JÜRGEN
HABERMAS: «LA VIDA NO ÉS RES MÉS QUE INTERACCIÓ»
Entrevista
amb Núria Navarro; El Periódico, Bcn, 16 desembre
2006
P.- ¿No el fatiga el paper de guardià de
la racionalitat?
R.- Sí. Encara que per dir la veritat,
aquesta és una etiqueta que m’han penjat.
.-
El món sembla contradir la raó
.- Jo no ho veig així. Penso que
en la vida quotidiana tots som molt més sensats que els
grans esdeveniments polítics. ¿Què ha fet
aquest matí, vostè?
.-
Esmorzar, llegir la premsa, preparar aquesta entrevista
.- ¿Ho veu? Això és
molt sensat. Quan fem alguna cosa, la fem de manera que no lesionem
el proïsme. I quan ens trobem davant d’una situació
difícil, reflexionem. Només que la nostra sensatesa
no crida l’atenció. Quan tot funciona, discretament,
és perquè tots, en la nostra interacció amb
els altres, ens comportem raonablement.
.-
Però el liberalisme econòmic ha minat la
intersubjectivitat...
.-
¡Ha llegit massa Habermas!
.-
Tampoc és això
.- En el fons, la vida no és res
més que una forma de comunicació, d’interacció,
de convivència. Però la nostra societat és
complexa i hi ha problemes que no són de fàcil solució.
Un pot discutir, per exemple, quins aspectes han de quedar en
mans del mercat i quins en mans de l’Administració
pública.
.-
¿S’ha de redefinir la democràcia?
.- No. S’ha de revitalitzar i protegir
enfront de cert tipus de degeneracions.
.-
¿Degeneracions?
.- Li posaré un exemple. A Alemanya
els diaris supraregionals passen problemes econòmics. En
part per la recessió, però també perquè
els anunciants se’n van a Internet. El «Frankfurter
Rundschau», per exemple, només pot sobreviure perquè
l’Estat li va atorgar un crèdit.
.-
Temps d’incertesa per a la premsa escrita
.- Doncs si imaginem que aquest element
tan important de l’espai públic algun dia quedarà
destruït, els ciutadans dependran més del que vegin
a la televisió. I si la televisió, per la via de
la privatització, es destrueix, com ha passat als EUA,
acabarem en una entropia del que és públic. És
a dir, faltarà l’aigua on ha de nedar la democràcia.
.-
¿Què recomana al ciutadà?
.- El que no recomano és tendir
cap al cinisme i dir que no podem fer res contra el poder. Això
només satisfà a qui ho diu i frena els esforços
que ens farien progressar.
.-
La desconfiança és legítima, ¿no li
sembla?
A Europa, la televisió ha canviat
la relació entre líders polítics i ciutadans.
Avui els presidents es poden dirigir directament al públic.
Poden defugir més fàcilment les instàncies
de partit, fins i tot de Govern, que en el passat.
.-
Alguns acaben fent política espectacle
.- Per això, tot procés polític
adquireix trets plebiscitaris.
.-
¿Continua confiant en la pau perpètua de Kant?
.- Kant va argumentar normativament que
s’ha d’actuar mentre no existeixin proves empíriques
que un procés estigui condemnat al fracàs. Kant
era luterà i de Luter sabem que va dir: «Si sabés
que demà s’acaba el món, avui mateix plantaria
una pomera»
.-
¿...? ¿Què li va fer venir l’apetit
filosòfic?
.- Un professor a l’institut... I
després de la segona guerra mundial va aparèixer
l’existencialisme. En el teatre s’interpretaven obres
de Sartre, però també de Mauriac i de Claudel. Vèiem
els problemes davant els quals ens trobàvem. Jo estava
en plena adolescència, època en què un sol
reflexionar sobre la vida.
.-
D’això fa dos dies...
.- I per una altra part estàvem
immersos en l’esdeveniment històric que va ser el
nacional-socialisme. Volíem deixar-lo enrere i obrir-nos
cap a un món totalment nou.
.-
I Joachim Fest va insinuar la seva simpatia amb la causa nazi...
.- El Tribunal Superior d’Hamburg
ha prohibit a l’editorial Rowohlt la difusió del
passatge del llibre per ser intencionadament difamatori.
.-
Ho entenc. ¿Ha comès mai una insensatesa, professor?
.- ¡Cada dia! Només podem
actuar irraonablement perquè en nosaltres hi ha un ésser
raonable.
Entrevista concedida amb motiu de l’edició del llibre
de Jürgen Habermas «ENTRE NATURALISMO Y RELIGIÓN»
Barcelona: Paidos, 2006. El text de J. Fest a què es fa
referència és l’autobiografia de l’historiador
titulada «JO NO», en referència a la no col•laboració
de l’historiador democrata-cristià i del seu pare
amb el nazisme. © Núria Navarro, 2006.
