«La
felicitat que constitueix el criteri utilitarista del que és
correcte en una conducta no és la pròpia felicitat
de l'agent, sinó la de tots els afectats. Entre la felicitat
de l'agent i la dels altres, l'utilitarista obliga a aquell a
ser tan estrictament imparcial com un espectador desinteressat
i benèvol»
John
Stuart Mill (1806-1873), L'utilitarisme
PAU.
Batxillerat experimental. 1995-1996
1.- Expliqueu breument —al
voltant de 40-80 paraules— les idees principals del text
i com hi apareixen relacionades. [2 punts]
Mill defineix en aquest fragment què cal entendre per felicitat
des d’una òptica utilitarista. No es tracta, segons
ell, de fixar-se en la felicitat que l’acte realitzat proporciona
a l’agent de l’acció sinó que cal prendre
en consideració la felicitat propiciada a tots aquells
a qui aquesta acció afectarà. Per tal que aquesta
noció de felicitat es pugui fer efectiva, Mill afirma que
qui realitza l’acció ha de ser capaç de distanciar-se
de la seva pròpia acció com si tan sols en fos un
espectador extern.
2.
Què vol dir, en el text, «ser tan estrictament imparcial
com un espectador desinteressat i benèvol»? (Tingueu
en compte els aspectes del pensament de Mill que siguin pertinents,
encara que no apareguin explícitament en aquest text.)
[3 punts]
Amb aquesta expressió, Mill apunta a una de les dificultats
més severes que planteja el criteri de felicitat utilitarista.
Efectivament, l’utilitarisme pretén fer passar per
davant de l’interès i la felicitat individuals, l’interès
i la felicitat col•lectius. Això queda reflectit
en la coneguda fórmula “el màxim plaer per
al màxim nombre”. El problema d’un plantejament
com aquest, és clar, rau en el fet que qui realitza l’acció
ha d’estar d’acord a fer passar interessos aliens
per sobre dels seus individuals. I no tan sols això, sinó
que ha de ser tan estrictament imparcial com un espectador desinteressat
i benèvol. Quan els humans actuem, però, no ens
comportem com autòmats de càlcul moral, que puguem
avaluar de manera desapassionada i distant les conseqüències
dels nostres actes. Tots sabem que, en la immensa majoria dels
casos, allò que fem afecta en major o menor mesura els
qui ens envolten, però el simple fet de saber-ho no sempre
esdevé un motiu prou fort que aconsegueixi modificar el
curs de la nostra acció fins al punt de restar-nos beneficis
personals a nosaltres mateixos. Vet aquí la dificultat
pràctica més important de l’utilitarisme.
Aquesta
dificultat es veu incrementada pel fet que Mill pretén
que el seu criteri utilitarista tingui vigència més
enllà dels actes puntuals. És a dir, contra un utilitarisme
dels actes (que aconsellaria l’avaluació de pèrdues
i guanys en cada acte concret i que seria defensat sobretot per
Jeremy Bentham), Mill proposa un utilitarisme de les regles, que
ens permeti anar més enllà i no tan sols avaluï
la utilitat dels actes concrets sinó que estableixi també
normes morals que es puguin traduir en actes útils, és
a dir, que proporcionin felicitat a la majoria.
3.
Compareu el concepte de felicitat de Mill amb el concepte de felicitat
d’algun altre filòsof. [3 punts]
Una de les teories ètiques amb la qual l’utilitarisme
és més fàcilment vinculable és la
teoria hedonista d’Epicur (341-270 aC). Com el filòsof
grec, Stuart Mill també considera que en la recerca i la
satisfacció del plaer hi ha la font de la felicitat. Des
d’un punt de vista força general, doncs, podríem
dir que l’utilitarisme de Mill és també una
teoria hedonista, ja que es fonamenta, com l’ètica
d’Epicur, en la noció de plaer (hedoné, en
grec).
Ara
bé, textos com el que estem comentant ens fan veure que
hi ha una diferència molt important entre l’hedonisme
epicuri i el millià. I és que, segons el filòsof
grec, l’obtenció de la felicitat i l’exercici
del plaer és una labor estrictament individual. Epicur
desaconsella, de fet, pràctiques orientades al benefici
social com ara la política i tan sols considera beneficiós,
per a l’obtenció de la felicitat, el cultiu de l’amistat.
Després
de llegir el text de Mill que encapçala aquest comentari,
queda clar que la perspectiva utilitarista és ben diferent.
Segons el filòsof anglès, ni tan sols l’obtenció
de la màxima felicitat individual no seria de debò
felicitat si es donés en un context d’infelicitat
col•lectiva. La felicitat utilitarista és clarament
una felicitat social, que cerca de fer encaixar la felicitat individual
en un marc de màxima felicitat plural i que no permet en
cap cas que la primera passi per sobre de la segona.
4.
Esteu d’acord amb la tesi de Mill segons la qual és
més important la felicitat de molts que la d’un sol?
Raoneu la resposta. [2 punts]
Una
vegada més, la tesi de Mill ens planteja un problema més
d’ordre pràctic que no pas teòric. I és
que, afirmar que no es pot ser feliç en un ambient d’infelicitat
col•lectiva i que, en conseqüència, cal fer
prevaler la felicitat col•lectiva per sobre de la individual
és força senzill de sostenir sobre el paper. El
problema, però, rau en el fet que està posant en
joc nocions tan abstractes, tan poc concretes, que poden acabar
per despistar-nos severament i paralitzar-nos a l’hora d’emetre
un judici. Cal dir que, sens cap mena de dubte, parlar dels altres
durant la primera meitat del segle XIX a Anglaterra era força
més senzill que no pas ho és per a nosaltres ara.
En qui hem de pensar, quan Mill ens demana que no ens fixem en
la pròpia felicitat de l'agent, sinó [en] la de
tots els afectats? Qui són els afectats de les meves accions
en una societat cada dia més globalitzada, és a
dir, on les igualtats i, sobretot, les desigualtats, cada dia
se’m fan més evidents a escala planetària?
Els
meus altres ja no són, de cap manera, la meva família,
el cercle compost per les meves amistats, els veïns de la
meva escala (que ni tan sols conec) o els conciutadans del poble
o ciutat on visc. Els meus altres són, cada dia més,
els nens del Brasil o de l’Índia que han cosit les
pilotes de futbol amb les quals jugo; els milers de dones de pobles
africans que cada dia han de recórrer desenes de quilòmetres
per omplir una galleda d’aigua mentre jo llenço diàriament
aquesta mateixa quantitat només per esperar que l’aigua
de la dutxa surti calenta; tots els qui moren a l’altre
costat d’un planeta reescalfat per culpa de les emissions
del tub d’escapament del meu cotxe. En realitat, tots i
cadascun dels meus petits actes tendeixen, cada dia més,
a tenir causes (és a dir, a ser possibilitats per) i conseqüències
que se m’escapen completament, fins i tot que no podria
saber encara que m’ho proposés.
Quin
sentit pot continuar tenint, en un context global com el nostre,
parlar dels altres? Potser en té més que mai, i
més que mai ens cal pensar en els altres com en tots els
altres (si és que això és possible). En qualsevol
cas, ens situem davant d’un panorama que té ben poc
a veure amb el que dibuixava Mill fa gairebé 200 anys,
perquè ens exigeix e concretar molt més el sentit
i l’abast de la nostra responsabilitat moral.
