peça essencial de la teoria logicofigural del llenguatge
significatiu. És una condició indispensable per
poder fer callar la metafísica com a discurs explícit,
ja que, per manca de referència dels noms que empra, les
seves proposicions no produeixen cap sentit. Prou que ho diu clarament
a pocs passos de la tesi setena:
6.53
El mètode correcte de la filosofia seria pròpiament
aquest: no dir res més que allò que es deixa dir;
per tant, proposicions de la ciència natural – per
tant, quelcom que no té res a veure amb la filosofia –,
i llavors, sempre que un altre volgués dir quelcom metafísic,
demostrar-li que no havia donat cap referència a determinats
signes en les seves proposicions. Aquest mètode seria insatisfactori
per a l’altre – no tindria la sensació que
li ensenyàvem filosofia –, però aquest seria
l’únic rigorosament correcte.
En altres paraules, la referència, que en Frege era la
pedra de toc del seu realisme semàntic, ara esdevé,
en mans de Wittgenstein, l’experimentum crucis del llenguatge
significatiu i part essencial de la concepció segons la
qual, d’allò que transcendeix els fets del món,
per imperatiu ètic no se n’ha de parlar. Aquest resultat
exegètic confirma que la tesi setena del TLP expressa la
veritable intenció de tot el llibre: delimitar el llenguatge
significatiu des de dintre per barrar el pas a la solució
teòrica dels problemes filosòfics (silenci) i desvetllar
la consciència ètica (imperatiu) de llur única
solució pràctica en la forma ètica, estètica
i mística de la vida. Val la pena de reproduir un testimoni
de Russell que percep clarament aquesta connexió interna
entre concepció lògica del llenguatge i misticisme:
En
emfasitzar la importància de l’estructura, encara
crec que tenia raó, però pel que fa a la doctrina
que una proposició vertadera ha de reproduir l’estructura
dels fets a què es refereix, em sento ara molt dubtós,
malgrat que en aquell temps la vaig acceptar. En tot cas, no penso
que, malgrat que fos vertadera en algun sentit, tingui una gran
importància. Per a Wittgenstein, tanmateix, era fonamental.
Va fer d’ella la base d’una curiosa espècie
de misticisme lògic.
3.3.
Sagen i zeigen
I una tercera distinció fonamental en el TLP és
la que Wittgenstein estableix entre sagen (dir) i zeigen (mostrar).
Com passa amb la resta de la terminologia, també aquestes
paraules són usades sovint en llur sentit quotidià.
Hi ha, però, 12 entrades en què reben el sentit
filosòfic específic que Wittgenstein persegueix
per tal de distingir entre allò que pot ser dit i allò
que es mostra: 4.022, 4.121, 4.1212, 4.122, 4.461, 5.551, 5.5561,
5.62, 6.12, 6.1264, 6.22, 6.522. Vegem-les en detall.
4.022
La proposició mostra el seu sentit.
La proposició mostra com es comporten les coses si és
vertadera.
I ella diu que es comporten així.
«Mostrar»
i «dir» són dues funcions que la proposició
vertadera acompleix alhora. Però pertanyen a nivells lògics
diferents. Respecte del dir, la proposició vertadera enuncia
un estat de coses existent, el diu, l’expressa lingüísticament.
Respecte del mostrar, en canvi, el fa veure, l’exposa en
la seva mateixa estructura lògica, ja que la combinació
logicosintàctica dels noms de què consta té
la mateixa multiplicitat logicomatemàtica de l’estat
de coses existent de què és figura (TLP 4.04). En
aquesta entrada, doncs, dir està relacionat amb l’enunciació
d’un estat de coses, mentre que mostrar hi apareix relacionat
amb el sentit que la proposició té. I el sentit
d’una proposició elemental és la possibilitat
logicoapriòrica que l’estat de coses que enuncia
es doni en el món (TLP 2.12, 2.151). El llenguatge té,
doncs, per a Wittgenstein dues dimensions o nivells: el de l’expressió
i el de la mostració. El primer pertany a l’àmbit
de l’enunciació, constituït per la combinació
de noms segons l’estructura lògica i figurant un
possible estat de coses. El segon pertany a l’àmbit
d’allò que fa possible tota enunciació: l’espai
lògic o estructura lògica comuna al món i
al llenguatge. Aquesta estructura, justament perquè és
condició transcendental de possibilitat de tota enunciació,
no pot ser dita, sinó només mostrada. Per això,
en una proposició elemental vertadera estan presents alhora,
però diferenciadament, els dos factors que la produeixen:
la combinació sintàctica de noms (nivell de l’expressió)
i el sentit fet possible per l’estructura lògica
(nivell de la mostració).
4.121
La proposició no pot exposar la forma lògica, es
reflecteix en ella.
Allò que es reflecteix en el llenguatge, aquest no pot
exposar-ho.
Allò que s’expressa en el llenguatge, nosaltres no
podem expressar-ho a través d’ell.
La proposició mostra la forma lògica de la realitat.
La manifesta.
Aquesta
entrada especifica més i aclareix l’anterior. Si
la proposició no pot exposar la forma lògica, el
que exposa és un estat de coses possible o existent. Però
l’anàlisi lògica de la proposició no
es pot aturar en el pla de l’enunciació. També
ha de saber reconèixer què s’hi reflecteix
sense poder ser dit. Wittgenstein és un filòsof
transcendental: creu que una anàlisi logicoformal del llenguatge
no és suficient per fer-li justícia. Només
que l’aspecte transcendental del llenguatge és de
naturalesa lògica: l’espai lògic o estructura
lògica apriòrica que fa possible que el llenguatge
pugui figurar estats de coses i constituir-se en significatiu.
Per això la lògica formal que Wittgenstein hereta
de Frege i Russell experimenta, en les seves mans, una transcendentalització:
s’identifica immediatament amb les condicions de possibilitat
de tot el que pot ser dit amb sentit.
En aquesta entrada, també és interessant observar
el joc de termes que hi apareix: a) el que no pot ser exposat
(darstellen), tanmateix es reflecteix (sich spiegeln): es tracta
dels dos nivells d’anàlisi lògica de la proposició.
b) el que s’expressa (sich ausdrücken) en el llenguatge
no pot ser expressat a través d’ell: això
vol dir que expressar-se tant es refereix al nivell de l’enunciació
com al de la mostració. No seria correcte, doncs, identificar
absolutament dir amb expressar-se: el dir és un expressar-se
a través dels enunciats del llenguatge, per enunciació
o exposició en proposicions (darstellen), mentre que el
reflectir-se és un expressar-se en els enunciats del llenguatge,
com si diguéssim en el rerefons; i de fet és així,
car es tracta d’allò que fa possible que el llenguatge
enunciï. L’element decisiu és allò que
s’expressa: en el primer cas, un estat de coses, que és
figurat a través de la proposició; en el segon,
la condició de possibilitat de tota figuració, que
cap proposició pot enunciar.
La segona part de l’entrada és importantíssima
per entendre la finalitat que Wittgenstein persegueix en establir
la distinció entre dir i mostrar. No és possible
transcendir els límits del llenguatge i col·locar-se
fora del món per fer enunciats, aparentment significatius,
sobre «allò més alt». La lògica
és transcendental, i per això limita el llenguatge
des de dintre, de tal manera que el llenguatge ens impedeix de
parlar del transcendent. La millor manera de preservar el transcendent
és no reduir-lo a categoria expressable en el llenguatge,
sinó deixar-lo en el silenci. Des del silenci lingüístic,
«allò més alt» és el fonament
absolut del món dels fets, i el llenguatge humà
només està equipat per figurar fets.
4.1212
El que pot ser mostrat, no pot ser dit.
El
verb modal que Wittgenstein utilitza aquí és können.
Es tracta d’una possibilitat o impossibilitat lògiques.
O sigui, de la possibilitat que depèn de la lògica
entesa com a estructura transcendental i apriòrica comuna
al món i al llenguatge. I és justament la lògica
transcendental la que delimita i separa amb precisió l’àmbit
del dir de l’àmbit del mostrar. La lògica
pot mostrar-se ella mateixa en el llenguatge que, ella mateixa,
fa possible. Però el llenguatge no pot enunciar la lògica
que el fa possible. Per què? Perquè, si pogués
fer-ho, la possibilitat de l’enunciació seria una
facultat del llenguatge i, per tant, el llenguatge seria condició
de possibilitat de si mateix. Llavors, evidentment, podria dir-ho
tot. I el llenguatge o discurs explícit de la metafísica
seria possible gràcies al mateix llenguatge: pel sol fet
que existiria un llenguatge metafísic, aquest ja seria
significatiu, tot i que les seves paraules o noms no tinguin referències
(Bedeutung) en estats de coses. Això equivaldria a abandonar
la significativitat del llenguatge a qualsevol combinació
arbitrària de paraules.
No és estrany que el Cercle de Viena trobés en el
TLP un precedent poderós de l’intent de delimitar
el llenguatge significatiu de qualsevol discurs forassenyat (criteri
de demarcació neopositivista):
El
«Tractatus» de Wittgenstein va ser llegit pels vienesos
com un aclariment explicatiu del concepte «proposició
plena de sentit». Malgrat que aquesta lectura no va seguir
la intenció pròpia de Wittgenstein de significar
l’indicible a través d’una exposició
clara del dicible, hi va trobar, tanmateix, suficients punts de
suport.
Va
errar, però, en creure que Wittgenstein compartia la mateixa
intenció aniquiladora de tota metafísica. El que
Wittgenstein pretenia era preservar la metafísica no fent-la,
sinó callant sobre «allò més alt».
Per poder-ne viure realment!
De
l’entrada TLP 4.122, val la pena de prendre en consideració
el darrer paràgraf:
L’existència,
però, de tals propietats i relacions internes no es pot
afirmar mitjançant proposicions, sinó que es mostra
en les proposicions que exposen aquells estats de coses i que
tracten d’aquells objectes.
Aquestes
relacions internes entre les proposicions són lògiques.
Es tracta de les condicions de veritat en virtut de les quals,
a partir de proposicions elementals, es construeixen les proposicions
compostes, complexes o moleculars, que Wittgenstein tracta com
a funcions de les primeres (TLP 5). Si la lògica és
transcendental i, per tant, no pot ser dita a través del
llenguatge, tampoc les relacions lògiques entre les proposicions
significatives no poden ser dites, sinó mostrades. Wittgenstein
utilitza dos procediments per a mostrar aquestes relacions: les
conegudes com a «taules de veritat» (TLP 4.442, 5.101)
i les claus que interconnecten els pols de veritat de les proposicions
(TLP 6.1203). I utilitza la seva concepció de la lògica
com a enterament tautològica (TLP 6, 6.1., 6.11) per fer
veure, justament, que la lògica és transcendental:
ella sola conté a priori totes les condicions possibles
de veritat (TLP 4.461), omple l’enter espai lògic
del llenguatge i del món (TLP 3.14).
Justament l’entrada 4.461 subratlla que ni la tautologia
ni la contradicció no diuen res. I llur naturalesa lògica
mostra que no diuen res. La lògica no enuncia res del món,
sigui perquè d’ella depèn tota condició
de possibilitat d’un enunciat significatiu, sigui perquè,
en la forma de la contradicció, no admet cap possibilitat
de parlar del món. El resultat és, en el fons, el
mateix: fora dels límits transcendentals de la lògica,
no és possible un discurs significatiu. Ara bé,
això és així perquè la lògica
és l’estructura apriòrica del món i
del llenguatge. Tot allò que cau de la banda del fonament
del món, no pot ser enunciat, només mostrat en el
límit en tant que límit.
5.551
El nostre principi és que cada pregunta que, en principi,
es deixa decidir a través de la lògica, s’ha
de deixar decidir sense res mes.
(I si ens trobem en la situació d’haver de contestar
un tal problema tot mirant el món, llavors això
mostra que seguim una pista fonamentalment errònia.)
La
lògica no decideix només sobre la significativitat
del llenguatge, sinó també sobre la significativitat
de les preguntes que l’ésser humà pot fer.
Nomes seran significatives aquelles preguntes la condició
de possibilitat de les quals descansi en la lògica, com
a estructura comuna i apriòrica del món i del llenguatge.
No és el món allò que fa que una pregunta
pugui ser contestada, sinó que la lògica permeti
de formular-la. I si una pregunta no pot ser contestada, aquest
fet mateix ja mostra que la lògica no és la seva
condició de possibilitat. Contràriament a la interpretació
que el Cercle de Viena va fer del Tractatus, la significació
del llenguatge no descansa en els fets del món, sinó
en la lògica transcendental. El criteri de demarcació
del jove Wittgenstein és logicotranscendental. Tot es decideix
en els límits interns de la lògica. Més enllà
d’aquests límits es troba allò més
important, però no pot ser formulat ni teoritzat, sinó
només mostrat en el funcionament lògic del llenguatge:
5.5561
La realitat empírica està delimitada per la totalitat
dels objectes. El límit es torna a mostrar en la totalitat
de les proposicions elementals.
Les jerarquies són independents de la realitat, i han de
ser-ho.
El
límit existeix. I apareix en la totalitat. Apareix, es
mostra, com a totalitat. Totalitat dels fets de què consta
el món, els fets en què es combina la totalitat
dels objectes; i totalitat de les proposicions elementals que
els figuren. La percepció de la totalitat del món
i de la totalitat de les proposicions significatives és
el correlat humà del límit objectiu que té
la realitat. Límit que ve imposat per la lògica,
la qual descobreix que el món consta d’objectes simples
combinats en estats de coses, i que el llenguatge consta, paral·lelament,
de noms combinats en proposicions elementals. Per això,
tant els conceptes objectes/estats de coses com els conceptes
noms/proposicions elementals són, com hem vist, conceptes
lògics, no ontològics – els primers –
ni merament lingüístics – els segons –.
La lògica decideix l’estructura a priori del món
i del llenguatge. La lògica és el límit d’allò
dicible i d’allò esdevenible. I el que es mostra,
sense poder ser dit, en el llenguatge és el límit.
El llenguatge mai no podrà dir allò que s’hi
mostra. La metafísica, la teoria sobre l’ètica
i l’estètica, i la teoria religiosa creuen poder
dir el que està més enllà del límit,
però s’enganyen. Per això s’abandonen
a un parloteig transcendental indigne d’allò de què
parlen, d’«allò més alt».
5.62
Aquesta observació ofereix la clau per decidir la pregunta
fins a quin punt el solipsisme és una veritat.
I és que allò que el solipsisme vol dir és
totalment correcte, només que no es deixa dir, sinó
que es mostra.
Que el món és el meu món es mostra en això:
que els límits del llenguatge (de l’únic llenguatge
que jo comprenc) signifiquen els límits del meu món.
El
solipsisme estableix una relació pròpia, directa
i immediata entre el subjecte que veu el món com a totalitat
i la totalitat del món (TLP 5.64). Aquest subjecte metafísic
se sent per damunt del món com a totalitat limitada de
fets contingents. I el que el solipsista vol dir és, precisament,
que el món és una totalitat limitada que no el pot
apressar a ell com a subjecte, ja que ell, com a subjecte meta-físic,
no és un simple fet del món (TLP 5.632, 5.633, 5.641).
Ara bé, la lògica no permet de dir (läßt
es sich nicht sagen) que aquest món limitat com una totalitat
és el món d’un subjecte metafísic.
Només deixa que això es mostri en la percepció
dels límits del llenguatge que el solipsista parla, els
quals són els mateixos límits del món de
què parla quan intenta dir que és una totalitat
limitada en el límit de la qual es troba ell com a subjecte
no empíric. I ja sabem què fa que els límits
del món i del llenguatge siguin els mateixos: la lògica
transcendental. Són uns mateixos límits lògics.
I és gràcies a l’existència d’aquests
límits apriòrics que l’ésser humà
se sent subjecte meta-físic. La lògica és
la condició de possibilitat perquè l’ésser
humà pugui sentir el món com una totalitat limitada
i perquè es pugui sentir a si mateix com a subjecte metafísic.
6.12 Que les proposicions de la lògica són tautologies
mostra les propietats formals – lògiques –
del llenguatge, del món.
Que llurs elements constitutius així combinats donin com
a resultat una tautologia, caracteritza la lògica de llurs
elements constitutius.
Per tal que proposicions, combinades d’una determinada forma
i manera, donin com a resultat una tautologia, han de tenir determinades
propietats de l’estructura. Que, combinades així,
donin com a resultat una tautologia, mostra, per tant, que posseeixen
aquestes propietats de l’estructura.
Les
tautologies reflecteixen en estat pur – per dir-ho així
– l’estructura lògica comuna al món
i al llenguatge. La naturalesa essencialment tautològica
de la lògica mostra que les tautologies juguen, per a Wittgenstein,
el mateix paper que els judicis sintètics a priori de l’enteniment
de Kant. En el TLP, el que és a priori i condició
de possibilitat és plenament analític, tautològic.
No pot ser sintètic perquè no hi ha, en el pensament,
res anterior al llenguatge i al món: «Una figura
vertadera a priori, no existeix.» (TLP 2.225) El pensament
s’identifica amb la figura lògica dels fets (TLP
3). I la figura lògica dels fets no té més
condició de possibilitat que l’espai formal, analític,
de la lògica. La lògica és analítica
justament perquè és transcendental. No es sintètica
precisament perquè no diu res del món. L’única
síntesi cognoscitiva que es produeix es troba en la proposició
elemental quan és vertadera. Llavors l’enter espai
lògic es contreu – per dir-ho així –
en un estat de coses existent.
Aquesta concepció purament analítica de la lògica
li resulta indispensable a Wittgenstein per fer de la lògica
el límit del món i del llenguatge. Com que la lògica
no està contaminada en cap punt amb el món, és
pura condició de possibilitat anterior a tot estat de coses
i a tota proposició. I com que és condició
de possibilitat de tots els fets del món i de totes les
proposicions significatives del llenguatge, és el límit
total de la realitat. I com que la realitat està encerclada
per un límit total, queda perfectament delimitada respecte
d’«allò més alt», que és
el fonament transcendent del món. I la conseqüència
cau ara com una poma madura: parlar del transcendent és
fer un mal ús del llenguatge i no respectar la dignitat
absoluta d’«allò més alt».
6.1264
La proposició plena de sentit enuncia alguna cosa, i la
seva demostració mostra que és així; en lògica,
cada proposició és la forma d’una demostració.
Cada proposició de la lògica és un modus
ponens exposat en signes. (I el modus ponens no es pot expressar
a través d’una proposició.)
Aquesta
entrada continua establint una distinció nítida
entre enunciar (aussagen) i mostrar (zeigen). Enunciar és
la funció pròpia i immediata de tota proposició
plena de sentit, significativa. Ser medium in quo, per dir-ho
així, en què la lògica mostra la seva funcio
d’estructura a priori, és funció mediata o
segona de tota proposició plena de sentit.
Una altra idea interessant d’aquesta entrada és que
la lògica es prova ella mateixa i que, a més a més,
el procediment per provar una proposició plena de sentit
és lògic. No hi ha procediment probatori al marge
de la lògica. La lògica ho penetra tot (TLP 5.61).
I que amb la lògica es pugui provar una proposició
plena de sentit, no vol dir que podem construir un modus ponens
com si es tractés d’una prova de la proposició,
ja que el modus ponens no és una llei d’inferència
particular de la lògica, sinó una característica
pròpia de tota la lògica, ja que aquesta és
tautològica. Per això la lògica es prova
ella mateixa, i no pas a través de lleis d’inferència,
com es diu en aquesta entrada:
6.132
Si p se segueix de q, llavors des de q puc concloure p; deduir
p a partir de q.
El tipus de conclusió s’ha de desprendre només
de les dues proposicions.
Només elles mateixes poden justificar la conclusió.
«Lleis d’inferència» que hagin de justificar
les conclusions – com en el cas de Frege i Russell –,
són buides de sentit, i serien supèrflues.
L’última entrada que volem prendre en consideració
ja ens fa saltar a l’altra banda del llenguatge.
6.522
Existeix, tanmateix, allò inexpressable. Això es
mostra, és allò místic.
Que
una cosa no pugui ser dita no vol dir que no existeixi. El Cercle
de Viena tipifica, un altre cop, aquest error: com que el llenguatge
sobre allò transcendent viola el cànon de significativitat,
el seu objecte no existeix. El raonament de Wittgenstein seria,
en canvi, diametralment oposat i es podria parafrasejar així:
com que el llenguatge sobre allò transcendent viola el
canon de significativitat, cal suprimir-lo en el silenci. Però,
com que existeix el «referent» transcendent vers on
apunta i, a més, és allò més important
per a l’ésser humà, cal omplir el silenci
teòric amb una forma de vida ètica, estètica
i mística.
3.4.
Conclusions
Hem realitzat una anàlisi parcial de la terminologia de
Wittgenstein. Serveixin, però, de justificació dues
excuses: a) en l’apèndix de la nostra tesi doctoral
raonem detalladament a peu de pàgina determinades opcions
de traducció de termes específics del TLP; b) la
finalitat de l’anàlisi parcial que hem ofert no és
cap altra que la de descobrir la connexió pregona que hi
ha entre la tesi setena i el cos principal de la doctrina logicofigural
del llenguatge. Justament per no haver vist aquesta connexió,
no s’ha sabut interpretar correctament tot el pes exegètic
que l’imperatiu del silenci té per entendre el sentit
del TLP.
A quina conclusió podem arribar, així doncs, en
aquesta secció? Possiblement, una manera adient de dir-ho
sigui comentant la següent entrada:
5.61
La lògica omple el món; els límits del món
són també els seus límits.
No podem dir, per tant, en lògica: en el món hi
ha això i això, allò no.
I és que això pressuposaria aparentment que excloem
determinades possibilitats, i això no pot ser el cas, ja
que altrament la lògica hauria d’anar més
enllà dels límits del món; si és que
ella pogués contemplar aquests límits també
des de l’altre costat.
Allò que no podem pensar, no podem pensar-ho; per tant,
tampoc no podem dir el que no podem pensar.
A
les mans de Wittgenstein, la lògica s’ha transcendentalitzat:
ha esdevingut el límit total de la realitat i del llenguatge
com espai de possibilitat a priori. En relació amb el món,
no hi ha res ni res no passa fora d’ella; en relació
amb el llenguatge, res no es pot dir sense ella. El pensament
transcendental ha estat destronat i el seu setial, l’ocupa
ara la lògica, esdevinguda purament analítica, merament
tautològica, i transparència cristal·lina
del límit sense continguts. I ara invertim la perspectiva:
si el món i el llenguatge tenen un límit total,
no es pot parlar d’allò que es troba més enllà
de tot límit, «allò més alt».
Però la relació entre la lògica i la tesi
setena del TLP no és merament negativa. L’imperatiu
del silenci té un aspecte decididament positiu als ulls
de Wittgenstein: és cert que la teoria logicofigural del
llenguatge barra el pas a la filosofia com a discurs metafísic
explícitament articulat, a l’ètica com a discurs
sobre el bé i el mal i els valors transcendents, a l’estètica
com a discurs sobre la contemplació del món com
a obra d’art i a la mística com a discurs teòric
sobre Déu; però ho fa per preservar aquesta esfera
transcendent de la banalitat del llenguatge i per obrir l’espai
pràctic de la possibilitat d’una vida ètica,
estètica i mística.
La crítica wittgensteiniana de la raó pura –
si se’ns permet d’expressar-nos així –
vol deixar expedit el camí a la crítica de la raó
pràctica. L’imperatiu del silenci és la frontissa
entre tots dos reialmes. Qui ha pujat amunt per l’escala
del Tractatus veu el món com un tot limitat i pot començar
a viure sense limitacions teòriques. Ja no li queda res
més a fer que ser decent (anständig) amb aquella tendència
de l’esperit humà que l’empeny a escometre
contra els límits del llenguatge. «Allò més
alt» existeix i es mostra; per tant, cal viure’n.
És una exigència ètica imposada pel mateix
límit de la realitat total. De la mateixa manera que el
mateix TLP és un acte ètic en aquest sentit: amb
una conclusió inconclusa i un lapidari Schluß!, que
s’ha perdut en l’edició crítica, Wittgenstein
el tanca i es prepara per ensenyar a viure èticament, estèticament
i místicament els nens dels camperols pobres de la Baixa
Àustria. Cercava així de realitzar el seu ideal
eticotranscendent en la forma concreta d’una professió
que fos a la vegada la forma de la seva vida. Per a ell eren indissociables
la solució pràctica del problema de la vida i l’exercici
d’una professió que mostrés per ella mateixa,
i sense dir-ho explícitament, la concepció sobrenatural
de l’existència.
4.
Conclusions finals
En el primer apartat d’aquest article hem presentat succintament
el resultat a què aboca la història de la recepció
exegètica del TLP i, en general, del llegat wittgensteinià.
Hem intentat subratllar així la força filosòfica
que Wittgenstein fa recaure sobre TLP 7 com a clau de lectura
de tota l’obra. En el segon i tercer apartats hem constatat,
respectivament, que tant el pròleg del TLP com la terminologia
més important de l’obra mostren que la finalitat
de la teoria logicofigural del llenguatge rau a establir el límit
logicotranscendental que fa possible a priori el llenguatge significatiu,
però que, al seu torn, aquesta finalitat és medial
o instrumental respecte de la segona i darrera finalitat de l’obra:
preservar l’esfera del transcendent i dels valors absoluts
separant-la radicalment del món dels fets. Així
era com Wittgenstein creia poder liquidar definitivament la crisi
epocal del llenguatge causada per un parloteig vacu sobre «allò
més alt» (ensoframent, xerrameca o Geschwätz)
que expressa i alhora acaba justificant la hipocresia social sobre
els valors més alts. En altres paraules, la teoria del
sentit intenta fonamentar l’única metafísica
possible per al vienès, que és la de la praxi transcendental
de la vida que sempre apunta vers allò místic. En
paraules encertades de J. Vicente Arregui:
Todo
el Tractatus se dirige a la cuestión de lo místico,
en cuanto que esta obra no es más que el intento de remover
las confusiones y perplejidades que impiden la justa visión
de algo que ya estaba dado de antemano. Como señala Verhack,
lo místico no está sólo al final del Tractatus,
sino también al principio, porque la lógica precede
al cómo pero no al qué (cf. T, 5.552), y por tanto,
no puede ser comprendida sin el mundo. La lógica presupone
la experiencia de que algo es. Es solamente cuando se comprendre
contra el background del ser, cuando la forma lógica puede
ser vista como la forma lógica de la realidad. Por eso,
si Wittgenstein afirma que lo místico no es cómo
sea el mundo, sino que sea (cfr. T, 6.44), lo místico no
es tanto el resultado de la actividad de clarificación
lógica que el Tractatus lleva a cabo, sino su fundamento,
porque la lógica presupone lo místico: la existencia
del mundo.
Superades,
doncs, per clarament insuficients i extrínseques les lectures
logicoatomistes, logiconeopositivistes, formallingüístiques
i filosoficoanalítiques, així com la contraposició
entre dues filosofies incompatibles, la crítica exegètica
del llegat wittgensteinià considera provat des de fa uns
30 anys: 1) que l’obra té, efectivament un objectiu
fonamental, que resulta manifest si hom la llegeix emmarcada pel
pròleg i la conclusió, i que guia la seva construcció
sistemàtica a través de la teoria transcendental
de la lògica, la teoria figural del llenguatge i la concepció
mística de l’ètica i l’estètica;
2) que la correcta relació entre la teoria logicofigural
del llenguatge i les proposicions transcendentals de la tesi sisena
del TLP estableix la prioritat d’aquestes respecte d’aquella,
i no pas al revés; 3) i que, per consegüent, el TLP
ha de ser entès com una obra d’abast metafísic,
ja que la negació de la possibilitat d’un llenguatge
metafísic significatiu no es limita només a declarar
impossible la solució teòrica dels problemes filosòfics
i existencials (pars destruens), sinó que té, sobretot,
un inconfusible vessant positiu (pars construens): resituar en
l’acció eticotranscendental el sentit de la vida
i la solució dels problemes filosòfics, d’acord
justament amb l’imperatiu del silenci de TLP 7.
I, d’altra banda, hem constatat que, en el TLP, la lògica
s’ha transcendentalitzat per tal de constituir aquell límit
comú al món, al llenguatge i al pensament que és
necessari per tal de liquidar la crisi reflectida i alhora causada
pel llenguatge no-significatiu, tot preservant la substància
irrenunciable del seu contingut, que no pot ser dit (impossibilitat
lògica). L’anàlisi, en efecte, de la terminologia
lògica més recurrent i important del TLP mostra
que la lògica esdevé l’estructura transcendental
comuna al món, al llenguatge i al pensament, ja que no
és pensable sinó allò que és dicible,
i no és dicible sinó allò que és lògicament
factible, o sigui, possible a priori. Aquesta terminologia ha
de ser entesa, doncs, en clau lògica i transcendental,
però no en clau ontològica, ja que, segons Wittgenstein,
la metafísica, i amb ella l’anàlisi de les
darreres estructures ontològiques de la realitat, no pot
constituir mai un llenguatge significatiu: no existeix per a ell
la possibilitat d’una articulació amb sentit (proposicions)
de les seves paraules (noms).
Resulta manifesta així una notable coincidència
entre els criteris exegètics que es poden deduir de la
història de la literatura secundària i el sentit
del TLP que Wittgenstein mateix estableix en el pròleg
i en la tesi setena, i que opera en la construcció d’una
teoria del llenguatge de base logicotranscendental. En la II part
de la nostra tesi, a la qual remetem, hem verificat, justament,
la correcció d’aquesta interpretació al compàs
del desplegament mateix de l’estructura externa (encadenament
lògic de les set tesis principals) i interna (anellament
temàtic de les subtesis decimals) del text. El resultat
és el mateix: per a Wittgenstein, la vida humana té
un sentit sobrenatural que el llenguatge preserva precisament
perquè el seu límit logicotranscendental intern
li impedeix parlar–ne. El TLP pot ser llegit així
com l’esforç intel?lectual, expressat en el llenguatge
de la lògica formal, per conduir el lector propedèuticament
des de la consideració de l’estructura lògica
dels fets del món fins a la perspectiva transcendent de
la vida, que dóna sentit definitiu a l’existència
humana en aquest món.
Sigui’ns permès, doncs, de cloure aquests mots tot
citant un text bellíssim dels Diaris de Wittgenstein dels
anys 30 que aclareix la idea que el nostre pensador es feia, justament,
de la vida humana:
L’home
viu la seva vida ordinària amb la claror d’una llum
de la qual no esdevé conscient fins que s’extingeix.
Quan s’extingeix, aleshores la vida resta despullada, de
cop i volta, de tot valor, sentit o com es vulgui dir. Hom s’adona
de sobte que la simple existència – es digui com
es vulgui – és en si plenament buida, eixuta. És
com si s’hagués eliminat la brillantor de totes les
coses, tot és mort. [...] Aleshores hom es troba mort en
vida.