SENTIT SOBRENATURAL DE LA VIDA EN EL TRACTATUS DE LUDWIG WITTGENSTEIN

Dr. Joan Ordi
joanordi@telefonica.net

publicat a: Comprendre. Revista Catalana de Filosofia 6 (2004/1) 47-78

 

1. Punt de partida: el resultat de l’exegesi

El Tractatus logico–philosophicus (=TLP) de Ludwig Wittgenstein (Viena, 1889–Cambridge, 1951) presenta dificultats d’interpretació tant respecte del seu contingut material (concepció formal, no axiomàtica i extensional de la lògica i concepció logicofigural del llenguatge) com en relació amb la seva darrera intenció o sentit formal (objectiu o finalitat que l’autor hi perseguia). La història de la seva recepció així ho demostra. Sintetitzant esquemàticament les peripècies de l’exegesi durant el segle passat, en resulta la següent evolució:

a) Anys 20: el TLP és vist com una obra de lògica formal que continua els treballs de fonamentació de la matemàtica de Frege i Russell i supera les paradoxes que aquests generen, així com les insuficiències de llur simbolisme. No se li reconeix, doncs, una intenció genuïnament filosòfica.

b) Anys 30: el TLP és interpretat com una obra de lògica que s’inscriu en el si del programa filosòfic de l’atomisme lògic i va a la recerca d’un simbolisme perfecte. També és considerat ara com una obra de pretensions filosòfiques, i no només lògiques, que s’inscriu anticipadament en el si del programa filosòfic de l’empirisme anglosaxó i del neopositivisme del Cercle de Viena, descobreix la importància de la lògica per dur a terme la fonamentació del coneixement en les dades empíriques i té, per consegüent, una orientació antimetafísica.

c) Anys 40: es considera que el retorn de Wittgenstein a la filosofia (Cambridge, 1929) marca l’inici de la revisió crítica de les tesis empiristes massa restrictives del TLP i inaugura una nova filosofia, coneguda indirectament per apunts de classe i converses personals i que dóna origen a l’anomenada filosofia analítica anglosaxona i americana. Resulta evident així per a la crítica la tesi de les dues filosofies mútuament incompatibles en un mateix autor, tot i que es continua interpretant la segona filosofia com a clarament antimetafísica i terapèutica respecte dels suposats embolics de la filosofia tradicional.

d) Segona meitat dels anys 50: la publicació de les Investigacions filosòfiques (1953; =PhU) confirma per a la crítica la tesi de la neta oposició entre W I (TLP) i W II (PhU), però també permet de reconèixer que tant el TLP com les PhU són dues obres de filosofia del llenguatge, de manera que la primera resta alliberada d’una lectura exclusivament lògica, tot i que encara se la considera lligada a l’herència filosòfica de l’empirisme anglès. Tanmateix, encara es continuen interpretant globalment les «filosofies» de Wittgenstein com a obres antimetafísiques i subversives respecte de la tradició filosòfica.

e) Anys 60: la publicació dels escrits del període corresponent a la formació del TLP i dels escrits de l’anomenat període intermedi mostren una evolució progressiva des del TLP fins a les PhU, cosa que comença a posar en dubte tant la interpretació neoempirista de la primera com la tesi de la ruptura radical per part de la segona. Tanmateix, les PhU encara es continuen llegint en clau de filosofia analítica.

f) Anys 70: la publicació de diferents altres escrits del filòsof i, sobretot, dels darrers quaderns manuscrits titulats Über die Gewissheit/Sobre la certesa impulsa estudis de conjunt de tot el llegat, o de temes dispersos per tot el llegat, que acaben mostrant definitivament la incorrecció de la interpretació neoempirista del TLP, la insuficiència de la interpretació filosoficoanalítica de les PhU i la manca de suport textual de la tesi de la ruptura neta i radical que hauria donat lloc a dues filosofies incompatibles entre si. Paral·lelament, es revaloren els temes no estrictament lògics del TLP, la posició de Wittgenstein sobre la religió i la importància de l’ètica i de l’estètica per comprendre el sentit de tota la seva obra. Es desmunta així definitivament la tesi d’una hostilitat antimetafísica i es desvincula Wittgenstein de la tradició empirista anglesa i se’l relaciona amb la filosofia transcendental kantiana. Els estudis de conjunt més conspicus comencen a veure clar que les seccions més històricament mal interpretades del TLP, o sigui, les tesis sobre la filosofia, la lògica transcendental, allò místic, l’ètica i l’estètica, i el silenci, constitueixen un fil conductor de tota l’obra del vienès i contenen la clau d’interpretació de la darrera finalitat dels seus escrits i de la seva dedicació a la filosofia.

En continuïtat amb el resultat més sòlid d’aquesta evolució de l’exegesi del Tractatus, mantenim que la finalitat més pròpia i directa de la primera gran obra del pensador vienès consisteix a guiar propedèuticament el lector des de la consideració lògica del món com a totalitat dels fets que s’hi escauen (TLP 1 i subtesis) fins a la contemplació del sentit sobrenatural de la vida («El sentit del món ha de trobar–se fora d’ell.» TLP 6.41). Per tal de fonamentar aquest punt de vista de manera interna al mateix text, i sense haver d’ultrapassar els límits d’un article, en seleccionem i comentem només dues petites unitats: el pròleg i la terminologia lògica que Wittgenstein utilitza al llarg de tota l’obra.

 

2. Anàlisi del pròleg: dir versus mostrar com a instruments del sentit.–

La història de la recepció crítica del TLP revela que el sentit de l’obra ha de trobar-se en les proposicions transcendentals o metafísiques de la tesi sisena, en el pròleg i en l’imperatiu del silenci de la tesi setena, conclusiva de tot el llibre. El silenci és l’exigència o imperatiu ètic objectiu que Wittgenstein pretén que el lector reconegui un cop s’ha deixat conduir per l’escala ascendent de la teoria logicofigural del llenguatge. La tesi setena juga així el paper de frontissa que connecta amb la part no escrita del llibre, la qual conté la veritable intenció filosòfica de Wittgenstein. L’estudiós espanyol Jacobo Muñoz sembla admetre-ho prou clarament en la seva versió castellana dels Notebooks 1914-1916:

Y nada más. Subrayar tan sólo – y no precisamente pensando en los wittgensteinianos del país, a quienes poco hay ya que hacer notar a estas alturas de 1980 – que buena parte del raro interés de este Diario filosófico, que así es como nos hemos permitido «traicionar» el rótulo editorial de la obra, podría bien encontrarse en aquéllos de sus pasos que, dando mucho más de lo que parece, explicitan algo de la substancia última de esa filosofía cuyo comienzo Wittgenstein cifraba precisamente allí donde acaba el Tractatus.

El mateix Wittgenstein recomanava a Ludwig von Ficker la lectura del pròleg i de la conclusió per copsar el sentit de tot el llibre:

I aquí li és potser un ajut que li escrigui un parell de mots sobre el meu llibre: i és que de la seva lectura no en treurà – tal com certament crec – gaires coses. Car vostè no l’entendrà; la matèria li semblarà completament estranya. En realitat, no li és estranya, car el sentit del llibre és ètic. Una vegada vaig voler introduir una proposició en el pròleg que ara de fet no hi és, però que li escric ara perquè potser li serà una clau: i és que volia escriure que la meva obra consta de dues parts: la que hi ha aquí al davant i tota l’altra que no he escrit. I justament aquesta segona part és la important. I és que allò ètic està delimitat pel meu llibre per dir-ho així des de dintre; i estic convençut que, rigorosament, NOMÉS així se’l pot delimitar. Breument, crec: tot allò que molts avui ensofren ho he fixat en el meu llibre callant-hi. I per això el llibre, si no m’erro gaire, dirà moltes coses que vostè mateix vol dir, però potser vostè no veurà que hi estan dites. Li voldria, doncs, recomanar de llegir el pròleg i la conclusió, car aquests donen expressió, de la manera més immediata, al sentit.

De fet, els pensaments que Wittgenstein exposa en el pròleg al TLP tenen per finalitat orientar el lector en la correcta perspectiva amb què ha d’enfocar, ja d’entrada, la lectura de tota l’obra. Pretenen oferir, doncs, la clau de lectura del sentit filosòfic, global i latent, en què descansa, i al servei del qual es construeix, la teoria logicofigural del llenguatge. Això ja resta clar pel simple fet que el pròleg no dóna cap indicació aclaratòria prèvia sobre com s’han d’interpretar en concret les tesis lògiques i lingüístiques que el jove Wittgenstein defensa. No diu, per exemple, com ha d’entendre el lector la relació entre la teoria del llenguatge del TLP i la teoria crítica del llenguatge de Fritz Mauthner. Tampoc no s’hi formula cap explicació introductòria sobre la relació que Wittgenstein estableix entre la teoria logicofigural del llenguatge i les proposicions transcendentals o metafísiques de la tesi sisena. I, per posar un tercer exemple, tampoc no se’ns aclareix en què es diferencia l’anàlisi lògica que Wittgenstein fa de la proposició, del tipus d’anàlisi logicoformal i semàntica que duia a terme Gottlob Frege, ni del tipus d’anàlisi logicomatemàtica que caracteritzava l’obra de Rusell i Whitehead. Totes aquestes qüestions concretes, i moltes més, Wittgenstein les deixa en mans del lector.

La intenció del pròleg sembla ser la de sobrevolar la totalitat de l’obra i els seus desenvolupaments específics, mostrant la perspectiva o sentit de conjunt que els justifica. Si aquesta interpretació és correcta, llavors la pregunta que hem de fer-nos seria la següent: quines pistes deixa Wittgenstein en el pròleg perquè el lector pugui orientar-se abans d’encetar el camí propedèutic des dels fets contingents del món, passant per la teoria logicotranscendental del llenguatge, vers «allò més alt»? Haurem d’identificar, doncs, tot seguit aquestes idees guia, relatives al sentit fonamental de l’obra.

Recordem així un resultat molt positiu de la història de la recepció del TLP: que, sense tenir a la vista la intenció última de tota la filosofia de Wittgenstein, no és possible interpretar correctament els seus pensaments particulars ni les obres dels diferents períodes. De fet, el llibre del jove Wittgenstein és un viatge intel·lectual cap a la transcendència que s’obre pas amb la lògica formal transcendentalitzada. I el camí és el llenguatge. Al final de l’itinerari (les proposicions transcendentals de la tesi sisena i l’imperatiu del silenci de la tesi setena), el lector pot reconèixer que la meta que supera el camí sense limitacions i que dóna sentit a la vida humana es mostra, ella mateixa, en el llenguatge. Tot es trobava ja en el començament, però calia una propedèutica intel·lectual per aprendre a distingir entre el que podem dir amb sentit i el que, transcendint tot dir, només pot mostrar-se en el que diem. I aquesta és justament la funció que li correspon al TLP. Valgui, com a exemple de la bondat d’aquesta interpretació de la finalitat del TLP i de la significació del pròleg, el parer d’un conegut estudiós del vienès que en els anys 80 va recollir explícitament aquell resultat tan positiu de l’evolució de la crítica filosòfica:

[...] Wittgenstein otorgó, en el sentido de William James, un valor propio y específico a aquel ámbito que no es accesible al ser humano mediante la experiencia, entendida en el sentido del positivismo. Este segundo aspecto de la filosofía de Wittgenstein, que ha hecho de él uno de los más importantes místicos del siglo XX, ha sido a menudo pasado por alto.

Procedim, per tant, a individuar i comentar com segueix les idees guia del TLP que Wittgenstein exposa en els vuit paràgrafs del pròleg:

2.1. 1r paràgraf: la confessió de l’objectiu

Aquest llibre potser només el comprendrà aquell qui ja hagi pensat un cop pel seu compte els pensaments que hi són expressats – o bé uns pensaments de semblants –. No és, per tant, cap manual. – El seu objectiu s’hauria assolit si agradés a algú que el llegís comprenent-lo.

Wittgenstein és conscient que no tothom comprendrà el seu llibre, sinó només aquells que ja hagin tingut els mateixos pensaments del TLP o uns de semblants. I per això diu que el seu llibre no és cap manual. Aquesta convicció sembla contradir l’afirmació que hem establert en la presentació: que el TLP pot ser entès com una guia mistagògica, com una propedèutica per ascendir, a través del llenguatge, vers «allò més alt». En realitat, però, no és així, car, sense una precomprensió o pensament previ de naturalesa metafísica sobre la realitat com a totalitat, ningú no pot ser conduït vers una visió transcendent del món. Es tracta, en efecte, de comprendre el sentit fonamental del llibre, no les seves tesis particulars lògiques i filosoficolingüístiques, ja que aquestes poden ser enteses en elles mateixes a partir de l’argumentació que Wittgenstein aporta en les subtesis i en les tesis preparatòries (normalment, les proposicions de la darrera tesi i les proposicions amb decimal 0 de la pròpia tesi). Si el llibre fos un manual de lògica o de filosofia del llenguatge, la seva comprensió dependria gairebé exclusivament de la seva argumentació i desplegament interns. Però el sentit del TLP apunta més enllà de la literalitat del seu propi text. Requereix, per tant, haver tingut prèviament el pensament del món com a totalitat referida a la necessitat d’un fonament transcendent, absolut:

Ver esa totalidad de los hechos como autocontenida o como un todo limitado es ejercitar nuestra imaginación (como distinta de la fantasía) y ver un aspecto de esa totalidad que no es de inmediato aparente.

Que el llibre té una finalitat que va més enllà del text escrit, és cosa que Wittgenstein mateix afirma ja en el primer paràgraf del pròleg. El lector, doncs, ha de connectar amb aquest objectiu i arribar-hi per entendre’n el sentit en què descansa. I la «prova» subjectiva que ha assolit aquest Zweck és el Vergnügen (satisfacció, plaer) que li proporcionarà. Dit de manera inversa, qui pugui llegir el llibre amb la precomprensió que requereix el seu sentit, se’n sentirà complagut. I aquesta sensació agradable és l’objectiu que s’hi persegueix. Per què? La resposta sembla òbvia, si es té en compte que en aquest primer paràgraf ressona i s’anticipa implícitament tota la primera tesi del TLP, mal anomenada per alguns estudiosos «ontològica»: qui no bandeja del pensament la idea que el món és una totalitat limitada de fets casuals, sinó que en treu la conseqüència que el món planteja la problemàtica del seu fonament metafactual, se sentirà satisfet en comprovar que el llibre confirma aquesta perspectiva i àdhuc la justifica des de dintre mateix dels límits del món.

2.2. 2n paràgraf: el sentit del llibre

El llibre tracta dels problemes filosòfics i mostra – tal com crec – que el plantejament d’aquests problemes descansa en la mala comprensió de la lògica del nostre llenguatge. Hom podria aferrar potser tot el sentit del llibre amb les paraules: el que en principi es deixa dir, es deixa dir clarament; i sobre allò de què no es pot parlar, hom ha de callar.

El segon paràgraf avança, al seu torn, la teoria logicofigural del llenguatge que Wittgenstein desenvoluparà en la tesi segona. Aquesta teoria afirma que el llenguatge humà té una estructura lògica, però no una estructura lògica qualsevol, sinó transcendental, ja que la lògica és per a Wittgenstein transcendental (TLP 6.13). Això vol dir que la lògica és la condició de possibilitat del llenguatge significatiu sobre el món. Se li atribueix així el mateix paper que Kant havia assignat a les condicions de possibilitat transcendentals del pensament. El gir transcendental kantià gira ara sobre si mateix: ja no s’instal·la en el pensament després d’haver abandonat l’ésser, sinó que surt del pensament per instal·lar-se en la lògica comuna al llenguatge i als fets. La lògica formal de Frege i Russell-Whitehead deixa de ser pura fonamentació simbòlica de la matemàtica i passa a ser condició de possibilitat de tot dir i pensar amb sentit. Per això, ni Frege ni Russell mai no van entendre el deixeble.
El segon paràgraf del pròleg afirma que el llibre tracta dels problemes filosòfics de què s’han ocupat tradicionalment els pensadors. En el sentit fort de la paraula, el llibre és, doncs, metafísic, ja que els problemes filosòfics autèntics han apuntat a la interpretació de la realitat com a totalitat. Que la solució, però, d’aquests problemes en el passat hagi estat un intent fallit – com Wittgenstein insinua –, ha depès d’un plantejament incorrecte. I aquesta incorrecció consisteix a haver mal interpretat la lògica del llenguatge, que és transcendental. Com diu un dels coautors de l’edició crítica del TLP:

El Tractatus no vol, per tant, només aclarir determinats malentesos de la lògica del llenguatge, sinó condemnar alhora el mal ús del llenguatge – una intenció en què coincideix amb els esforços de Karl Kraus.

Que la lògica sigui transcental també significa, al seu torn, que ella dictamina quin llenguatge és el que té sentit i quin llenguatge no. Wittgenstein sembla insinuar que les solucions filosòfiques del passat han errat el camí perquè no han sabut distingir entre llenguatge amb sentit i llenguatge sense sentit. Si s’hagués tingut consciència clara de la lògica transcendental del llenguatge, s’hauria vist clarament què es deixa dir (was sich überhaupt sagen laßt) i què no es deixa dir i, per tant, imposa un silenci respectuós i absolut. Fixar aquesta distinció amb nitidesa, de manera que el lector se senti complagut perquè se li preserva el fonament transcendent del món en obligar-li a guardar silenci, constitueix – com l’autor mateix afirma – tot el sentit del llibre. La conseqüència intel·lectual és que els clàssics problemes de la filosofia, tot i restar tan irresolts com en el passat, són il·luminats ara per la comprensió cabal de la impossibilitat de resoldre’ls teòricament, ja que estan connectats amb el fonament transcendent del món, sobre el qual no es pot parlar en un llenguatge significatiu, atès que «allò més alt» no es deixa dir. Per a Wittgenstein, aquests problemes només tenen solució en la «forma de la vida», que és ètica, estètica i mística, com intentarà explicar a partir de TLP 6.41. Nova analogia, doncs, amb Kant: barrat el camí teòric a la metafísica (Crítica de la raó pura), aquesta és possible en la forma pràctica de la vida (Crítica de la raó pràctica).

Resulta evident la importància cabdal d’aquest segon paràgraf per interpretar el paper de la tesi setena en el conjunt del TLP, que ja es formula aquí gairebé literalment: un cop assolida la distinció transcendental entre llenguatge amb sentit i llenguatge sense sentit, el silenci metafísic constitueix un imperatiu ètic absolut, objectiu. Callar per viure, i viure de manera transcendental; així és com es pot sentir que la vida té sentit i que no resta presonera de l’atzarositat del món: vet aquí l’exigència ètica incondicional (en darüber muß man schweigen de TLP 7 cal subratllar el muß, que no és un soll) que Wittgenstein vol compartir amb el lector que ja hagi tingut una precomprensió del món com a necessitat d’un fonament fora d’ell. El Tractatus només ofereix la fonamentació filosòfica de l’imperatiu del silenci, que fa possible una vida no escrita amb fets, sinó de manera èticament, estèticament i místicament transcendental.

2.3. 3r paràgraf: el límit del pensar

El llibre vol, per tant, traçar un límit al pensar, o més aviat – no al pensar, sinó a l’expressió dels pensaments: car per traçar un límit al pensar, hauríem de poder pensar els dos costats d’aquest límit (hauríem, per tant, de poder pensar el que no es deixa pensar).

El tercer paràgraf continua la idea anterior de traçar un límit al llenguatge amb sentit per barrar el pas a la solució teòrica dels problemes filosòfics. El llenguatge, i no les condicions transcendentals de possibilitat del pensament, constitueix el límit del pensament humà. La raó és òbvia: es tracta del llenguatge vist amb els ulls de la lògica transcendental. En retornar a Cambridge a començaments de l’any 1929, el vienès rebutjarà que només en el llenguatge de la lògica formal es pugui reconèixer i traçar els límits del pensament humà i del llenguatge significatiu. Per això anirà encunyant amb força creixent la idea de «jocs de llenguatge». O sigui, admetrà que tots els jocs de llenguatge, amb les regles internes a cadascun d’ells, acaben traçant el límit que en el primer període havia atribuït només al joc de la lògica. Un text del Quadern Blau resulta prou eloqüent respecte d’aquest canvi:

El signe (la frase) obté el seu significat del sistema de signes, del llenguatge al qual pertany. Toscament: comprendre una frase significa comprendre un llenguatge.
Com a part del sistema del llenguatge, es pot dir “la frase té vida”. Però hom se sent temptat a imaginar allò que dóna vida a la frase com a quelcom d’una esfera oculta que acompanya la frase. Ara bé, sigui el que sigui el que l’acompanyaria, per a nosaltres només seria un altre signe.

Traçar un límit al pensament en el llenguatge implica desmuntar l’enfocament kantià, que traçava aquest límit en el pensament mateix. El pensament està limitat i possibilitat per la lògica transcendental del llenguatge, no pels conceptes apriòrics de l’enteniment ni per les idees reguladores de la raó. L’engany de Kant, que Wittgenstein sembla denunciar aquí, es pot formular així: el pensament pot mirar-se a si mateix. Però això pressuposaria que, tot i restar vinculat a les estructures conceptuals apriòriques que el fan possible, podria col·locar-se més enllà de si mateix per poder-se contemplar. Per a Wittgenstein, en canvi, no hi ha res previ al funcionament logicotranscendental del llenguatge. La mirada sobre un mateix també és una mirada des del llenguatge i feta possible per la lògica del llenguatge, ja que equival a la sensació que el subjecte té del món com una totalitat limitada de fets contingents. No és possible col·locar-se fora del món: l’ésser humà no és el fonament transcendent del món, sinó el subjecte metafísic que el contempla com un tot limitat i necessitat de fonament (TLP 5.641). No és possible pensar el fonament transcendent del món: error de la metafísica clàssica, per a Wittgenstein. L’únic accés possible que preserva la seva realitat i dignitat absoluta, el desclou l’imperatiu del silenci, car aquest fa possible viure de manera transcendental en la forma pràctica de la vida. I viure de manera transcendental significa intenta mirar la vida des de l’altre costat del límit, ja que límit és un concepte dialèctic: només encercla en la mesura que delimita el que queda a l’altre costat i així ho afirma.

2.4. 4t paràgraf: el límit en el llenguatge

El límit, per tant, només podrà ser traçat en el llenguatge i el que es troba més enllà del límit serà simplement sense-sentit.

El quart paràgraf introdueix la famosa afirmació segons la qual allò que es troba més enllà del límit logicotranscendental del llenguatge és simplement Unsinn. Cal anar alerta amb aquesta paraula. Sovint ha estat interpretada com a absurd. Però ens sembla una interpretació exagerada, que es podria utilitzar per a dir, erròniament, que el jove Wittgenstein considerava Déu un absurd metafísic. Segons Fann, precisament per no haver observat acuradament les distincions que Wittgenstein estableix entre unsinnig (en anglès: nonsensical) i sinnlos (en anglès: senseless), alguns intèrprets del TLP, i entre ells assenyaladament els logicopositivistes i antimetafísics del Cercle de Viena, no van comprendre la valoració positiva que Wittgenstein fa de l’intent de transcendir el món: «El fracàs en la comprensió de les distincions de Wittgenstein resulta de la mala interpretació del Tractatus com un tractat antimetafísic.» L’error consisteix a no adonar-se que en el TLP aquests termes expressen categories lògiques, no valoratives. Així, les proposicions no empíriques, les proposicions que no són sinnvoll o plenes de sentit, es divideixen entre les que intenten dir quelcom sobre el límit del llenguatge o proposicions «buides de sentit» (sinnlos), com ara les de la lògica i les matemàtiques, i les que pretenen afirmar quelcom sobre el que hi ha a l’altre costat del límit o proposicions «sense-sentit» (unsinnig). Ara bé, que totes elles siguin pseudoproposicions, val a dir, que no siguin proposicions en sentit estricte, no significa pas que només siguin això i prou. Per a Fann, aquest és l’error en què va caure Stenius, un dels primers grans comentaristes del Tractatus logico-philosophicus. Val la pena de reproduir íntegrament la tesi de Fann al respecte:

Allò inexpressable (o allò místic) es qualsevol cosa que és important per la vida. El punt global del Tractatus rau precisament a mostrar allò inexpressable exhibint clarament allò expressable.
Contra la interpretació estàndard del Tractatus, jo mantinc que no és antimetafísic. A l’inrevés, Wittgenstein estava defensant la metafísica en una forma similar a l’intent d’un teòleg de defensar la religió quan diu: ‘Tots els intents de provar l’existència de Déu estan mancats de sentit, car no es tracta, de cap manera, d’una prova – és una qüestió de fe.’

En altres paraules, si el mot Unsinn apareix en el pròleg en dependència immediata de la concepció del llenguatge com a límit logicotranscendental del pensament, llavors és justament aquesta teoria del límit la que permet de comprendre el significat d’aquell mot. Tot llenguatge que intenta dir el que no es deixa dir, és un discurs sense-sentit. Cosa que no vol pas dir que el seu tema no sigui important. Al contrari! El seu objecte tracta, justament, de la cosa més important, tant per a l’ésser humà en general com per al pensador i home Wittgenstein al llarg de tota la seva vida i producció filosòfica. El TLP afronta els clàssics problemes de la metafísica per fer-los desaparèixer com a problemes teòrics i afirmar el primat de llur solució pràctica.

2.5. 5è paràgraf: sense fonts?

Fins a quin punt els meus esforços coincideixen amb els d’altres filòsofs, no vull jutjar-ho. Certament, el que aquí he escrit no té en absolut la pretensió de novetat en el detall; i per això tampoc no indico cap font, car m’és indiferent si el que jo he pensat ja ha estat pensat per un altre abans de mi.

Del cinquè paràgraf del pròleg es pot fer una lectura merament negativa: Wittgenstein no citaria les fonts del seu treball perquè no li importaven, i àdhuc menyspreava, les solucions anteriors dels problemes filosòfics de què parlava en el segon paràgraf. No creiem, però, que aquesta sigui la lectura més coherent amb el tenor literal del text. Cal observar, primer, que reconeix que altres filòsofs del passat han encaminat els seus esforços en la mateixa línia o objectiu; segon, admet que no es pot atribuir novetat a tots els enunciats particulars de la seva obra; i, en tercer lloc, l’única cosa que li resulta indiferent és que algú hagi pensat efectivament el mateix que ell escriu en el llibre, no que se li hagin avançat en el temps. El que resulta important per a ell és que s’hagi pensat la qüestió de fons del TLP, no qui ho ha fet ni com ho ha fet. En el primer paràgraf ja havia establert com a condició prèvia per entendre l’obra que el lector posseís una precomprensió del tema de fons o sentit del llibre.

2.6. 6è paràgraf: Frege i Russell

Només això vull esmentar, que dec a les magnífiques obres de Frege i als treballs del meu amic el senyor Bertrand Russell gran part de l’estímul per als meus pensaments.

El sisè paràgraf confirma aquesta lectura positiva de l’anterior, car Wittgenstein es reconeix explícitament deutor de Frege i Russell. Evidentment, d’ells havia assimilat un moment molt important en la història de l’evolució de la lògica formal. Però també resulta obvi que, en aquest paràgraf, es desmarca del programa logicista de fonamentació de la matemàtica, no perquè no el consideri interessant en els seus propis límits, sinó perquè ni Frege ni Russell consideraven la lògica com a transcendental. Va ser gràcies als treballs de Wittgenstein que Russell va començar a utilitzar la lògica formal com a base de la seva concepció filosòfica del món, anomenada «atomisme lògic». I, al seu torn, per aquelles paradoxes de la història, l’atomisme lògic deixà la seva petja en la traducció del TLP a l’anglès, ja que el terme Sachverhalt va rebre de Russell, amb l’anuència una mica inconscient o precipitada de Wittgenstein, la versió d’atomic fact. El que el vienès, doncs, reconeix als seus grans mestres aquí, té pretensions força modestes: el van estimular a pensar pel seu compte. Que no és poc en filosofia!

2.7. 7è paràgraf: el valor de l’obra

Si aquest treball té un valor, consisteix en dues coses. Primer, que en ell estan expressats pensaments, i aquest valor serà tant més gran com millor estiguin expressats els pensaments. Com més s’hi hagi encertat en el clau. – Aquí sóc conscient d’haver restat molt per sota del possible. Simplement per això, perquè les meves forces per acomplir la tasca són massa escasses. – Tant de bo vinguin d’altres i ho facin millor.

El contingut d’aquest paràgraf no parla de la modèstia que, en general, ha de tenir tot escriptor per guanyar-se la benvolença del lector. La modèstia de Wittgenstein no es refereix només ni principalment a la consciència de les seves limitacions personals. Aquestes, les percebia amb total claredat, ja que, al llarg de tota la seva vida, el vienès va ser plenament conscient que una de les febleses personals que més el van torturar i que mai no va acabar de dominar va ser el pecat de vanitat. A l’orgull i a la vanitat atribuïa ell, justament, un greu error de perspectiva: que no permeten de percebre objectivament el valor del propi treball. Consideri’s, per exemple, la següent anotació: «Fins i tot qui lluita contra la seva vanitat, però en això no reïx completament, sempre s’enganyarà sobre el valor del seu producte.» I vegi’s l’encertat comentari de Monk sobre el tema:

No hi ha cap dubte que, malgrat que ell considerava l’ètica com un domini sobre el qual no es podia dir res, Wittgenstein pensava, tanmateix, i deia moltes coses sobre problemes morals. De fet, es pot dir que la seva vida va estar dominada per una lluita moral – la lluita per ser anständig (decent), cosa que per a ell significava, sobretot, superar les temptacions que brollaven del seu orgull i de la vanitat de ser deshonest.

Serveixin també les següents anotacions, procedents de The Bergen Electronic Edition, per tal de percebre la magnitud del problema que la vanitat representava per a Wittgenstein, qui la sentia i la patia bàsicament en relació amb els seus pensaments filosòfics, el valor que els atorgava i la fama consegüent de publicar-los, així com en relació amb el gran concepte que tenia de si mateix:

No em pot passar gairebé res més agradable que quan algú em pren de la boca, per dir-ho així, els meus pensaments i els desplega, per dir-ho així, a l’aire lliure. Naturalment, tot això està barrejat amb molta vanitat, però no és pura vanitat.

Més tard va néixer en part de l’instit d’imitació (havia llegit els Diaris de Keller), en part de la necessitat de posar per escrit alguna cosa de mi. Es tractava, per tant, en gran part de vanitat.

És essencial allò a què es refereix la vanitat. Actua destructivament només quan es refereix a allò més alt.

Si no estàs disposat a sacrificar el teu treball per alguna cosa encara més alta, no hi haurà cap benedicció en ell. Car rep la seva altura perquè tu el col·loques en el lloc correcte en relació amb l’ideal. Per això, la vanitat destrueix el valor del treball.

A causa d’això es va excitar la meva vanitat, que amenaçava de robar-me un alte cop la pau, si no solucionava l’assumpte – si més no, per a mi – per mitjà d’una publicació.

Estic ple de vanitat. (La vanitat no m’abandona mai.)

Vanitat i baixesa juguen un paper en tot, sense excepció, el que escric o penso. Com a mínim, la baixesa és sempre la següent porta.

I la meva imaginació de ser un ésser humà extraordinari és certament molt més antiga que la meva experiència, la del meu talent especial.

I només si em pogués perdre en la religió, podrien desaparèixer aquests dubtes. Car només la religió podria destruir la vanitat i penetrar en totes les escletxes.

Ara bé, totes aquestes cites no testimonien només una lluita ètica personal, tensa i constant, sinó sobretot la idea que Wittgenstein tenia del valor d’un treball filosòfic: és tant més valuós com més aconsegueix l’expressió nítida d’uns pensaments que permeti’n a «allò més alt» mostrar-se en el llenguatge. I aquest és el matís filosòfic de la modèstia que expressa en el setè paràgraf del pròleg al TLP: tem que els pensaments que hi són exposats no hagin realitzat prou bé l’ideal d’una cristal·lina separació entre el que pot ser dit i el que només pot ser mostrat a través del que pot ser dit. Considera, doncs, implícitament que, si ha fallat en aquest intent, el lector no podrà ser ben conduït per l’escala que després podrà llançar un cop hagi arribat a la meta. El paràgraf setè revela també així el sentit del llibre: ascendir fins a «allò més alt».
2.8. 8è paràgraf: la solució definitiva

En canvi, em sembla intangible i definitiva la veritat dels pensaments aquí comunicats. Sóc, per tant, del parer d’haver resolt definitivament els problemes en l’essencial. I si en això no m’erro, llavors el valor d’aquest treball consisteix ara, en segon lloc, en el fet que mostra que poc que s’ha fet quan aquests problemes estan resolts.

El darrer paràgraf del pròleg confirma la lectura anterior: Wittgenstein no dubta que la seva aportació a la solució dels problemes filosòfics sigui correcta i definitiva; només dubta que hagi aconseguit expressar-la amb prou claredat i exactitud perquè el lector pugui reconèixer-la. Ara bé, de quina solució es tracta? Evidentment, no pas d’una solució teòrica, ja que la teoria logicotranscendental del llenguatge barra el pas a tota solució teòrica dels problemes metafísics. L’imperatiu del silenci de la tesi setena ho prescriu taxativament: «Sobre allò de què no es pot parlar, hom ha de callar.» L’error de la metafísica clàssica descansava en un miratge: creia poder parlar d’«allò més alt». Si el llenguatge, en canvi, només resulta significatiu quan obeeix l’estructura lògica transcendental que comparteix amb el món, llavors resulta obvi que el discurs de la metafísica – no el seu objectiu – és sense-sentit. La solució es trasllada, doncs, a l’esfera pràctica de la vida: l’ètica, l’estètica i la mística. I per això diu el jove filòsof que el seu llibre acaba fent ben poca cosa, car té caràcter més aviat negatiu: mostra què és el que no s’ha de fer, o sigui, ocupar-se d’«allò més alt» teòricament, discursivament. Però, justament, aquesta activitat negativa de barrar el pas a la reflexió metafísica és la condició de possibilitat perquè el lector acabi reconeixent – si mai ha tingut el mateix pensament o un de semblant – que cal tancar el llibre per obrir-se a la vida real, a la forma de la vida que preservi el transcendent precisament perquè visqui ancorada en ell a través de l’ètica, l’estètica i la mística. S’ha fet poc perquè és moltíssim més el que queda per fer. S’ha desbrossat el camí perquè viure de manera transcendental, amb integritat-decència ètica, sigui possible.

Contra la xerrameca fàcil i prolífica sobre el transcendent de la Viena dels Habsburg, Wittgenstein, igual que altres literats importants de l’època, oposa una forma d’autocontenció filosòfica que preservi i faci possible el que el discurs laxe acaba banalitzant. La crisi històrica del llenguatge metafísic, sentida a les acaballes de l’imperi austrohongarès, requereix la navalla de la mesura en el llenguatge. Com han mostrat Janik i Toulmin, la situació artística, política i social de la Viena dels darrers temps dels Habsurgs, i no pas Cambridge, constitueix, en efecte, l’origen real i permanent dels interessos filosòfics de Wittgenstein, els quals es resumeixen en l’esforç per trobar – gràcies a la crítica del llenguatge – una demarcació clara entre el món dels fets i l’esfera dels valors, amb la finalitat de fer d’aquests darrers la base d’una rigorosa coherència ètica individual que permeti de superar les hipocresies de la societat vienesa i del discurs oficial sobre el transcendent:

Filosòficament, aquesta qüestió [si hi ha alguna manera de delimitar des de dintre l’abast i els límits del que es pot dir] epitomitza tot el debat cultural de la Viena de fin-de-siècle tal com l’hem estudiat aquí. I qualsevol que produís una Sprachkritik completament general que satisfés tots aquests requisits – una Sprachkritik que fos més rigorosa i menys exposada a la refutació que la de Mauthner – podria sentir legítimament que, d’un sol cop, havia aconseguit resoldre el problema intel·lectual central i més urgent de l’època.

Problemes, doncs, resolts irresoltament; solució pràctica que dissipa l’engany de cercar una solució teòrica; negació de la pretensió de teoria atribuïda a l’ètica, l’estètica i la mística; exigència ètica de callar per poder viure autènticament: vet aquí el poc que s’ha fet. I no es tracta de falsa modèstia, perquè aquesta manca de definició positiva de la filosofia ja pot resultar excessiva. És poc, als ulls de Wittgenstein, perquè el TLP no val més que un instrument ben calibrat, una escala ben projectada per pujar més amunt. I si el lector s’aferra a ella per no moure’s, espaordit, del seu lloc, no entén ni el sentit ni la finalitat de l’escriptura. O sigui, no ha tingut encara els mateixos pensaments o uns de semblants, o té por de tenir-los.

2.9. Conclusions

Des del pròleg seria possible establir relacions amb les tesis i deteminades proposicions del TLP. Podem dir, per exemple, que el segon paràgraf està relacionat amb les tesis 2 i 3, car aquestes exposen la forma com Wittgenstein duu a terme l’anàlisi lògica de les proposicions plenes de sentit i la teoria logicofigural del llenguatge, però també amb la tesi setena, que apareix formulada aquí per primera vegada. El tercer paràgraf anticipa la tesi quarta, car en ella s’identifica el pensament amb la seva expressió en la proposició plena de sentit, que és un model de la realitat (TLP 4.01) donades condicions de veritat lògiques que no siguin ni tautològiques ni contradictòries (TLP 4.44, 4.45, 4.46). I la segona part del vuitè paràgraf es podria relacionar amb TLP 6.52, car aquesta entrada declara que els problemes vitals, un cop resoltes les qüestions científiques, deixen de ser cap qüestió més. La raó és clara: Wittgenstein ha barrat el pas a la solució teòrica dels problemes metafísics de la vida. O sigui, no pot haver-hi un discurs filosòfic més enllà del discurs científic, car no hi ha cap qüestió metafísica que pugui ser resolta a través del llenguatge. Això no vol dir que no existeixin els problemes vitals. Al contrari: són els més importants per a l’ésser humà i la ciència no té cap competència sobre ells. Però no poden ser tractats filosòficament, perquè el discurs que en resulta és sense-sentit. L’única solució segueix la línia de la Crítica de la raó pràctica de Kant.

En conclusió, quina relació hi ha, segons el pròleg, entre la tesi setena i el sentit del llibre? Hi apareix com la conseqüència ètica absoluta de copsar nítidament la distinció entre el que pot ser dit gràcies a la teoria logicofigural del llenguatge i «allò més alt» que, pel seu caràcter transcendent, només pot mostrar-se en el llenguatge. L’imperatiu del silenci indica la meta vers on camina tot el procés reflexiu del TLP: la solució pràctica dels problemes metafísics de la vida en una forma d’existència humana que visqui èticament, estèticament i místicament de l’absolut. La tesi setena tanca la reflexió teòrica per obrir pas a la forma de la vida. Qui comprèn Wittgenstein i s’hi mostra d’acord, sent ara la satisfacció de veure’s alleugerit dels difícils problemes vitals de la metafísica i de poder-los traslladar a la «forma» de la seva vida. I, a la inversa, des d’aquest terreny pràctic no escrit es comprèn millor la funció aparentment negativa, però en el fons positiva, de l’escriptura del TLP. Per això la tesi setena no conté cap desenvolupament: callar i viure, callar per poder viure, és la finalitat que persegueix el migrat parlar de Wittgenstein (unes 60 pàgines).

 

3. Terminologia lògica: allò que es pot dir gràcies al límit

Wittgenstein fa un ús força constant de la terminologia (paraules i expressions) amb què articula els seus pensaments. Ens proposem ara de recollir i comentar alguns termes especialment significatius que ajudin a entendre millor la concepció transcendent de la vida que defensa el TLP. Esperem així poder precisar més el sentit global del l’obra que ja es tematitza prou clarament en el pròleg ben interpretat.

3.1. Tatsache, Sachverhalt i Sachlage

Un primer grup de paraules resulta essencial per entendre el Tractatus. Es tracta dels mots Tatsache (fet), Sachverhalt (estat de coses) i Sachlage (situació). Es troben escampats arreu i apareixen en innomblables entrades:

Tatsache: 1.1, 1.1, 1.12, 1.13, 1.2 , 2, 2.0121, 2.06, 2.1, 2.141, 2.16, 3, 3.14, 3.142, 3.143, 4.016, 4.0312, 4.061, 4.063, 4.122, 4.1221, 4.1272, 4.2211, 4.463, 5.156, 5.43, 5.461, 5.5151, 5.542, 5.5423, 6.111, 6.113, 6.2321, 6.43, 6.4321. En total, 35 entrades.
Sachverhalt: 2, 2.01, 2.012, 2.0121, 2.0122, 2.0124, 2.013, 2.0123, 2.0141, 2.0272, 2.03, 2.031, 2.034, 2.04, 2.05, 2.032, 2.06, 2.061, 2.62, 2.11, 3.21, 2.201, 3.001, 3.0321, 4.023, 4.0311, 4.1, 4.122, 4.2, 4.21, 4.2211, 4.25, 4.27, 4.3. En total, 33 entrades.
Sachlage: 2.0121, 2.0122, 2.014, 2.11, 2.202, 2.203, 3.02, 3.11, 3.144, 4.021, 4.03, 4.031, 4.032, 4.04, 4.124, 5.125, 4.462, 4.466, 5.135, 5.156, 5.525. En total, 22 entrades.

Contràriament al que podria semblar a primera vista, aquests termes no són categories ontològiques. És cert que estan referides al món i que Wittgenstein les utilitza en connexió amb els corresponents termes lògics aplicats al llenguatge: els noms i les proposicions. Però cal tenir en compte que, en sentit estricte, són ontològiques aquelles categories que la metafísica elabora per descriure la darrera estructura de la realitat. I Wittgenstein, com sabem, no pretenia, ni creia possible, formular una metafísica explícita. Cosa que no vol pas dir que el TLP no sigui un llibre d’intencions metafísiques. A més a més, tot i que aquests són termes que s’utilitzen habitualment en el llenguatge alemany col·loquial, en el TLP adquireixen un sentit particular, car hi actuen com a elements de l’anàlisi logicotranscendental de les proposicions significatives. I aquí ens sembla, justament, que es troba el quid de la qüestió: es tracta de categories lògiques aplicades al món. Wittgenstein no pretén substituir amb elles l’anàlisi física del món que duen a terme les ciències naturals, ja que:

4.111 La filosofia no és cap de les ciències naturals.

(La paraula «filosofia» ha de significar alguna cosa que estigui per damunt o sota, però no al costat de les ciències naturales.)

Correspon a les ciències determinar quins són els darrers components del món, com s’estructuren conjuntament i en quines relacions legaliformes es troben els uns amb els altres. El TLP no és ni un manual de metafísica i/o d’ontologia, ni conté una descripció física del món. Per això la pregunta per la identificació, en la realitat, dels objectes simples que integren els estats de coses amaga la suposició implícita, i errònia, que el TLP diu com és el món. El Tractatus només mostra l’estructura lògica comuna al món i al llenguatge, i que és la condició transcendental de possibilitat perquè el llenguatge, quan es refereix al món, pugui ser significatiu. No sembla encertat, doncs, interpretar les tesis primera i segona del TLP com a tesis ontològiques. Probablement, seria més exacte dir que són tesis lògiques sobre el món. Igual que les tesis tercera i quarta són tesis lògiques sobre el pensament i sobre el llenguatge. Una entrada del TLP ho confirma plenament respecte de la categoria «proposició elemental», ja que el que Wittgenstein hi diu resulta extensible a les altres categories lògiques de la seva obra:

5.5562 Si, a partir de raons purament lògiques, sabem que hi ha d’haver proposicions elementals, llavors ho ha de saber tothom qui comprengui les proposicions en llur forma inanalitzada.

Existeix, d’altra banda, una carta de Wittgenstein des del camp de presoners de Cassino que mostra la significació lògica que ell atribuïa a la seva terminologia sobre el món, així com el fet que Russell, a qui respon, no entenia les distincions terminològiques de Wittgenstein en sentit lògic:

P.S. Després d’acabar la meva carta, em sento, tanmateix, incitat finalment a respondre algunes de les teves preguntes més senzilles: 1) «Quina diferència existeix entre Sachverhalt i Tatsache?» Un Sachverhalt és allò que correspon a una proposició elemental en cas que sigui vertadera. Una Tatsache és allò que correspon al producte lògic de proposicions elementals en cas que aquest producte sigui vertader. La raó per la qual introdueixo la Tatsache abans del Sachverhalt necessitaria un llarg aclariment. 2) [...] És cert que no sé quins són els components d’un pensament, però sé que hi ha d’haver tals components que corresponen a les paraules del llenguatge. La classe de relació entre els components del pensament i el fet figurat és, de bell nou, irrellevant. Descobrir-la seria cosa de la psicologia.»

Aquesta constatació ens planteja, al seu torn, la pregunta per la seva finalitat: per què Wittgenstein comença el TLP amb tesis lògiques sobre el món? La resposta és simple, però carregada de conseqüències: perquè el vol acabar en la tesi del silenci ètic TLP 7). Fixem-nos que tot el TLP consisteix en un moviment ascensional que parteix de la interpretació lògica del món, passa per l’anàlisi logicotranscendental i figural del llenguatge, i acaba en els enunciats transcendentals de la tesi sisena sobre l’ètica, l’estètica i la mística, després de la qual cosa pot cloure’s amb la tesi setena. El camí ha quedat dibuixat de manera completa i el lector ha estat conduït fins a la frontera entre el món i el transcendent, que és on Wittgenstein el vol portar perquè des d’aquí pugui contemplar la vida correctament, o sigui, metafísicament. Valgui el següent enunciat com a confirmació d’aquesta lectura:

1.13 Els fets en l’espai lògic són el món.

El món és vist en el TLP en perspectiva logicotranscendental. Els fets només són fets en aquest espai lògic a priori que fa possible el llenguatge significatiu. No es pot tractar, doncs, de fets en el sentit habitual del mot, ni simplement dels fets descrits i categoritzats per les ciències, ni de categories ontològiques sobre les coses en si. L’enfocament del Tractatus és radicalment lògic. Encara més, és justament aquest espai lògic allò que fa possible que el llenguatge col·loquial es pugui referir al món i que la ciència pugui elaborar un llenguatge significatiu sobre els fenòmens:

5.552 L’«experiència» que necessitem per a entendre la lògica no és la de que quelcom es comporta així i aixà, sinó que quelcom és: però això justament no és cap experiència.
La lògica és prèvia a qualsevol experiència – que quelcom sigui així.
És prèvia al com, no prèvia al què.

3.2. Sinn i Bedeutung

Un segon grup de termes aboca al mateix resultat. Es tracta de la distinció entre Sinn i Bedeutung, que habitualment es tradueixen per sentit i referència. Heus ací les recurrències:

Sinn: 2.0211, 2.221, 3.13, 3.142, 3.1431, 3.144, 3.3, 3.31, 3.328, 3.34, 3.341, 4.002, 4.02, 4.021, 4.022, 4.027, 4.03, 4.031, 4.032, 4.061, 4.0621, 4.063, 4.064, 4.1211, 4.1221, 4.1241, 4.2, 4.431, 4.465, 4.5, 5.02, 5.122, 5.2341, 5.25, 5.2521, 5.44, 5.46, 5.4732, 5.4733, 5.514, 5.515, 5.5302, 5.5542, 5.641, 6.124, 6.126, 6.232, 6.41, 6.521. En total, 49 entrades.

Bedeutung: 3.203, 3.261, 3.3, 3.314, 3.315, 3.317, 3.323, 3.328, 3.33, 3.331, 4.241, 4.242, 4.243, 5.02, 5.31, 5.451, 5.461, 5.4733, 5.535, 5.55, 6.124, 6.126, 6.232, 6.2322, 6.53. En total, 25 entrades.

Wittgenstein va heretar la distinció entre Sinn i Bedeutung de Frege. Ara bé, Wittgenstein creia que Frege, en articular la proposició en les dimensions d’un sentit i d’una referència, i tractar-la com un nom, no s’adonava que, en el fons, feia dependre el sentit de la proposició de la seva referència: no podríem comprendre una proposició sense conèixer abans la seva referència o valor de veritat, com tampoc no podem comprendre un nom sense conèixer-ne la referència que el constitueix (l’objecte que cau sota ell). Per això, la teoria de Wittgenstein aporta la novetat de tractar una proposició i un nom com a realitats de valor lògic diferent. Així el sentit només és producció de la proposició i els noms esdevenen ara elements lògics constitutius de la proposició, però no criteri d’allò que pugui ser el sentit d’una proposició. La proposició ja no és considerada a la llum de la referència, sinó a la llum de la possibilitat lògica. Com diuen Prades Celma i Sanfélix Vidarte, «[...] la relación significativa de la proposición con el mundo estriba en su describir una posible situación (Sachlage) y no, necesariamente, un hecho efectivo (positive Tatsache).» Per tant, els noms es caracteritzen perquè només tenen referència, mentre que les proposicions només tenen sentit. I el fonament d’aquesta concepció rau en la interpretació lògica de la proposició com un model de la realitat (TLP 4.01). En conclusió, mentre la referència és extrínseca a la proposició i depèn dels signes lògicament simples que la constitueixen (els noms), el sentit és intern a la proposició i no depèn de la referència, sinó de la possibilitat lògica que allò que la proposició diu d’un estat de coses sigui així com ho diu.

Interessa, doncs, aclarir també com apareix la referència en el TLP de Wittgenstein. És cert que en l’alemany usual Bedeutung té el valor de significat, i que Sinn i Bedeutung constitueixen l’equivalent de la parella de mots catalana sentit – significat i de la castellana sentido – significado. Tot i els matisos que pugui haver-hi en el llenguatge corrent entre sentit i significat (i en alemany entre Sinn i Bedeutung), resulta evident que tant a Frege com a Wittgenstein són paraules que apareixen integrades en una determinada filosofia de la lògica, esdevenint-hi conceptes tècnics, tret d’aquelles entrades en què Wittgenstein al·ludeix al significat que un signe lògic pot tenir en el context d’una simbòlica determinada. Per això sembla raonable afirmar que, també en el cas del TLP (com en el cas de Frege), el criteri d’interpretació de la parella Sinn-Bedeutung no pot ser el del llenguatge col·loquial (die Umgangssprache), sinó l’ús filosòfic constant amb què hi apareixen. Mantenim així: a) que Bedeutung del TLP pot ser legítimament traduït per referència, ja que indica la vinculació de la proposició a la realitat a través dels noms; 2) que aquesta traducció és coherent amb la traducció al castellà acceptada o «canònica» de les obres de Frege; 3) que la traducció de Bedeutung per significat estaria justificada en el llenguatge ordinari, però no tant com a terme tècnic d’una obra de filosofia de la lògica; 4) que significat en comptes de referència acosta semànticament massa Bedeutung a Sinn i així provoca confusions o no ajuda a comprendre amb precisió els autors; 5) que Sinn i Bedeutung es troben usats, tant per Frege com per Wittgenstein, d’una forma constant, com qui diu tècnica, sense cedir gaire a la distinció col·loquial entre sentit i significat; i 6) que significat fa desaparèixer del TLP, com per art de màgia, la major part de la menció d’allò que la idea de referència conté, ja que les altres expressions alemanyes que se’n podrien considerar una menció complementària mostren una freqüència textual força més reduïda que la de Bedeutung.

La teoria fregeana no va satisfer el jove Wittgenstein, ni per la banda del sentit ni per la de la referència. Per què? Si responíem que tots dos feien una anàlisi lògica diferent de la proposició, només diríem una veritat a mitges. Potser cal entendre que els problemes de lògica són, en el fons, problemes filosòfics. Així es comprèn que la diferent anàlisi lògica de la proposició i, per tant, la diferent explicació de sentit i de referència que proposen Frege i Wittgenstein descansen últimament en una concepció diferent de la relació entre lògica i llenguatge, un tema que precisament és altament filosòfic. Per a Frege, la lògica es troba en la realitat mateixa de les coses, és una estructura de la realitat tan real com els objectes físics, ja que altrament no s’assegura suficientment la convicció irrenunciable de la ciència, i del coneixement humà en general, d’atènyer la veritat del món. I el llenguatge és simplement un medi expressiu que ens vincula a la realitat del món a través del judici de les proposicions (el sentit o pensament) i a través de la referència objectiva dels noms propis (els objectes). Per a Wittgenstein, en canvi, la lògica és prèvia al món i al llenguatge. I el llenguatge no és un simple medi expressiu, sinó realitat en la qual es mostra la lògica com a condició de possibilitat transcendental de les proposicions amb sentit. No anem a la lògica des de la realitat, ni trobem la lògica preferentment en les estructures apriòriques del pensament humà, sinó que la lògica se’ns apareix actuant i mostrant-se en el llenguatge i en el món, en la proposició que figura la realitat. Per això Wittgenstein no pot acceptar que hi hagi objectes lògics anteriorment a, fora de o per damunt del llenguatge.

Quina relació té, en conclusió, aquesta distinció entre Sinn i Bedeutung amb la tesi setena del TLP? No sembla filosòficament innocent establir el principi que una proposició, tot i ser ella mateixa la generadora del sentit, no pot complir aquest paper si els noms qui hi apareixen no tenen referència. La correspondència entre nom i objecte i entre proposició elemental i estat de coses és un requisit indispensable, no només de la determinació del sentit, sinó també de la significativitat del llenguatge. És una peça essencial de la teoria logicofigural del llenguatge significatiu. És una condició indispensable per poder fer callar la metafísica com a discurs explícit, ja que, per manca de referència dels noms que empra, les seves proposicions no produeixen cap sentit. Prou que ho diu clarament a pocs passos de la tesi setena:

6.53 El mètode correcte de la filosofia seria pròpiament aquest: no dir res més que allò que es deixa dir; per tant, proposicions de la ciència natural – per tant, quelcom que no té res a veure amb la filosofia –, i llavors, sempre que un altre volgués dir quelcom metafísic, demostrar-li que no havia donat cap referència a determinats signes en les seves proposicions. Aquest mètode seria insatisfactori per a l’altre – no tindria la sensació que li ensenyàvem filosofia –, però aquest seria l’únic rigorosament correcte.

En altres paraules, la referència, que en Frege era la pedra de toc del seu realisme semàntic, ara esdevé, en mans de Wittgenstein, l’experimentum crucis del llenguatge significatiu i part essencial de la concepció segons la qual, d’allò que transcendeix els fets del món, per imperatiu ètic no se n’ha de parlar. Aquest resultat exegètic confirma que la tesi setena del TLP expressa la veritable intenció de tot el llibre: delimitar el llenguatge significatiu des de dintre per barrar el pas a la solució teòrica dels problemes filosòfics (silenci) i desvetllar la consciència ètica (imperatiu) de llur única solució pràctica en la forma ètica, estètica i mística de la vida. Val la pena de reproduir un testimoni de Russell que percep clarament aquesta connexió interna entre concepció lògica del llenguatge i misticisme:

En emfasitzar la importància de l’estructura, encara crec que tenia raó, però pel que fa a la doctrina que una proposició vertadera ha de reproduir l’estructura dels fets a què es refereix, em sento ara molt dubtós, malgrat que en aquell temps la vaig acceptar. En tot cas, no penso que, malgrat que fos vertadera en algun sentit, tingui una gran importància. Per a Wittgenstein, tanmateix, era fonamental. Va fer d’ella la base d’una curiosa espècie de misticisme lògic.

3.3. Sagen i zeigen

I una tercera distinció fonamental en el TLP és la que Wittgenstein estableix entre sagen (dir) i zeigen (mostrar). Com passa amb la resta de la terminologia, també aquestes paraules són usades sovint en llur sentit quotidià. Hi ha, però, 12 entrades en què reben el sentit filosòfic específic que Wittgenstein persegueix per tal de distingir entre allò que pot ser dit i allò que es mostra: 4.022, 4.121, 4.1212, 4.122, 4.461, 5.551, 5.5561, 5.62, 6.12, 6.1264, 6.22, 6.522. Vegem-les en detall.

4.022 La proposició mostra el seu sentit.
La proposició mostra com es comporten les coses si és vertadera.
I ella diu que es comporten així.

«Mostrar» i «dir» són dues funcions que la proposició vertadera acompleix alhora. Però pertanyen a nivells lògics diferents. Respecte del dir, la proposició vertadera enuncia un estat de coses existent, el diu, l’expressa lingüísticament. Respecte del mostrar, en canvi, el fa veure, l’exposa en la seva mateixa estructura lògica, ja que la combinació logicosintàctica dels noms de què consta té la mateixa multiplicitat logicomatemàtica de l’estat de coses existent de què és figura (TLP 4.04). En aquesta entrada, doncs, dir està relacionat amb l’enunciació d’un estat de coses, mentre que mostrar hi apareix relacionat amb el sentit que la proposició té. I el sentit d’una proposició elemental és la possibilitat logicoapriòrica que l’estat de coses que enuncia es doni en el món (TLP 2.12, 2.151). El llenguatge té, doncs, per a Wittgenstein dues dimensions o nivells: el de l’expressió i el de la mostració. El primer pertany a l’àmbit de l’enunciació, constituït per la combinació de noms segons l’estructura lògica i figurant un possible estat de coses. El segon pertany a l’àmbit d’allò que fa possible tota enunciació: l’espai lògic o estructura lògica comuna al món i al llenguatge. Aquesta estructura, justament perquè és condició transcendental de possibilitat de tota enunciació, no pot ser dita, sinó només mostrada. Per això, en una proposició elemental vertadera estan presents alhora, però diferenciadament, els dos factors que la produeixen: la combinació sintàctica de noms (nivell de l’expressió) i el sentit fet possible per l’estructura lògica (nivell de la mostració).

4.121 La proposició no pot exposar la forma lògica, es reflecteix en ella.
Allò que es reflecteix en el llenguatge, aquest no pot exposar-ho.
Allò que s’expressa en el llenguatge, nosaltres no podem expressar-ho a través d’ell.
La proposició mostra la forma lògica de la realitat.
La manifesta.

Aquesta entrada especifica més i aclareix l’anterior. Si la proposició no pot exposar la forma lògica, el que exposa és un estat de coses possible o existent. Però l’anàlisi lògica de la proposició no es pot aturar en el pla de l’enunciació. També ha de saber reconèixer què s’hi reflecteix sense poder ser dit. Wittgenstein és un filòsof transcendental: creu que una anàlisi logicoformal del llenguatge no és suficient per fer-li justícia. Només que l’aspecte transcendental del llenguatge és de naturalesa lògica: l’espai lògic o estructura lògica apriòrica que fa possible que el llenguatge pugui figurar estats de coses i constituir-se en significatiu. Per això la lògica formal que Wittgenstein hereta de Frege i Russell experimenta, en les seves mans, una transcendentalització: s’identifica immediatament amb les condicions de possibilitat de tot el que pot ser dit amb sentit.

En aquesta entrada, també és interessant observar el joc de termes que hi apareix: a) el que no pot ser exposat (darstellen), tanmateix es reflecteix (sich spiegeln): es tracta dels dos nivells d’anàlisi lògica de la proposició. b) el que s’expressa (sich ausdrücken) en el llenguatge no pot ser expressat a través d’ell: això vol dir que expressar-se tant es refereix al nivell de l’enunciació com al de la mostració. No seria correcte, doncs, identificar absolutament dir amb expressar-se: el dir és un expressar-se a través dels enunciats del llenguatge, per enunciació o exposició en proposicions (darstellen), mentre que el reflectir-se és un expressar-se en els enunciats del llenguatge, com si diguéssim en el rerefons; i de fet és així, car es tracta d’allò que fa possible que el llenguatge enunciï. L’element decisiu és allò que s’expressa: en el primer cas, un estat de coses, que és figurat a través de la proposició; en el segon, la condició de possibilitat de tota figuració, que cap proposició pot enunciar.

La segona part de l’entrada és importantíssima per entendre la finalitat que Wittgenstein persegueix en establir la distinció entre dir i mostrar. No és possible transcendir els límits del llenguatge i col·locar-se fora del món per fer enunciats, aparentment significatius, sobre «allò més alt». La lògica és transcendental, i per això limita el llenguatge des de dintre, de tal manera que el llenguatge ens impedeix de parlar del transcendent. La millor manera de preservar el transcendent és no reduir-lo a categoria expressable en el llenguatge, sinó deixar-lo en el silenci. Des del silenci lingüístic, «allò més alt» és el fonament absolut del món dels fets, i el llenguatge humà només està equipat per figurar fets.

4.1212 El que pot ser mostrat, no pot ser dit.

El verb modal que Wittgenstein utilitza aquí és können. Es tracta d’una possibilitat o impossibilitat lògiques. O sigui, de la possibilitat que depèn de la lògica entesa com a estructura transcendental i apriòrica comuna al món i al llenguatge. I és justament la lògica transcendental la que delimita i separa amb precisió l’àmbit del dir de l’àmbit del mostrar. La lògica pot mostrar-se ella mateixa en el llenguatge que, ella mateixa, fa possible. Però el llenguatge no pot enunciar la lògica que el fa possible. Per què? Perquè, si pogués fer-ho, la possibilitat de l’enunciació seria una facultat del llenguatge i, per tant, el llenguatge seria condició de possibilitat de si mateix. Llavors, evidentment, podria dir-ho tot. I el llenguatge o discurs explícit de la metafísica seria possible gràcies al mateix llenguatge: pel sol fet que existiria un llenguatge metafísic, aquest ja seria significatiu, tot i que les seves paraules o noms no tinguin referències (Bedeutung) en estats de coses. Això equivaldria a abandonar la significativitat del llenguatge a qualsevol combinació arbitrària de paraules.
No és estrany que el Cercle de Viena trobés en el TLP un precedent poderós de l’intent de delimitar el llenguatge significatiu de qualsevol discurs forassenyat (criteri de demarcació neopositivista):

El «Tractatus» de Wittgenstein va ser llegit pels vienesos com un aclariment explicatiu del concepte «proposició plena de sentit». Malgrat que aquesta lectura no va seguir la intenció pròpia de Wittgenstein de significar l’indicible a través d’una exposició clara del dicible, hi va trobar, tanmateix, suficients punts de suport.

Va errar, però, en creure que Wittgenstein compartia la mateixa intenció aniquiladora de tota metafísica. El que Wittgenstein pretenia era preservar la metafísica no fent-la, sinó callant sobre «allò més alt». Per poder-ne viure realment!

De l’entrada TLP 4.122, val la pena de prendre en consideració el darrer paràgraf:

L’existència, però, de tals propietats i relacions internes no es pot afirmar mitjançant proposicions, sinó que es mostra en les proposicions que exposen aquells estats de coses i que tracten d’aquells objectes.

Aquestes relacions internes entre les proposicions són lògiques. Es tracta de les condicions de veritat en virtut de les quals, a partir de proposicions elementals, es construeixen les proposicions compostes, complexes o moleculars, que Wittgenstein tracta com a funcions de les primeres (TLP 5). Si la lògica és transcendental i, per tant, no pot ser dita a través del llenguatge, tampoc les relacions lògiques entre les proposicions significatives no poden ser dites, sinó mostrades. Wittgenstein utilitza dos procediments per a mostrar aquestes relacions: les conegudes com a «taules de veritat» (TLP 4.442, 5.101) i les claus que interconnecten els pols de veritat de les proposicions (TLP 6.1203). I utilitza la seva concepció de la lògica com a enterament tautològica (TLP 6, 6.1., 6.11) per fer veure, justament, que la lògica és transcendental: ella sola conté a priori totes les condicions possibles de veritat (TLP 4.461), omple l’enter espai lògic del llenguatge i del món (TLP 3.14).

Justament l’entrada 4.461 subratlla que ni la tautologia ni la contradicció no diuen res. I llur naturalesa lògica mostra que no diuen res. La lògica no enuncia res del món, sigui perquè d’ella depèn tota condició de possibilitat d’un enunciat significatiu, sigui perquè, en la forma de la contradicció, no admet cap possibilitat de parlar del món. El resultat és, en el fons, el mateix: fora dels límits transcendentals de la lògica, no és possible un discurs significatiu. Ara bé, això és així perquè la lògica és l’estructura apriòrica del món i del llenguatge. Tot allò que cau de la banda del fonament del món, no pot ser enunciat, només mostrat en el límit en tant que límit.

5.551 El nostre principi és que cada pregunta que, en principi, es deixa decidir a través de la lògica, s’ha de deixar decidir sense res mes.
(I si ens trobem en la situació d’haver de contestar un tal problema tot mirant el món, llavors això mostra que seguim una pista fonamentalment errònia.)

La lògica no decideix només sobre la significativitat del llenguatge, sinó també sobre la significativitat de les preguntes que l’ésser humà pot fer. Nomes seran significatives aquelles preguntes la condició de possibilitat de les quals descansi en la lògica, com a estructura comuna i apriòrica del món i del llenguatge. No és el món allò que fa que una pregunta pugui ser contestada, sinó que la lògica permeti de formular-la. I si una pregunta no pot ser contestada, aquest fet mateix ja mostra que la lògica no és la seva condició de possibilitat. Contràriament a la interpretació que el Cercle de Viena va fer del Tractatus, la significació del llenguatge no descansa en els fets del món, sinó en la lògica transcendental. El criteri de demarcació del jove Wittgenstein és logicotranscendental. Tot es decideix en els límits interns de la lògica. Més enllà d’aquests límits es troba allò més important, però no pot ser formulat ni teoritzat, sinó només mostrat en el funcionament lògic del llenguatge:

5.5561 La realitat empírica està delimitada per la totalitat dels objectes. El límit es torna a mostrar en la totalitat de les proposicions elementals.
Les jerarquies són independents de la realitat, i han de ser-ho.

El límit existeix. I apareix en la totalitat. Apareix, es mostra, com a totalitat. Totalitat dels fets de què consta el món, els fets en què es combina la totalitat dels objectes; i totalitat de les proposicions elementals que els figuren. La percepció de la totalitat del món i de la totalitat de les proposicions significatives és el correlat humà del límit objectiu que té la realitat. Límit que ve imposat per la lògica, la qual descobreix que el món consta d’objectes simples combinats en estats de coses, i que el llenguatge consta, paral·lelament, de noms combinats en proposicions elementals. Per això, tant els conceptes objectes/estats de coses com els conceptes noms/proposicions elementals són, com hem vist, conceptes lògics, no ontològics – els primers – ni merament lingüístics – els segons –. La lògica decideix l’estructura a priori del món i del llenguatge. La lògica és el límit d’allò dicible i d’allò esdevenible. I el que es mostra, sense poder ser dit, en el llenguatge és el límit. El llenguatge mai no podrà dir allò que s’hi mostra. La metafísica, la teoria sobre l’ètica i l’estètica, i la teoria religiosa creuen poder dir el que està més enllà del límit, però s’enganyen. Per això s’abandonen a un parloteig transcendental indigne d’allò de què parlen, d’«allò més alt».

5.62 Aquesta observació ofereix la clau per decidir la pregunta fins a quin punt el solipsisme és una veritat.
I és que allò que el solipsisme vol dir és totalment correcte, només que no es deixa dir, sinó que es mostra.
Que el món és el meu món es mostra en això: que els límits del llenguatge (de l’únic llenguatge que jo comprenc) signifiquen els límits del meu món.

El solipsisme estableix una relació pròpia, directa i immediata entre el subjecte que veu el món com a totalitat i la totalitat del món (TLP 5.64). Aquest subjecte metafísic se sent per damunt del món com a totalitat limitada de fets contingents. I el que el solipsista vol dir és, precisament, que el món és una totalitat limitada que no el pot apressar a ell com a subjecte, ja que ell, com a subjecte meta-físic, no és un simple fet del món (TLP 5.632, 5.633, 5.641). Ara bé, la lògica no permet de dir (läßt es sich nicht sagen) que aquest món limitat com una totalitat és el món d’un subjecte metafísic. Només deixa que això es mostri en la percepció dels límits del llenguatge que el solipsista parla, els quals són els mateixos límits del món de què parla quan intenta dir que és una totalitat limitada en el límit de la qual es troba ell com a subjecte no empíric. I ja sabem què fa que els límits del món i del llenguatge siguin els mateixos: la lògica transcendental. Són uns mateixos límits lògics. I és gràcies a l’existència d’aquests límits apriòrics que l’ésser humà se sent subjecte meta-físic. La lògica és la condició de possibilitat perquè l’ésser humà pugui sentir el món com una totalitat limitada i perquè es pugui sentir a si mateix com a subjecte metafísic.

6.12 Que les proposicions de la lògica són tautologies mostra les propietats formals – lògiques – del llenguatge, del món.
Que llurs elements constitutius així combinats donin com a resultat una tautologia, caracteritza la lògica de llurs elements constitutius.
Per tal que proposicions, combinades d’una determinada forma i manera, donin com a resultat una tautologia, han de tenir determinades propietats de l’estructura. Que, combinades així, donin com a resultat una tautologia, mostra, per tant, que posseeixen aquestes propietats de l’estructura.

Les tautologies reflecteixen en estat pur – per dir-ho així – l’estructura lògica comuna al món i al llenguatge. La naturalesa essencialment tautològica de la lògica mostra que les tautologies juguen, per a Wittgenstein, el mateix paper que els judicis sintètics a priori de l’enteniment de Kant. En el TLP, el que és a priori i condició de possibilitat és plenament analític, tautològic. No pot ser sintètic perquè no hi ha, en el pensament, res anterior al llenguatge i al món: «Una figura vertadera a priori, no existeix.» (TLP 2.225) El pensament s’identifica amb la figura lògica dels fets (TLP 3). I la figura lògica dels fets no té més condició de possibilitat que l’espai formal, analític, de la lògica. La lògica és analítica justament perquè és transcendental. No es sintètica precisament perquè no diu res del món. L’única síntesi cognoscitiva que es produeix es troba en la proposició elemental quan és vertadera. Llavors l’enter espai lògic es contreu – per dir-ho així – en un estat de coses existent.
Aquesta concepció purament analítica de la lògica li resulta indispensable a Wittgenstein per fer de la lògica el límit del món i del llenguatge. Com que la lògica no està contaminada en cap punt amb el món, és pura condició de possibilitat anterior a tot estat de coses i a tota proposició. I com que és condició de possibilitat de tots els fets del món i de totes les proposicions significatives del llenguatge, és el límit total de la realitat. I com que la realitat està encerclada per un límit total, queda perfectament delimitada respecte d’«allò més alt», que és el fonament transcendent del món. I la conseqüència cau ara com una poma madura: parlar del transcendent és fer un mal ús del llenguatge i no respectar la dignitat absoluta d’«allò més alt».

6.1264 La proposició plena de sentit enuncia alguna cosa, i la seva demostració mostra que és així; en lògica, cada proposició és la forma d’una demostració.
Cada proposició de la lògica és un modus ponens exposat en signes. (I el modus ponens no es pot expressar a través d’una proposició.)

Aquesta entrada continua establint una distinció nítida entre enunciar (aussagen) i mostrar (zeigen). Enunciar és la funció pròpia i immediata de tota proposició plena de sentit, significativa. Ser medium in quo, per dir-ho així, en què la lògica mostra la seva funcio d’estructura a priori, és funció mediata o segona de tota proposició plena de sentit.
Una altra idea interessant d’aquesta entrada és que la lògica es prova ella mateixa i que, a més a més, el procediment per provar una proposició plena de sentit és lògic. No hi ha procediment probatori al marge de la lògica. La lògica ho penetra tot (TLP 5.61). I que amb la lògica es pugui provar una proposició plena de sentit, no vol dir que podem construir un modus ponens com si es tractés d’una prova de la proposició, ja que el modus ponens no és una llei d’inferència particular de la lògica, sinó una característica pròpia de tota la lògica, ja que aquesta és tautològica. Per això la lògica es prova ella mateixa, i no pas a través de lleis d’inferència, com es diu en aquesta entrada:

6.132 Si p se segueix de q, llavors des de q puc concloure p; deduir p a partir de q.
El tipus de conclusió s’ha de desprendre només de les dues proposicions.
Només elles mateixes poden justificar la conclusió.
«Lleis d’inferència» que hagin de justificar les conclusions – com en el cas de Frege i Russell –, són buides de sentit, i serien supèrflues.

L’última entrada que volem prendre en consideració ja ens fa saltar a l’altra banda del llenguatge.

6.522 Existeix, tanmateix, allò inexpressable. Això es mostra, és allò místic.

Que una cosa no pugui ser dita no vol dir que no existeixi. El Cercle de Viena tipifica, un altre cop, aquest error: com que el llenguatge sobre allò transcendent viola el cànon de significativitat, el seu objecte no existeix. El raonament de Wittgenstein seria, en canvi, diametralment oposat i es podria parafrasejar així: com que el llenguatge sobre allò transcendent viola el canon de significativitat, cal suprimir-lo en el silenci. Però, com que existeix el «referent» transcendent vers on apunta i, a més, és allò més important per a l’ésser humà, cal omplir el silenci teòric amb una forma de vida ètica, estètica i mística.

3.4. Conclusions

Hem realitzat una anàlisi parcial de la terminologia de Wittgenstein. Serveixin, però, de justificació dues excuses: a) en l’apèndix de la nostra tesi doctoral raonem detalladament a peu de pàgina determinades opcions de traducció de termes específics del TLP; b) la finalitat de l’anàlisi parcial que hem ofert no és cap altra que la de descobrir la connexió pregona que hi ha entre la tesi setena i el cos principal de la doctrina logicofigural del llenguatge. Justament per no haver vist aquesta connexió, no s’ha sabut interpretar correctament tot el pes exegètic que l’imperatiu del silenci té per entendre el sentit del TLP.
A quina conclusió podem arribar, així doncs, en aquesta secció? Possiblement, una manera adient de dir-ho sigui comentant la següent entrada:

5.61 La lògica omple el món; els límits del món són també els seus límits.
No podem dir, per tant, en lògica: en el món hi ha això i això, allò no.
I és que això pressuposaria aparentment que excloem determinades possibilitats, i això no pot ser el cas, ja que altrament la lògica hauria d’anar més enllà dels límits del món; si és que ella pogués contemplar aquests límits també des de l’altre costat.
Allò que no podem pensar, no podem pensar-ho; per tant, tampoc no podem dir el que no podem pensar.

A les mans de Wittgenstein, la lògica s’ha transcendentalitzat: ha esdevingut el límit total de la realitat i del llenguatge com espai de possibilitat a priori. En relació amb el món, no hi ha res ni res no passa fora d’ella; en relació amb el llenguatge, res no es pot dir sense ella. El pensament transcendental ha estat destronat i el seu setial, l’ocupa ara la lògica, esdevinguda purament analítica, merament tautològica, i transparència cristal·lina del límit sense continguts. I ara invertim la perspectiva: si el món i el llenguatge tenen un límit total, no es pot parlar d’allò que es troba més enllà de tot límit, «allò més alt». Però la relació entre la lògica i la tesi setena del TLP no és merament negativa. L’imperatiu del silenci té un aspecte decididament positiu als ulls de Wittgenstein: és cert que la teoria logicofigural del llenguatge barra el pas a la filosofia com a discurs metafísic explícitament articulat, a l’ètica com a discurs sobre el bé i el mal i els valors transcendents, a l’estètica com a discurs sobre la contemplació del món com a obra d’art i a la mística com a discurs teòric sobre Déu; però ho fa per preservar aquesta esfera transcendent de la banalitat del llenguatge i per obrir l’espai pràctic de la possibilitat d’una vida ètica, estètica i mística.

La crítica wittgensteiniana de la raó pura – si se’ns permet d’expressar-nos així – vol deixar expedit el camí a la crítica de la raó pràctica. L’imperatiu del silenci és la frontissa entre tots dos reialmes. Qui ha pujat amunt per l’escala del Tractatus veu el món com un tot limitat i pot començar a viure sense limitacions teòriques. Ja no li queda res més a fer que ser decent (anständig) amb aquella tendència de l’esperit humà que l’empeny a escometre contra els límits del llenguatge. «Allò més alt» existeix i es mostra; per tant, cal viure’n. És una exigència ètica imposada pel mateix límit de la realitat total. De la mateixa manera que el mateix TLP és un acte ètic en aquest sentit: amb una conclusió inconclusa i un lapidari Schluß!, que s’ha perdut en l’edició crítica, Wittgenstein el tanca i es prepara per ensenyar a viure èticament, estèticament i místicament els nens dels camperols pobres de la Baixa Àustria. Cercava així de realitzar el seu ideal eticotranscendent en la forma concreta d’una professió que fos a la vegada la forma de la seva vida. Per a ell eren indissociables la solució pràctica del problema de la vida i l’exercici d’una professió que mostrés per ella mateixa, i sense dir-ho explícitament, la concepció sobrenatural de l’existència.

4. Conclusions finals

En el primer apartat d’aquest article hem presentat succintament el resultat a què aboca la història de la recepció exegètica del TLP i, en general, del llegat wittgensteinià. Hem intentat subratllar així la força filosòfica que Wittgenstein fa recaure sobre TLP 7 com a clau de lectura de tota l’obra. En el segon i tercer apartats hem constatat, respectivament, que tant el pròleg del TLP com la terminologia més important de l’obra mostren que la finalitat de la teoria logicofigural del llenguatge rau a establir el límit logicotranscendental que fa possible a priori el llenguatge significatiu, però que, al seu torn, aquesta finalitat és medial o instrumental respecte de la segona i darrera finalitat de l’obra: preservar l’esfera del transcendent i dels valors absoluts separant-la radicalment del món dels fets. Així era com Wittgenstein creia poder liquidar definitivament la crisi epocal del llenguatge causada per un parloteig vacu sobre «allò més alt» (ensoframent, xerrameca o Geschwätz) que expressa i alhora acaba justificant la hipocresia social sobre els valors més alts. En altres paraules, la teoria del sentit intenta fonamentar l’única metafísica possible per al vienès, que és la de la praxi transcendental de la vida que sempre apunta vers allò místic. En paraules encertades de J. Vicente Arregui:

Todo el Tractatus se dirige a la cuestión de lo místico, en cuanto que esta obra no es más que el intento de remover las confusiones y perplejidades que impiden la justa visión de algo que ya estaba dado de antemano. Como señala Verhack, lo místico no está sólo al final del Tractatus, sino también al principio, porque la lógica precede al cómo pero no al qué (cf. T, 5.552), y por tanto, no puede ser comprendida sin el mundo. La lógica presupone la experiencia de que algo es. Es solamente cuando se comprendre contra el background del ser, cuando la forma lógica puede ser vista como la forma lógica de la realidad. Por eso, si Wittgenstein afirma que lo místico no es cómo sea el mundo, sino que sea (cfr. T, 6.44), lo místico no es tanto el resultado de la actividad de clarificación lógica que el Tractatus lleva a cabo, sino su fundamento, porque la lógica presupone lo místico: la existencia del mundo.

Superades, doncs, per clarament insuficients i extrínseques les lectures logicoatomistes, logiconeopositivistes, formallingüístiques i filosoficoanalítiques, així com la contraposició entre dues filosofies incompatibles, la crítica exegètica del llegat wittgensteinià considera provat des de fa uns 30 anys: 1) que l’obra té, efectivament un objectiu fonamental, que resulta manifest si hom la llegeix emmarcada pel pròleg i la conclusió, i que guia la seva construcció sistemàtica a través de la teoria transcendental de la lògica, la teoria figural del llenguatge i la concepció mística de l’ètica i l’estètica; 2) que la correcta relació entre la teoria logicofigural del llenguatge i les proposicions transcendentals de la tesi sisena del TLP estableix la prioritat d’aquestes respecte d’aquella, i no pas al revés; 3) i que, per consegüent, el TLP ha de ser entès com una obra d’abast metafísic, ja que la negació de la possibilitat d’un llenguatge metafísic significatiu no es limita només a declarar impossible la solució teòrica dels problemes filosòfics i existencials (pars destruens), sinó que té, sobretot, un inconfusible vessant positiu (pars construens): resituar en l’acció eticotranscendental el sentit de la vida i la solució dels problemes filosòfics, d’acord justament amb l’imperatiu del silenci de TLP 7.

I, d’altra banda, hem constatat que, en el TLP, la lògica s’ha transcendentalitzat per tal de constituir aquell límit comú al món, al llenguatge i al pensament que és necessari per tal de liquidar la crisi reflectida i alhora causada pel llenguatge no-significatiu, tot preservant la substància irrenunciable del seu contingut, que no pot ser dit (impossibilitat lògica). L’anàlisi, en efecte, de la terminologia lògica més recurrent i important del TLP mostra que la lògica esdevé l’estructura transcendental comuna al món, al llenguatge i al pensament, ja que no és pensable sinó allò que és dicible, i no és dicible sinó allò que és lògicament factible, o sigui, possible a priori. Aquesta terminologia ha de ser entesa, doncs, en clau lògica i transcendental, però no en clau ontològica, ja que, segons Wittgenstein, la metafísica, i amb ella l’anàlisi de les darreres estructures ontològiques de la realitat, no pot constituir mai un llenguatge significatiu: no existeix per a ell la possibilitat d’una articulació amb sentit (proposicions) de les seves paraules (noms).
Resulta manifesta així una notable coincidència entre els criteris exegètics que es poden deduir de la història de la literatura secundària i el sentit del TLP que Wittgenstein mateix estableix en el pròleg i en la tesi setena, i que opera en la construcció d’una teoria del llenguatge de base logicotranscendental. En la II part de la nostra tesi, a la qual remetem, hem verificat, justament, la correcció d’aquesta interpretació al compàs del desplegament mateix de l’estructura externa (encadenament lògic de les set tesis principals) i interna (anellament temàtic de les subtesis decimals) del text. El resultat és el mateix: per a Wittgenstein, la vida humana té un sentit sobrenatural que el llenguatge preserva precisament perquè el seu límit logicotranscendental intern li impedeix parlar–ne. El TLP pot ser llegit així com l’esforç intel?lectual, expressat en el llenguatge de la lògica formal, per conduir el lector propedèuticament des de la consideració de l’estructura lògica dels fets del món fins a la perspectiva transcendent de la vida, que dóna sentit definitiu a l’existència humana en aquest món.
Sigui’ns permès, doncs, de cloure aquests mots tot citant un text bellíssim dels Diaris de Wittgenstein dels anys 30 que aclareix la idea que el nostre pensador es feia, justament, de la vida humana:

L’home viu la seva vida ordinària amb la claror d’una llum de la qual no esdevé conscient fins que s’extingeix. Quan s’extingeix, aleshores la vida resta despullada, de cop i volta, de tot valor, sentit o com es vulgui dir. Hom s’adona de sobte que la simple existència – es digui com es vulgui – és en si plenament buida, eixuta. És com si s’hagués eliminat la brillantor de totes les coses, tot és mort. [...] Aleshores hom es troba mort en vida.

 

Envia un email a l'autor