LES
DEFINICIONS D’HOME AL LLARG DE LA HISTÒRIA
Al
pròleg del seu llibre Lògica (1800), Kant afirma
que les quatre qüestions bàsiques de la filosofia
són: 1.- Què puc conèixer?, 2.- Què
em cal fer, 3.- Què puc esperar? 4.- Què és
l’humà?. Amb aquesta declaració sembla afirmar-se
que l’Antropologia dóna la clau de la filosofia en
el seu conjunt. Però en el context kantià que ha
definit l’àmbit de l’antropologia filosòfica,
la significació del mot “humà” no és
gaire clara; d’una banda sembla que s’afirma que tant
el coneixement de la raó, com l’ètica com
el coneixement de la divinitat estan al servei dels humans i –tanmateix–
no se’ns diu si aquest humà és un concepte
“empíric” (l’home normal i corrent, del
carrer) o és un “transcendental” (una condició
de possibilitat del coneixent, una abstracció ideal...).
Per això, Heidegger a Kant i el problema
de la metafísica ha pogut dir que la funció d’una
antropologia filosòfica: “queda fosca i indecisa”.
Per a aquest autor sense una indagació metafísica
del que significa el “ser” de l’home (el que
ell anomena “Dasein”- “ésser-aquí”)
no hi ha cap filosofia possible.
Al llarg del temps trobem, però, molts
intents de definir l’específic dels humans i, a partir
d’aquí, hom ha intentat construir alhora una ètica
i una teoria del coneixement. A continuació analitzarem
algunes de les definicions més conegudes sobre l’home.
D’una manera molt sintètica, hom
pot considerar que hi ha tres moments en què la definició
de l’específic humà ha estat una matèria
de polèmica especialment significativa. Nosaltres som també
hereus d’aquests tres moments específics en la definició
de l’humà: Grècia, el cristianisme i el Segle
de les Llums, o Modernitat. Cadascun d’aquests tres moments
ha reinterpretat fins a l’arrel la significativitat de l’humà.
EL
CONCEPTE D’HOME A GRÈCIA
Els Grecs tenien una figura similar als actuals
àrbitres esportius que anomenaven: “theorós”:
el qui coneixia les regles, era capaç d’observar
el joc i podia vigilar si les normes es complien. D’aquí
neix el mot “teoria”; el més important que
Grècia dóna a la humanitat és la idea d’un
“bios theoretikos” (“vida teòrica”,
dedicada a la reflexió i al pensament). Els grecs consideren
que allò que caracteritza els humans és el “logos”
(raó/paraula); una actitud racional i atenta a l’anàlisi
de les coses des de la comprensió objectiva del món.
En el concepte d’home a Grècia hi
ha tres elements a destacar:
1.-
La centralitat de l’ànima. Per a Plató,
segons ens diu al diàleg “Alcibíades”:
“l’home és ànima i el cos és
la seva presó”. Aquesta frase no s’ha d’entendre
en sentit cristià, com si l’ànima fos quelcom
incompatible amb el cos. Des d’un punt de vista grec, que
l’home sigui “ànima” s’ha d’entendre
com a afirmació que el millor que els humans poden fer
és prestar atenció al seu interior (ànima
és “animus” o força vital). De la mateixa
manera quan Plató diu que “filosofar és preparar-se
a morir” no expressa un pessimisme existencial, sinó
que vol expressar la idea que l’home savi és el que
viu com si la vida no li importés especialment, perquè
allò important és l’ànima (o el món
interior –avui en diríem “la sensibilitat)
específica de cada humà.
Posteriorment Aristòtil afirmarà
que en cada home coexisteixen tres ànimes: vegetatitiva,
sensitiva i racional cadascuna de les quals té una estructura
i unes necessitats diferents sempre dirigides per l’ànima
superior que és de caire racional (lògica, simbòlica
i lingüística) i viu una existència teorètica,
bàsicament contemplativa.
2.-
La centralitat de la polis: Per a Aristòtil, l’home
per naturalesa és un “animal polític i dotat
de raó”, però el pensament grec en general
és una conseqüència del fet que ser “home”
no és una abstracció sinó que es realitza
en un espai concret que és la Ciutat. A Grècia no
hi havia una religió d’Estat, cada “polis”
tenia els seus propis sacerdots i els seus propis déus.
En conseqüència la capacitat humana per a controlar
la pròpia vida (que els grecs anomenaven “autarquia”),
era la condició de possibilitat d’una vida social
plaent en comú.
En tot cas, la polis a Grècia no és
reductible a un únic model, sinó que més
aviat caldria distingir entre tres gran períodes. Fins
al segle VI a.n.e., es pot parlar d’una Edat mitjana Grega,
aristocràtica, en què gairebé no existeix
un vocabulari referit a les emocions i a la subjectivitat. Al
segle V apareix amb els Sofistes i Sòcrates el model clàssic
i després d’Alexandre amb l’Imperi, els estoics
i els epicuris elaboren un model molt més individualista
i subjectiu de relacions humanes.
3.-
La moderació com a norma de vida: Per a un grec
el perill més gran en la convivència dins la ciutat
era el que ells anomenaven “hubris” (desmesura, excés).
Tot allò exagerat, sigui per massa bo o per massa dolent,
era considerat com una dificultat o com una provocació
(massa sort podia ser considerada fins i tot com un anunci de
futures desgràcies). Les tragèdies gregues explicaven
les maldestats que podia patir qui tenia un destí excessiu
i brutal fins i tot sense culpa pròpia. D’aquí
que per als grecs l’ideal de la vida fos la moderació:
optar pel punt mitjà com a forma de virtut (i considerar
tot extrem com a viciós) és la millor manera de
viure feliç en la polis.
EL CONCEPTE D’HOME EN EL CRISTIANISME
El Cristianisme és la primera religió
universalista d’Occident. A diferència dels déus
grecs i romans, o del Jahvé jueu, que eren divinitats locals,
de cada ciutat o de cada país, Crist porta una missatge
per a tots els homes. Es tracta, doncs, d’un pas de gegant
a l’hora de concebre la idea de igualtat que es basa en
què tots els humans són fills d’un mateix
Pare per sobre de les seves diferències (econòmiques,
culturals, de raça i sexe, etc.).
El cristianisme aporta tres elements centrals
al concepte d’home:
1.-
Legitima la idea de igualtat, perquè considera
tots els homes fills d’un mateix Pare celestial. Fins i
tot les dones, tradicionalment marginades a Grècia (i no
tant a Roma) troben un nou accés a la dignitat en la mesura
que els cristians, a partir del segle IV comencen a donar culte
a Maria com a “mare de Déu”.
2.-
Desenvolupa la idea de dignitat humana, perquè
en afirmar que l’home està fet a imatge i semblança
de Déu fa que tots els humans puguin reivindicar-se com
a “mereixedors de respecte”.
3.-
Proposa una nova concepció del temps dins la qual té
sentit el “progrés”; mentre que per
als grecs el temps era cíclic (com el de les collites)
i, per tant, no hi havia canvi sinó “etern retorn”,
en canvi, per als cristians el temps és lineal: és
com la sageta que ve d’un origen (la Creació, l’alfa)
i que assolirà el seu final (el Judici Final, l’omega).
Això significa que en el cristianisme esdevé possible
la concepció d’una perspectiva històrica en
què el futur pot ser diferent (i millor) que el passat.
EL
CONCEPTE D’HOME EN LA MODERNITAT
La Modernitat és un període que
comença aproximadament al segle XVII quan la filosofia
tracta d’explicar l’home des de si mateix, intentant
que les respostes siguin fruit de la Raó (universal i necessària)
i no de la fe. S’acostuma a considerar que la modernitat
s’inicia quan Descartes al “Discurs del Mètode”
proclama “Jo penso, ergo jo sóc”, posant el
pensament per sobre de la creença com a fonament de la
identitat humana. Al Segle de les Llums, l’Encyclopédie
de Diderot i D’Alembert desenvoluparà aquest programa.
Molt en resum la modernitat aporta també tres idees bàsiques
al nostre concepte d’home:
1.-
La idea de progrés vinculada a la tècnica,
desenvolupant una idea que tenia una antiga arrel cristiana, la
Modernitat creu que els humans progressem i tenim dret a un progrés
infinit no només des del punt de vista material sinó
també en dignitat moral (el progrés moral s’expressa
en els drets humans). L’eina de progrés és
la ciència i la tècnica basades en un mètode
quantitatiu que ofereix resultats exacte, concrets i mesurables.
Aquesta idea de progrés infinit i sense límits començà
a entrar en crisi després de la 2ª Guerra Mundial
com a conseqüència de la bomba atòmica i del
creixement del pensament ecologista que reivindica la “sostenibilitat”.
2.-
L’autonomia moral, per a la modernitat el progrés
significa que ha de ser cada humà en particular qui sigui
lliure i responsable d’ell mateix, sense poder subordinar
la seva llibertat a cap religió, tradició, etc.
L’autonomia moral és el fonament dels drets humans
universals i la conseqüència de la llibertat política.
3.-
L’extensió de la societat de masses (o informacional),
per a la modernitat el subjecte moral és autònom,
però el subjecte social està constituït per
“masses”, grans grups socials majoritàriament
urbans que actuen, consumeixen, s’emocionen i treballen
en forma de col·lectiu. La ciutat moderna (megalopolis)
és un espai de vida de milions d’individus que no
sempre actuen en forma racional i ecològica. La màxima
interconnectivitat pot anar, però, vinculada a una gran
pobresa emocional i a una desvinculació dels individus
envers la seva cultura. L’extensió de la informació
(energia que la societat necessita fins i tot més que el
petroli o que l’electricitat) crea societats que van més
enllà de les fronteres físiques dels Estats i de
les cultures nacionals. A finals del segle 20, la humanitat estava
constituïda per 6.000 milions d’individus i això
planteja greus problemes sobre la seva possibilitat de supervivència
en un medi cada cop més degradat per la contaminació
atmosfèrica i l’empobriment dels recursos.
